Murs de vergonya mútua

• És una mesura injusta i pobra, però s'han de tallar d'arrel els tràgics assalts de Ceuta i Melilla


MANUEL Pimentel
Escriptor i exministre de Treball

Mai fins ara havíem percebut amb tanta intensitat el drama de la desesperació. Ni tan sols les tràgiques imatges dels nàufrags de les pasteres posseeixen la força revulsiva de les seqüències dels assalts a les tanques que aïllen Ceuta i Melilla. Una vegada i una altra, centenars d'immigrants es llancen, posant en perill de manera seriosa la seva pròpia vida, a escalar unes dobles tanques de filferros d'espines amb tres metres d'altura. I ho fan amb una estratègia que, per simple, s'ha revelat tremendament eficaç. De manera coordinada i simultània, assalten el mur centenars d'immigrants utilitzant rústiques escales de pals i branques. Enfront d'això gairebé no hi pot fer res la policia espanyola, que hi intervé amb exclusiu material antiavalots. Una vegada a dins, els que aconsegueixen entrar es troben amb una dolça paradoxa. Les mateixes autoritats espanyoles que han intentat per tots els mitjans evitar- ne l'entrada s'aboquen de sobte perquè no els falti de res, ni menjar, ni roba, ni atenció mèdica. Els immigrants somriuen llavors feliços. Creuen que una vegada en terra espanyola ja no els en podrà treure mai mes ningú.
No és fàcil la situació. No podem permetre que els immigrants continuïn saltant la tanca impunement, i que això, a més a més, els suposi el premi d'una feina a Espanya. Si continua la situació com fins ara, estarem llançant un contagiós missatge a tot l'Àfrica: vagin fins a Ceuta i Melilla i saltin la tanca, al darrere hi trobaran el regne de la felicitat. Tots sabem que una tanca en una frontera és sempre el sinònim d'un fracàs o d'una injustícia però, tal com està la situació, no podem ni treure-les ni deixar que continuïn sent assaltades. Les conseqüències d'aquesta deixadesa serien encara més greus que les que es poguessin derivar d'impedir pels mitjans legals al nostre abast l'entrada de més immigrants. Per això, i fins i tot sabent que és una pobra mesura, hem de recolzar les nostres autoritats en el projecte d'engrandir la tanca i redoblar la vigilància. La cosa més convenient a curt termini és que es tallin d'arrel aquests espectaculars assalts. És evident que només amb filats no solucionarem res, però almenys evitarem que s'estengui com la pólvora la idea que saltar-los és la porta segura cap a Europa.

PERÒ NO ens podem quedar en això. La pressió immigratòria continuarà creixent en el futur, ja que l'Àfrica subsahariana continua encadenada a la pobresa més absoluta, i la sequera recent encara ha agreujat més la seva penosa situació. Per una altra part, també continuarà incrementant-se la demanda d'immigrants al nostre país, si l'economia es comporta tal com ens indiquen les xifres oficials. Es fa necessària una reforma de la nostra obsoleta i inaplicable llei d'estrangeria amb l'objectiu de poder regular el flux de la immigració. Fins ara no tenim instruments àgils i segurs per permetre l'entrada legal al nostre país dels immigrants que desitgem. En el fons continuem ancorats --i ja són molts anys-- en la hipòcrita actitud de permetre amb prou feines l'entrada legal de nous immigrants, però, això sí, premiar amb periòdiques regularitzacions els que hagin aconseguit entrar irregularment. Aquesta aberrant i prolongada política ha alimentat les màfies i ha reforçat el repetit efecte crida. Si s'arbitren mecanismes legals d'entrada i es reforça el nostre aparell consular als països d'origen, l'esforç dels aspirants a entrar a les nostres fronteres se centraria a aconseguir uns papers, que ara saben impossibles. I com que no els queda cap opció legal, es veuen impel.lits a entrar per l'única via que fins ara ha funcionat, la irregular.
Amb la imprescindible millora en la regulació dels fluxos --que no consisteix, repetim, en fronteres obertes, sinó en la possibilitat d'entrada legal dels immigrants que necessitem-- es rebaixaria sensiblement la pressió sobre les nostres fronteres. Però no podem ser ingenus: tampoc s'eliminaria totalment. Per això, la política de fronteres haurà de continuar existint a termini mitjà. Tant de bo fóssim capaços de construir un món sense fronteres, però, de moment, encara no és possible. Són massa les diferències entre els rics i els pobres perquè no es produís un desplaçament massiu que no convindria a ningú.

¿I EL MARROC? ¿Quin paper hi ha tingut en tot això? Doncs, veient el que ha passat, la seva gestió ha estat un desastre. En primer lloc, perquè ha pogut fer molt més per evitar en primera instància els assalts. Amb simples patrulles podrien haver detectat l'acumulació de centenars d'immigrants muntant escales. Tantes persones i aparells resultaven sens dubte fàcils de detectar. El Marroc ha fet els ulls grossos durant massa temps. És normal que recelem de la seva bona fe. Per una altra part, quan finalment es decideix a intervenir, ho fa de la pitjor manera, a trets, amb tota una reguera de víctimes innocents que encara afegeix més dolor i dramatisme a una situació desesperada. És cert que tampoc el Marroc sap què s'ha de fer amb els milers de subsaharians que entren per les seves remotes i obertes fronteres del sud. Però una cosa és que comprenguem la seva situació i intentem ajudar-los, i una altra de ben diferent que acceptem resignadament que ens caigui a nosaltres la seva patata calenta.
Només una disminució de la diferència entre la renda del nord i el sud podrà atenuar aquesta creixent pressió migratòria. Sens dubte, aquest hauria de ser el prioritari objectiu de l'alta política internacional, encara que, veient el que s'ha vist, encara no hi ha projectes de l'envergadura suficient. Tampoc hem d'oblidar que no només els països rics tenim responsabilitat. També els corruptes governs dels països pobres tenen molta culpa pel que fa al manteniment d'una situació de manifesta injustícia global.