El 'Katrina' francés

• La revolta dels suburbis destapa carències socials explosives que requereixen enormes inversions

BERNARD Cassen
Periodista i director general de Le Monde Diplomatique

Així com l'huracà Katrina va revelar molts aspectes de la realitat social dels Estats Units, l'onada de violència que trasbalsa els suburbis de París i d'altres ciutats està carregada de lliçons sobre l'estat de la societat francesa.
No es pot parlar de revolta popular, ja que les persones implicades en els aldarulls --gairebé només adolescents i joves-- són molt poques (diversos milers) en comparació amb una població total dels barris perifèrics, que sumen uns cinc milions d'habitants, i no segueixen cap consigna clarament definida. Els mètodes que utilitzen --crema de cotxes, autobusos, comerços i infraestructures públiques-- i que gaudeixen de l'efecte amplificador de les imatges televisades, que són emulades de ciutat en ciutat i de
barri en barri, poden fer la impressió que una guerrilla urbana actua en contra de la policia.
Això és així només en part: fins al moment, només hi ha hagut un mort per ferides greus. No obstant, la policia va descobrir un taller de fabricació de còctels molotov bastant professional. Per tant, no es pot descartar que algunes bandes de traficants de drogues i d'encobridors de mercaderies robades, que prosperen a les zones prohibides d'alguns suburbis i terroritzen els seus habitants, tinguin interès a adoptar una estratègia de tensió.
Aquests fenòmens mafiosos, habituals en situacions de buit d'autoritat, no podrien amagar el significat profund dels actes violents. Són, per a molts dels joves, "sortits de la immigració", segons l'expressió a l'ús, explosions d'una ràbia cada vegada menys continguda davant d'una situació que ja no toleren, quan els seus pares la van tolerar. Els suburbis concentren les conseqüències negatives, viscudes per la majoria de la població francesa, de les polítiques neoliberals des de fa un quart de segle, i, alhora, s'hi sumen les seves deficiències específiques. Una acumulació que s'ha tornat explosiva.
Els més pobres i els immigrants estan atrapats en zones urbanes on les infraestructures públiques brillen per la seva absència o són insuficients. Són verdaders apartheid socials. En aquests guetos, els equipaments --de tot: educació, salut, vivenda, transports, cultura i fins i tot seguretat-- són inferiors, tant en quantitat com en qualitat, als de la mitjana francesa. La taxa de desocupació és dues o tres vegades més elevada. I, a més a més, les persones d'origen immigrant són víctimes de discriminacions degudes al color de la seva pell o al seu patronímic. Això explica la seva exigència prioritària de "respecte".

EL GOVERN es troba en una situació particularment incòmoda. Des de fora, el prestigi de França ha quedat seriosament malmès. Els fets estan desprestigiant un "model social francès" en contraposició a l'anglosaxó preconitzat pel premier Tony Blair. Des de dins, el president, Jacques Chirac, i el primer ministre, Dominique de Villepin, han de restablir l'ordre a la perifèria i al mateix temps intentar atenuar les causes profundes del desordre.
I és en aquest punt on estreny la sabata. Es necessitarien unes inversions públiques gegantines per, simplement, recuperar l'endarreriment acumulat durant aquests últims 30 anys en l'àmbit de l'habitatge social i dels equipaments. En aquest sentit, s'hauria pogur parlar d'un Pla Marshall. Però, des de fa tres anys, fins i tot els modestos mitjans econòmics atorgats a tots els que afrontaven aquests temes als barris sensibles --associacions, treballadors socials, etcètera-- s'han vist constantment reduïts. ¡Fins i tot els efectius de la policia han estat reduïts! Les mesures consistents a rebaixar les despeses públiques i el nombre de funcionaris són part d'aquest procés. Al mateix temps, el Govern abaixava els impostos sobre la renda de la seva clientela electoral --les categories socials privilegiades-- i concedia un favor rere l'altre a les empreses.
La tenalla europea es tanca sobre França: els imperatius de competitivitat i de rendibilitat --sota la forma de "deduccions obligatòries" (impost i cotitzacions socials)-- s'oposen frontalment a les polítiques públiques voluntaristes de solidaritat. Però s'inscriuen en l'Estratègia de Lisboa reactivada per la Comissió Europea i aprovada pels Vint-i- cinc. Evidentment, sense formular-ho, ni pensar-ho en aquests termes, els joves sublevats dels suburbis francesos, amb les específiques circumstàncies agreujants que pateixen, estan enjudiciant les polítiques liberals portades a terme des de fa decennis a nivell tant europeu com nacional per part de tots els governs, es diguin d'esquerres o de dretes.

NO SOM tan lluny de l'hora de la veritat: si el Govern decideix posar els diners damunt la taula per a la perifèria per tal d'evitar disturbis encara més greus, els haurà de treure d'alguna banda, amb el perill d'empitjorar el dèficit pressupostari. I així donarà idees a altres sectors socials. Al novembre, prolongant la vaga del 4 d'octubre, que va treure al carrer un milió de persones, noves aturades i mobilitzacions socials estan programades en la funció pública; els treballadors d'Electricitat de França (EDF) es manifestaran contra la privatització d'aquesta societat nacional; la tensió és molt forta dins de les empreses (entre aquestes, Hewlett Packard) que acomiaden per deslocalitzar-se. És a dir, abans dels actuals esdeveniments dramàtics, França ja vivia una gran efervescència social.
La victòria del no a l'Euroconstitució va constituir un sisme que apuntava acusadorament a les opcions neoliberals dels partits de govern. I, suposant que la revolta social dels suburbis s'estengués i es globalitzés, podria generar una rèplica més forta que el terratrèmol del referèndum del 29 de maig. Esperem que Chirac i els altres polítics puguin preveure aquesta catàstrofe.


Noticia publicada a la pàgina 7 de l'edició de 11/8/2005 de El Periódico