Africa, el calabós del món

• Els països rics tanquen l'Àfrica en un laberint de la pobresa d'on només se surt assaltant Europa

IGNACIO Ramonet
Director de Le Monde Diplomatique

Amb fascinació i esgarrifances assistim als repetits i a vegades tràgics assalts contra les muralles i tanques de filats de Melilla, portats a terme per disciplinades columnes de joves subsaharians. En altres zones (Canàries, l'illa italiana de Lampedusa, les costes de Grècia, Xipre, Malta, l'illa francesa de Mayotte a prop de Madagascar), els invasors arriben de nit --si no naufraguen--, a les platges en silencioses embarcacions, com antigament feien víkings, normands i sarraïns. A Europa i altres parts del món ric, molts tendeixen a considerar aquests assaltants com a agressors, delinqüents o fins i tot criminals. Alguns reclamen mà més dura. Més vigilància, més policia, més Exèrcit, més expulsions... Sense parar a preguntar-se per quines causes aquestes persones estan disposades a córrer tants riscos per, en definitiva, posar per preu vil al servei del nostre confort i a l'alt nivell de vida la seva força de treball.
Per començar a entendre-ho s'ha de recordar que l'Àfrica subsahariana és una de les regions més pobres del planeta. Una pobresa extrema que s'explica per diversos factors. En primer lloc, el tràfic d'esclaus, el crim i el genocidi que va buidar durant segles el subcontinent de milions dels seus homes i dones més joves, sans i fornits, obligant comunitats senceres a viure amagades i aïllades a les profunditats de la jungla, sense cap contacte amb els progressos de la tècnica i de la ciència.
Després s'ha de rememorar la colonització de l'Àfrica, imposada a sang i foc, a base de guerres, exterminis i deportacions. Tots els poders locals que van gosar oposar-se i resistir-se als conquistadors portuguesos, britànics, francesos, alemanys, holandesos o espanyols van acabar sent aixafats.
Les potències colonials van establir de manera autoritària una economia fundada en l'exportació de primeres matèries cap a la metròpoli i en el consum de productes manufacturats produïts a Europa. Així, l'Àfrica va perdre en els dos taulers. I aquesta doble explotació, de manera essencial, no s'ha modificat. Per exemple, Costa d'Ivori, primer productor mundial de cacau (40% del total) no ha pogut mai desenvolupar una indústria xocolatera exportadora. El mateix es pot afirmar de Mali o Níger, dos dels principals productors de cotó, que s'han trobat amb la impossibilitat de muntar una verdadera indústria tèxtil. I ai- xò perquè, en general, les tarifes duaneres excessives imposades pels països importadors rics als eventuals productes elaborats al Sud fan anar en orris tota possible competència amb els productes fabricats al Nord.

ELS PAÏSOS desenvolupats volen conservar l'exclusivitat de la transformació de les primeres matèries, o, en el marc de la globalització liberal, accepten deslocalitzar les seves fàbriques cap a la Xina on la mà d'obra és hàbil, dòcil i, sobretot, barata, però no estan disposats a invertir a l'Àfrica, ni a desenvolupar en aquest continent un sector industrial important. La divisió internacional del treball, efectuada en favor dels interessos dels països del Nord, atribueix a l'Àfrica negra un rol subaltern, marginal, cosa que impedeix a aquella àrea entrar en l'espiral virtuosa del desenvolupament.
Les fabuloses riqueses mineres i forestals del continent africà són venudes a preus de saldo, per a l'enriquiment de les nostres empreses importadores i transformadores. D'aquesta manera, no es creen llocs de treball ni tan sols en les indústries agroalimentàries, que és el sector bàsic a partir del qual es pot edificar un verdader desenvolupament agrícola, i més tard industrial. Per això també, l'Àfrica és l'últim continent que encara pateix amb regularitat crisis alimentàries, i fins i tot fams com l'actual de Níger.
Aquesta regió del món, tan sovint qualificada pels mitjans dominants del Nord de "subdesenvolupada, violenta, caòtica" i "infernal", no hauria conegut aquesta inestabilitat política --cops d'Estat militars, in- surreccions, massacres, genocidis, guerres civils--, si els països rics del Nord li haguessin ofert reals possibilitats de desenvolupament en lloc de continuar explotant-la fins al dia d'avui. La pobresa creixent s'ha convertit en causa de desordre polític, de corrupció, de nepotisme, i d'inestabilitat crònica. I aquesta mateixa inestabilitat desencoratja els inversors tant locals com internacionals. Amb la qual cosa es tanca el cercle viciós del laberint de la pobresa.

S'HA D'AFEGIR a aquest esborronador panorama, l'epi- dèmia de sida que està delmant la població del sud-est del continent i que ja ha creat uns 12 milions d'orfes. La pandèmia priva els menors de la seva família i els exposa a tota mena de perills. Com el de ser reclutats com a soldats o per xarxes de prostitució infantil. Mentre un nen europeu o japonès té una esperança de vida d'uns 80 anys, la d'un menor de Zàmbia, Uganda o Mali amb prou feines arriba als 33.
Aquestes són algunes de les raons que expliquen per què avui dia un (o una) jove del sud del Sàhara, en plena salut i sovint amb bona formació educacional, no vol continuar vivint en el que és el calabós del món. Desenes de milers, en aquests moments, estan marxant cap als guals que condueixen a Europa, amb l'esperan- ça de poder viure, per fi, una vida de persona normal. I potser també amb la reivindicació inconscient que alguna cosa els devem a ells de la nostra riquesa actual.
Això és només el començament, i no se sap quina mena de murs s'hauran de construir per desencoratjar el flux. Perquè el Banc Mundial acaba d'advertir que la bomba demogràfica ja ha esclatat, i que ja hi ha als països pobres uns 2.500 milions de joves de menys de 22 anys que no troben feina als seus països. I que tenen com a única perspectiva córrer a l'assalt de les muralles d'Europa...


Article publicat a la pàgina 9 de l'edició de 27/11/2005 de El Periódico -