CIU, que poc agraïts !

JOSÉ LUIS Martínez
Periodista

Pot ser que a CiU li sembli només un malson, però va anar abraçada al PP dues legislatures. La primera, com un Pigmalió il.lusionat (els seus diputats eren vitals); després, a la manera de la Ventafocs sense carrossa, humiliada per la política absolutista d'un Aznar al qual mai va plantar cara. En aquell temps, els papers de Salamanca van acumular pols. El dèficit sanitari es va fer més profund. La plurinacionalitat ni s'esmentava, i una reforma estatutària no cabia en un cap convergent. Velles aspiracions com el domini .cat s'esvaïen als despatxos del PP. A Catalunya se li negava el pa, la sal, l'AVE, les inversions, els organismes, els projectes i el futur. I Pujol s'empassava tasses d'aquest caldo "per Catalunya".
Ara resulta que tenim el primer president espanyol que no surt loapista, el més gran defensor en el seu Govern (Montilla, al marge) de l'Espanya plural, que assumeix el concepte de nació per a Catalunya i és el millor impulsor a la cort del nou Estatut. Zapatero s'ha preocupat de la qüestió catalana més que tots els seus antecessors junts. Dóna diners per a la sanitat, avala la projecció catalana a internet, porta a Barcelona les telecomunicacions, es trenca la cara per l'arxiu, obre al català el Senat i la UE i no avorta operacions perifèriques com la de Gas Natural.
I ves per on que CiU ara fa com aquell que res respecte del seu passat i li paga amb exigències de concerts econòmics medievals, als antípodes del federalisme modern, democràtic, just i solidari que necessita, d'entrada, aquest país. ¡Quant desagraïment! ¡Quina angelical oposició!


Noticia publicada a la pàgina 9 de l'edició de 9/23/2005 de El Periódico - edició impresa