Selectes assassins

1. • El Tribunal Suprem d'Israel ha consagrat com a digne, just i saludable l'assassinat selectiu

JOSÉ ANTONIO Martín Pallín*

El Tribunal Suprem d'Israel, en sentència del 13 de desembre del 2006, acaba de consagrar com a dignes, justos i saludables els assassinats selectius de persones, en prevenció que les seves ments decideixin optar per l'atac criminal contra els ciutadans i els interessos de l'Estat d'Israel.
Els que ingènuament pensàvem que només era possible justificar la legítima defensa en els casos d'agressió imminent, greu, amb respostes proporcionades i en absència de provocació per part de qui utilitza de forma raonable els seus instruments de defensa, ens trobem, sense gaires sorpreses, amb aquesta sentència que dóna cobertura jurídica als assassinats selectius, amb lleugeres matisacions.
Utilitzant una asèptica tècnica jurídica, el Tribunal Suprem d'Israel no es troba amb excessives dificultats per arribar a aquesta conclusió. Es tracta simplement d'un mecanisme de resposta legítima per prevenir crims que encara no s'han co- mès però que han estat "encertadament diagnosticats" com a segurs o com a probables per part dels serveis d'informació.

CERTAMENT,en el nostre Fuero Viejo i fins i tot en les prag- màtiques de Felip IV del 1663 estava autoritzat i fins i tot premiat l'homicidi d'aquelles persones que prèviament havien estat declarades fora de la llei. Més endavant una alenada de racionalitat es va anar imposant lentament i es va aconseguir establir, com a regla, que fins i tot la mort del criminal més depravat constitueix homicidi.
Arribar a aquest nivell de racionalitat ha costat molts esforços i moltes vides. Però a hores d'ara sembla que ha estat en va. Aquestes tesis es consideren avui profundament equivocades, toves i insuportables per a les exigències i responsabilitats d'un Estat fort i sense complexos.
Al llarg de cinquanta atapeïdes pàgines, el Tribunal Suprem d'Israel no estalvia cites doctrinals i jurisprudencials, ni renuncia a exposar els seus dubtes. D'una forma sistemàtica, progressiva i tècnicament impecable va arribant a la seva conclusió, no sense abans desenvolupar un discurs que podem qualificar de turmentat.
Incorpora al seu patrimoni legal la teoria dels combatents il.legals construïda a les gàbies de Guan- tánamo. Sosté que, d'acord amb el Primer Protocol de les Convencions de Ginebra, aplicable només en temps de guerra, qualsevol civil que pren part directament en les hostilitats i que comet actes de combat perd l'estatut de ciutadà civil i passa a ser un combatent.

DE FORMA
sorprenent per a qualsevol jurista, adverteix que el Tribunal no desconeix que Israel no és part ni ha firmat el Primer Protocol, però que l'incorpora per la via del dret internacional consuetudinari.
A partir d'aquí, tot el raonament està destinat a justificar de quina manera es pot concloure, irrefutablement, que una o diverses persones que prenen part en les hostilitats poden ser neutralitzades o assassinades preventivament. L'explicació és desoladora i desmunta més de 200 anys de lluita pels drets humans. Amb un pervers joc de paraules, diferencia entre arguments legalment injustificables i arguments institucionalment injustificables, per acabar admetent que es tracta d'una qüestió que planteja un debat moral i ètic. Ara bé, no per això s'ha de rebutjar una decisió autoritzant l'assassinat malgrat que sigui a costa de causar danys a civils que no prenen part en les hostilitats.
En un exercici de malabarisme que no superaria Pilat, els jutges recorden que no són experts en assumptes militars, per la qual cosa l'exercici ponderat per avaluar els danys i efectes de l'elecció d'un objectiu al qual destinar els míssils correspon als militars. Amb una espectacular finta dialèctica, els allibera d'angoixants decisions i estableix, salomònicament, que aquests assassinats no estan permesos sempre, però que tampoc estan sempre prohibits.
Vet aquí un cas en què la lliure i fins i tot arbitrària decisió està oberta a qualsevol opinió, si bé sempre sota el prisma de la proporcionalitat.
Assumeixen que la pesada càrrega d'establir la proporcionalitat recau sobre els jutges, que han de decidir el que és legal o il.legal, permès o prohibit. No hi ha espai per al tot o res.

EN
UNAbrillant metàfora admeten la dificultat que suposa catalogar els membres d'una organització terrorista com civils o combatents il.legals, mancats de llei que els protegeixi (unlawful). S'argumenta que una persona no es pot presentar portant simultà- niament dos caps: el de civil i el de soldat.
Endinsant-se en un relativisme certament degradant, estableix que el principi de proporcionalitat prohibeix causar excessius
danys a innocents civils. En cada cas caldrà avaluar si els excessos previsibles poden detenir o no l'assassinat selectiu. L'existència de consideracions humanitàries sovint xoca o s'enfronta a l'exis- tència de necessitats militars. Per això la decisió d'atacar aquests objectius no sempre és il.legal.
La doctrina, que pretén ser innovadora, ens retrotreu a la institució medieval de la pèrdua de la pau. L'afectat era susceptible de ser assassinat sense cap responsabilitat. Per arribar a aquesta conclusió era millor no haver involucrat els jutges i les lleis internacionals en aquesta forassenyada i retrògrada decisió.

*Magistrat emèrit del Tribunal Suprem.