El pes del deute extern de l'Africa

• L'Àfrica no prosperarà mai mentre hagi de continuar pagant als responsables de la seva misèria

ROSA Regàs
Escriptora i directora de la Biblioteca Nacional

Quan l'any 1989 vaig anar a treballar a l'Àfrica per primera vegada, un alt funcionari del Banc Mundial destinat a Nairobi em va dir amb tota la tranquil.litat del món que la mandra i la sida estaven fent tants estralls al continent que al cap de 10 anys hi hauria més de 12 milions d'orfes de la sida. I així ha estat. Al que encara no hem arribat és al que va venir a dir tot seguit, que una vegada la població estigués delmada hauria arribat el moment que els estats desenvolupats agafessin el control d'aquells països i recuperessin la seva malmesa economia
I és que, diuen els neoliberals, l'Àfrica i la majoria dels països en desenvolupament no tenen solució, perquè els seus habitants són corruptes (sense pensar en qui els va ensenyar a ser-ho i qui els corromp avui), els falta preparació (vam ser els colonitzadors els que els la vam negar), es maten i es perden en lluites tribals (nosaltres vam dividir els seus territoris a la nostra conveniència sense tenir en compte la seva cultura ni la varietat de les seves tribus) i són pobles miserables (els vam espoliar i els vam convertir en esclaus). En resum, els falten les virtuts modernes que a nosaltres ens han permès arribar a la cúspide del progrés i la riquesa. Però en cap moment parlen del brutal pes que per a un país ja espremut com qualsevol d'aquests suposa el deute i el servei del deute. El que és cert, el que qualsevol pot veure per poc que s'endinsi en els pressupostos d'aquests paï- sos, és que no tindran solució mentre els aixafi aquest deute.
Un deute que procedeix de programes d'ajust estructural del Fons Monetari Internacional o del Banc Mundial que, a més a més del pagament per royalties o patents als països rics, porten implícites unes condicions de treball inhumanes per a la mà d'obra per tal de ser competitius en el mercat mundial: sous de misèria, jornades de 15 hores, treball infantil, condicions d'explotació...
Altres vegades el deute procedeix de la compra d'armes per a guerres que els mateixos països rics provoquen per mantenir el seu propi equilibri al món. I altres prové d'embolats proposats als megalòmans dictadors que no són res més que pur malbaratament per al país. Sense oblidar tants programes i inversions en forma de cooperació o d'exportació del país d'origen que en la majoria dels casos ja reporta els seus propis beneficis. Tot es grava amb uns interessos que augmenten cada any. El 1975 es pagava el 6,1% i avui a vegades s'arriba al 44%. Hi ha països que continuen sent deutors encara que hagin pagat dues o tres vegades la suma del seu deute, que suposa per als més pobres un tant per cent molt elevat del seu PIB. ¿Com es pot prosperar en aquestes condicions? ¿Com no han de fugir els seus ciutadans?

PER MÉS QUE saben que amb aquest pes del deute és molt poc el que es pot fer, els líders dels països endeutats callen, però les seves sofertes poblacions denuncien el deute per il.legítim i defensen que no són els països rics els creditors i ells els deutors, sinó al revés. ¿Per què no es reconeixen els seus deutes, l'històric, l'ecològic i el moral?, diuen.
Si Anglaterra va muntar el seu imperi sobre la droga i altres riqueses del Sud-est Asiàtic, Espanya va mantenir el seu imperi amb la plata i l'or procedents de l'Amèrica del sud, França amb les riqueses d'Al- gèria, Indoxina, Síria i el Líban, Bèlgica amb l'explotació criminal de les mines del Congo, ¿no s'hauria de comptabilitzar el que es van endur aquells colonitzadors? Espoliació de riqueses, anul.lació de la cultura i de la identitat, menyspreu pels indígenes als quals no es va donar la més mínima educació, irracional divisió dels territoris que tantes guerres ha provocat després. ¿Qui parla de tot això avui?
¿I del deute ecològic? ¿No paguen els països pobres el brutal consum i el deteriorament dels recursos del món en la mateixa mesura que nos- altres encara que no contribueixen en igual mesura a aquest consum? ¿Que potser són responsables ells del canvi climàtic, del creixent forat de la capa d'ozó, de la contaminació de rius i oceans, de la desforestació del planeta? Per no parlar del deute moral, el deute de sang, que tants països van contraure amb els països pobres enviant-hi els seus torturadors i els seus exèrcits per defensar els dictadors, de manera que són tan responsables com ells de les morts i desaparicions de desenes de milers dels seus ciutadans. ¿Qui comptabilitza aquestes brutals pèrdues?

SI HO analitzem bé, descobrirem que el deute extern és la forma que el món ric s'ha inventat per mantenir en estat de submissió, i a vegades d'esclavitud, el pobre. La seva finalitat no és només l'enriquiment, sinó la imposició a tot el món d'un neoliberalisme econòmic brutal, disfressat de democràcia, que permet al 15% o al 20% de la població viure en el consum més pervers dels recursos del planeta, mentre que la resta treballa per a ells quan no llangueix de misèria i mor. I la manera d'imposar una globalització, venuda com el motor del progrés, quan no és res més que un benefici per als països rics. Ells, els pobres, tenen un comerç sotmès a aranzels i subvencions imposats pels països rics, no poden triar on viure i treballar com nosaltres, ni tenen la riquesa suficient per accedir a les noves tecnologies en igualtat de condicions.
Es pot pensar, doncs, que tenen tota la raó quan diuen que els paï- sos rics no únicament som culpables d'usura i d'injustícia històrica, sinó que també som responsables de la misèria i de la falta d'esperança en la qual viuen els països que diem que ajudem. Sense la condonació del deute no hi ha salvació ni per a ells ni, a la llarga, per a ningú.


Article publicat a la pàgina 5 de l'edició de 22/11/2005 de El Periódico