Notes sobre hipoteques

JUAN-JOSÉ López Burniol (Notari)

No és cert que els espanyols no estalviïn. Els espanyols estalvien més que molt: moltíssim. Es passen gran part de la seva vida estalviant per pagar la vivenda i, si ho aconsegueixen en un termini no dissuasori, s'embarquen a vegades en l'adquisició d'una segona residència a la platja o en algun paratge que, amb imaginació, es pugui considerar turístic. També és freqüent que, aprofitant-se de la pujada dels preus dels pisos, optin per vendre la primera vivenda, per adquirir-ne una segona --més gran i més ben situada--, finançada en part amb el preu obtingut per la venda de la primera, més una segona i més alta hipoteca. I també es dóna el cas heroic de parelles inassequibles al desànim, que repeteixen la jugada mitjançant la venda de la segona vivenda, per accedir mitjançant el mateix procediment (venda més una nova hipoteca) a una tercera fase que suposa per a ells la glòria en forma de casa adossada. És a dir, que l'espanyol i l'espanyola corrents que accedeixen al món laboral i volen viure en parella s'han d'embarcar --si el papa i la mama no fan el gest, perquè no poden o perquè no volen-- en un dilatat i procel.lós viatge hipotecari, que els absorbeix bona part dels recursos que tenen. Les causes per les quals s'ha arribat a aquesta situació són diverses i estan estudiades: escassetat i carestia dels arrendaments, desconfiança en altres formes d'inversió, algun modest avantatge fiscal... En qualsevol cas, la veritat és que la parella espanyola mitjana està hipotecada fins al coll. Estalvia en pedres; més ben dit, en totxos.

Les parelles hipotecades s'assemblen als antics serfs de la gleva medievals, és a dir, a aquells pagesos que s'ocupaven de les terres del seu senyor i en rebien una vivenda a més a més de protecció, a canvi d'entregar-li en pagament part de la seva pròpia collita i satisfer-li altres gabelles. Així mateix, les parelles hipotecades estan amarrades de fet --gairebé per a tota la vida-- a la finca on viuen, satisfan mensualment el cànon d'uns interessos periòdicament revisats i paguen comissions per qualsevol modificació de la seva relació amb l'entitat financera (nova disposició, amortització anticipada i, fins i tot, cancel.lació d'hipoteca). Si es pensa bé, la posició de les entitats financeres s'assembla bastant --sense dret de cuixa-- a la dels antics senyors feudals. I, igual que aquests, estenen la seva influència --basada en la seva supremacia econòmica-- a tots els àmbits de negoci, de comunicació i polítics.