La revolta francesa

• Amb revoltes com la francesa, el capitalisme salvatge i insolidari no té de què preocupar-se

RAMÓN De España

Un cop apagats els últims focs, torna la tranquil.litat a l'hexàgon. Contradient el cèlebre himne de Gil Scott-Heron, segons el qual la revolució no seria televisada, tots l'hem pogut presenciar des del sofà. Això sí, no ha servit per a res. Els rics segueixen sent rics, i els pobres, pobres. Els burgesos conserven intactes els seus cotxes, ja que per a això els tenien en un pàrquing, i els treballadors hauran d'agafar el metro per anar a la feina, perquè són els que han patit les ires dels amotinats.
Ah, i el ministre de l'Interior, Nicolas Sarkozy, l'intolerant que es va atrevir a anomenar xusma aquells pobres nois que es dedicaven a cremar cotxes perquè el fracàs escolar els ha impedit elaborar un discurs intel.ligible i s'expressen més bé amb còctels Molotov, té més força que mai, per a desesperació del seu rival polític, el titular del Govern francès, Dominique de Villepin.
Realment, si totes les revolucions són com aquesta, el sistema capitalista pot respirar tranquil. Tan tranquil com George W. Bush a l'observar que els seus dos principals adversaris a Sud-amèrica són Hugo Chávez, un petit tirà populista, i Diego Armando Maradona, el farloper més gran del continent americà: amb paladins com aquests, el progressisme ja es pot anar tallant les venes.
Salvant les diferències, els disturbis de França recorden poderosament els que van tenir lloc a Los Angeles fa uns anys, arran del cas Rodney King. Llavors a ningú li va passar pel cap assaltar l'ajuntament o pujar fins a Beverly Hills per cremar-li la casa a Bruce Willis, per exemple. No, la violència la van patir els blancs que estaven més a prop i que tenien un nivell social equiparable al dels que els trencaven la cara o els cremaven el vehicle.
De la mateixa manera, a França, els que han vist cremar el seu cotxe eren els veïns dels piròmans. A un d'ells li van fer una pintada que posava ¡Fote't, Sarkozy! I com deia el bon home quan va sortir en un telediari, Sarkozy seguia tan tranquil i a qui havien fotut era a ell.
Com que no disposa de líders coherents, la revolta francesa s'ha hagut de conformar amb pinxos de barri addictes al gangsta rap. O sigui, paios amb xandall, cadenes d'or i, a vegades, amb pistola, que admiren els protagonistes d'aquells videoclips que tots hem vist (un negre envoltat de dones mig despullades ens diu motherfuckers adoptant un to amenaçant) i amb una estètica, per dir-ne d'alguna manera, que no pot ser més masclista, violenta, beneita i, en última instància, estúpida.
Amb líders d'opinió com aquests (semianalfabets cabrejats amb un estat de les coses totalment injust) només es poden fer revolucions inútils que no preocupen gens ni mica els que tallen el bacallà, ja que únicament les pateixen aquells que ja tenen problemes per poder tirar endavant i als quals només els falta que un gamarús que s'ha deixat una pasta que no té en un xandall Adidas i unes vambes Nike els cremi aquell cotxe que potser encara no han acabat de pagar.
Gràcies a aquests nois tan brillants, Nicolas Sarkozy està una mica més a prop d'aquell lloc de primer ministre al qual aspira mentre nota al clatell l'alè putrefacte de Jean Marie Le Pen. I a la Casa Blanca, paral.lelament, Bush dóna gràcies a Déu per tenir enemics com Chávez i Maradona.
Que es relaxi, doncs, el capitalisme salvatge i insolidari, perquè no té res a témer.


Noticia publicada a la pàgina 6 de l'edició de 21/11/2005 de El Periódico