Bush, contra la Seguretat Social

• El Govern dels EUA s'ha inventat una crisi falsa per poder privatitzar les pensions


NOAM Chomsky*

En el debat sobre la Seguretat Social, els assessors del president George W. Bush ja han guanyat, almenys a curt termini. Bush i Karl Rove, el número dos del seu gabinet, han aconseguit convèncer la majoria de la població dels Estats Units que hi ha un seriós problema amb la Seguretat Social. Això obre el camí per considerar la proposta del Govern d'invertir en fons privats en lloc de confiar en el sistema públic de pensions.
Els ciutadans han estat terroritzats, d'una manera similar al que va passar amb l'amenaça de Saddam Hussein i les seves armes de destrucció massiva. Ara augmenta la pressió sobre els polítics: els líders del Congrés esperen tenir redactat un projecte de llei sobre la Seguretat Social per al mes vinent.
Per veure les coses amb perspectiva, és bo assenyalar que la Seguretat Social als Estats Units és un dels sistemes públics de pensions menys generosos d'entre els que hi ha als països avançats, segons un nou informe de l'OCDE.
I el Govern de Bush vol reformar aquesta Seguretat Social, cosa que significa desmantellar-la. Una enorme campanya governamental de propaganda ha creat una "crisi fiscal" que no existeix. Perquè si apareix algun problema en un futur distant, es podria superar amb mesures trivials, com elevar els límits de l'impost sobre la renda.
La història oficial és que els baby boomers (nens nascuts després de la segona guerra mundial, quan hi va haver una explosió demogràfica) imposaran una càrrega més pesada al sistema, perquè el nombre de gent treballant en relació amb la gent gran declinarà, cosa que és certa. Però, ¿què va passar amb els baby boomers durant els seus primers 20 anys de vida? ¿Els treballadors no se n'estaven fent càrrec? I això, en una societat molt més pobra.
La dècada dels anys 60, la demografia va ser un problema, però no una crisi. Es va encarar aquest boom amb un gran augment de la despesa en escoles i altres infraestructures. El problema no va ser gran quan els baby boomers tenien entre 1 i 20 anys. Llavors, ¿per què ho ha de ser ara, quan estan entre els 70 i els 90 anys? La xifra que s'ha de tenir en compte és la proporció de població activa respecte de la població total. Aquesta proporció va arribar al seu punt més baix el 1965. No arribarà una altra vegada a aquest punt fins a l'any 2080, segons els càlculs de l'Administració de la Seguretat Social.
A més a més, qualsevol problema fiscal que pogués sorgir en la cura dels boomers vells ja ha estat pagat, a través de l'augment de les cotitzacions a la Seguretat Social, dissenyades amb aquest propòsit. I per al moment en què hagi mort l'últim boomer, la societat serà molt més rica, amb cada treballador produint molt més.

EN ALTRES paraules, ja hem passat la crisi. Qualsevol cosa que vingui serà només una qüestió d'ajustos. Mentrestant, una altra crisi fiscal molt real s'està albirant: l'atenció mèdica. Els Estats Units tenen un dels sistemes més ineficients del món industrialitzat, amb un cost per càpita molt més alt que el d'altres nacions i amb un dels pitjors resultats. El sistema està privatitzat, la qual cosa és una de les raons de la seva ineficàcia. Però reformar el sistema d'atenció mèdica no està a l'agenda. Així que ens enfrontem a una paradoxa: la verdadera crisi ens diuen que no existeix, i en canvi s'exigeix actuació dràstica, que soscavarà un sistema eficient, per solucionar una falsa crisi.
Un observador sense prejudicis podria trobar quines diferències entre la Seguretat Social i el sistema de salut pública expliquen la paradoxa. Les raons són simples. No es pot reformar un sistema d'atenció mèdica que està sota el control de les companyies d'assegurances i de les empreses farmacèutiques. Aquest sistema és immune, encara que estigui causant enormes problemes financers i humans.
La Seguretat Social té molt poc valor per als rics, però és crucial per a la supervivència dels treballadors, dels pobres, dels dependents i dels incapacitats. I com que és un programa governamental, té costos administratius tan baixos que no ofereix res a les institucions financeres. Beneficia únicament la "població subjacent", no els "ciutadans substancials", per utilitzar l'àcida terminologia de Thorstein Veblen.
El sistema mèdic, en canvi, treballa molt bé per a la gent d'"importància", en un sistema on l'atenció mèdica es rep en funció de la riquesa, i enormes guanys flueixen a poders privats gràcies a una administració d'enorme ineficàcia. El Congrés dels Estats Units va promulgar recentment una reforma sobre fallides que augmenta l'opressió de la "població subjacent". Gairebé la meitat de les fallides als Estats Units són resultat de despeses mèdiques.

L'OPINIÓ i la política oficial no estan sincronitzades. Com en el passat, la majoria dels americans estan a favor d'una assegurança de salut nacional. En una enquesta de The Washington Post i ABC News del 2003, un 80% considerava l'atenció mèdica universal "més important que rebaixar els impostos". La Seguretat Social es basa en un principi extremadament perillós: que vostè s'ha de preocupar de si la viuda incapacitada que viu al seu poble disposa d'aliments. Els reformadors de la Seguretat Social preferirien que vostè es concentrés a augmentar el seu consum i que se subordinés al poder. Així és la vida. Preocupar-se per una altra gent i assumir responsabilitats socials per coses com per exemple la salut i la jubilació és una cosa profundament subversiva.

© Noam Chomsky. Distribuït per The New York Times Syndicate.

*Professor de Lingüística de l'Institut Tecnològic de Massachusetts i autor d'Hegemonía o supervivència. EUA a la recerca del domini global (Ed. Empúries).


Noticia publicada a la pàgina 7 de l'edició de 6/11/2005 de El Periódico