Tertulians : No digueu que tot segueix com abans

• Després del Carmel, el tripartit fa pinya i CiU té davant seu la investigació sobre els diners de l'obra pública


ANTONIO Franco
Director d'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA

No em digueu, tertulians de les ràdios de Madrid, que al final no ha passat res a Catalunya. No em digueu que tot segueix com abans; que el suflé ha baixat a causa dels tripijocs fets per sota de la taula. No us cregueu l'acusació --perquè aquesta sí que és una acusació-- de Josep Piqué quan diu que els socialistes i els convergents han pactat amagar junts la corrupció.

No m'ho digueu. Mireu la realitat. En molt poques setmanes el que era un plàcid oasi s'ha convertit en un escenari frenètic.

Han començat a sortir a la llum empresaris testificant en veu alta sobre el que abans eren únicament murmuris sobre la corrupció en les obres públiques.

La fiscalia està investigant. I l'oferiment d'immunitat als que confessin, existeix, pesa i dóna resultats, encara que sigui veritat que aquesta mecànica jurídica no està prevista en les nostres lleis. Perquè sí que ho està la possibilitat d'atenuar tot el que es vulgui les penes dels qui fan espontàniament una confessió abans de ser acusats d'alguna cosa...

També hi ha constituïda una comissió d'investigació parlamentària que entrarà en el tema. ¿Per què dieu, punyeters tertulians, que aquí tot està igual que abans?

¿Sóc victimista? Tinc una teoria, però temo que em direu victimista per explicar-la. Crec, tertulians de Madrid, que teniu tantes ganes de seguir parlant que la pax catalana és bruta i hipòcrita, que quan --a la catalana, això sí-- hem sortit, més malament que bé, de l'embolic, us encegueu i no ho sabeu veure, o no ho voleu reconèixer. Això encaixa amb tota una línia de pensament i actuació.

Mireu. Això del 3% passa gairebé a tot arreu, però només escandalitza quan aflora a Catalunya. Llavors es diu que aquí regia un silenci mafiós. ¿Quina naturalesa té el silenci que hi ha sobre aquest mateix tema a la resta d'Espanya? ¿Com pot ser que, després que uns afers de la construcció provoquessin un canvi antidemocràtic de majoria en l'autonomia de Madrid, deixéssiu tan aviat de parlar-ne? ¿És que hi ha dos tipus de silencis, un de mafiós, si és català, i un altre de prudent o inevitable, quan es produeix als altres llocs?

¿Imprudència? En el moment en què a Catalunya s'insinua l'existència de la porqueria del 3%, es diu que Pasqual Maragall ha estat imprudent per al·ludir al tema sense proves. ¿No havíem quedat que era hipòcrita mantenir silenci?, ¿és pitjor ser imprudent que hipòcrita?, ¿no crèiem que el Parlament era el marc adequat perquè els polítics parlessin lliurement de tot el que pensen, el que temen i el que sospiten?

Estimats tertulians, quan comencen a arribar a l'opinió pública testimonis sobre les comissions en les obres públiques de la Generalitat, expliqueu que a Catalunya la situació empitjora. Quan Artur Mas, a la defensiva, ja que això afecta l'etapa en què governava Jordi Pujol, es querella contra Maragall per haver fet la insinuació, dieu que la crisi catalana és total, i hi doneu una connotació absolutament negativa. Quan Piqué presenta una moció de censura evidentment falsa i sense sentit, sentencieu de forma categòrica que l'estabilitat catalana se n'ha anat en orris.
Valdria la pena que comencéssiu a dir-los als que escolten les vostres tertúlies que a Catalunya hem passat dies molt tensos i carregats de discussions, però que tot plegat s'ha sobredimensionat bastant.

Sobredimensió. La qüestió del Carmel ha estat terrible. Dramàtica per als afectats directes, i molt feridora per als altres, per als que ens solidaritzem amb ells. Les administracions han comès algunes vacil·lacions i errors a l'encarar l'enfonsament. Però és simplement mentida el que s'ha dit que s'han desentès dels desallotjats. Per més que s'hagi repetit, no és cert. Ho podien haver fet, segur, millor, però en cap moment es van desentendre de les víctimes.

També és incert el que s'ha dit que els polítics no s'han ocupat del tema. Tots, els que governen i els de l'oposició, sense distinció de colors, se n'han ocupat, i preocupat, i han atès els veïns. Ho han fet a la seva manera però de veritat. Per això, gràcies a això, al complir-se un mes, en un temps rècord, ja estaven fixades les indemnitzacions per als afectats de primer nivell, ja s'havien elaborat els plans d'actuació a curt, mitjà i llarg termini, i ja es negociaven les compensacions per als altres perjudicats, amb els lògics estira i arronsa, ja que es tracta de xifres globals molt importants.

La política. És veritat, tertulians, que en paral·lel a les qüestions anteriors va començar i va créixer fins a desbordar-se la guerra entre els partits sobre qui n'era el responsable. I que, en aquest combat es va utilitzar amb èxit la cançó que mentre els polítics cridaven i es barallaven entre si, ningú s'ocupava d'atendre els veïns. Era una acusació que formava part de la baralla.

Però el que passava era lògic a la vista de la situació catalana. Convergència i el PP de seguida es van adonar que el Carmel era una oportunitat per desacreditar Maragall i Joan Clos, desgastar el tripartit, incomodar Carod-Rovira, i intentar l'aparició d'una bretxa entre els socialistes i Esquerra Republicana. Com que la política és el que és, Artur Mas i Josep Piqué van actuar en conseqüència.

Però aquestes dues formacions van sobredimensionar les coses. En el ple del Parlament, el que havia de ser simplement molta pressió erosionadora i mil·limètricament calculada per part de CiU contra l'actual Govern, va acabar en acusacions d'irresponsabilitat i covardia personal. A partir d'aquí les explosions es van produir en cadena.

Davant d'aquestes acusacions, com que s'estava parlant de l'obra pública, el president de la Generalitat va sobredimensionar així mateix les coses llançant amb la màxima maldat el tema del 3% a la mateixa cara dels que l'interpel·laven. Artur Mas aleshores va cometre la imprudència de sobredimensionar també la seva resposta insinuant que faria un xantatge a l'elaboració de l'Estatut. I així, etcètera, etcètera, etcètera.

L'espiral buida va ser el que va seguir els mals càlculs. En plena fugida cap endavant, CiU va anunciar una querella absurda i inútil. En una desesperada recerca de protagonisme per al sempre arraconat PP de Catalunya, Josep Piqué va presentar una moció de censura il·lògica. Totes dues iniciatives, sense sentit, exagerades, han fet parlar moltíssim --que era del que es tractava, no en dubtin--, ja han descarrilat. Per efecte bumerang, després de la querella que no anava a prosperar i la moció que no podia censurar res, el que queda al capdavall és un tripartit una mica més cohesionat que abans, ja que ha hagut de fer pinya davant l'assalt rebut. També queda una CiU gastada i incòmoda, ja sense cap querella en què parapetar-se ara que s'investiguen les adjudicacions d'obres. També queda un Josep Piqué que, criticat per tots a causa de la moció mal mesurada i avortada, ha perdut part de l'excel·lent imatge personal que tenia i del respecte al qual s'havia fet creditor més enllà de la seva condició de líder del PP a Catalunya.

Crec que tots els protagonistes, amb l'excepció d'ERC i Iniciativa, han perdut crèdit popular. Però, en qualsevol cas, per favor, tertulians, no diguin que s'han pasterejat les coses amigablement, i que tot està com abans.