La 'promoció' de Hamàs

• Els EUA i Israel han de parlar amb un partit islamista que rebutja el consens internacional com ells

NOAM Chomsky*

La victòria electoral de Hamàs és ominosa, però lamentablement comprensible veient esdeveniments recents. És completament just descriure Hamàs com a fonamentalista, extremista i violenta, i com una seriosa amenaça a la pau i a un acord políticament just. Però és útil recordar que, en els aspectes importants, Hamàs no és tan extremista com altres organitzacions. Per exemple, Hamàs declara que estarà d'acord amb una treva sobre la base de la frontera internacional reconeguda abans del juny de l'any 1967. La idea és totalment aliena als Estats Units i Israel, que insisteixen que qualsevol sortida política ha d'incloure l'ocupació israeliana de parts substancials de Cisjordània i dels turons del Golan.
Hamàs va guanyar combinant una forta resistència contra l'ocupació militar amb la creació d'organitzacions socials per servir els pobres, una plataforma i una pràctica que probablement faria guanyar vots en qualsevol lloc. No obstant, per a l'Administració de Bush, la victòria presenta un altre obstacle per al programa de difusió de la democràcia, denominat oficialment Promoció de la democràcia.
La posició de Washington a les eleccions a Palestina ha estat coherent. Aquestes van estar suspeses fins a la mort de Iàssir Arafat, que va ser rebuda com una oportunitat per fer realitat la visió de Bush d'un Estat palestí democràtic, un pàl.lid i vague reflex del consens internacional en favor de dos estats --israelià i palestí-- que els Estats Units bloquegen fa 30 anys.
En una anàlisi publicada a The New York Times poc abans de la mort d'Arafat, A l'espera que la democràcia reemplaci una icona palestina, Steven Erlanger va escriure el següent: "L'era posterior a Arafat serà l'última prova d'un article de fe nord- americà per antonomàsia: que les eleccions proveeixen de legitimitat fins i tot la més fràgil de les institucions". Al paràgraf final hi llegim: "No obstant, la paradoxa per als palestins és rica. En el passat, l'Administració de Bush es va resistir a celebrar noves eleccions legislatives a Palestina. La idea en aquell moment va ser que les eleccions millorarien la imatge d'Arafat, li donarien un mandat renovat i podrien ajudar a donar credibilitat i autoritat a Ha- màs". Un incís: "l'article de fe per antonomàsia" és que les eleccions són bones en la mesura en què els resultats són adequats.

EL PROBLEMA té un equivalent recent. A l'Iraq, la reivindicació massiva no violenta va obligar Washington i Londres a permetre les eleccions que havien mirat de bloquejar amb una sèrie de plans. L'esforç posterior per subvertir unes eleccions no desitjades, atorgant avantatges substancials al candidat favorit de l'Administració i expulsant els mitjans de comunicació independents, també va fracassar.
A Palestina, Washington va recórrer també a formes típiques de subversió. El mes passat, The Washington Post va informar que l'Agència per al Desenvolupament Internacional, dependent del Govern dels Estats Units, es va transformar en un "conducte invisible" per "incrementar la popularitat de l'Autoritat Palestina davant d'unes eleccions crucials en les quals el partit governant enfronta un seriós desafiament per part del grup islàmic fonamentalista Hamàs". I The New York Times va informar: "Els Estats Units es van gastar al voltant d'1,9 milions de dòlars, dels 400 milions anuals en ajuda als palestins, en dotzenes de projectes urgents, abans de les eleccions d'aquesta setmana per reforçar la imatge de la facció governant d'Al-Fatah davant els votants, i així enfortir-la davant del seu rival Hamàs".
Com és normal, el Consolat dels Estats Units a Jerusalem oriental va assegurar a la premsa que els soterrats esforços només intentaven "millorar les institucions democràtiques i recolzar els participants demòcrates, no només Al-Fatah". Als Estats Units o en qualsevol altre país occidental, una insinuació sobre aquest tipus d'interferència destruiria un candidat, però l'arrelada mentalitat imperial fa legítimes en qualsevol altra banda aquestes mesures de subversió de les eleccions.
No obstant, l'intent va fallar rotundament. Els governs dels Estats Units i d'Israel ara s'han d'avenir a negociar d'alguna manera amb un partit islàmic fonamentalista, que coincideix amb ells pel que fa al seu tradicional rebuig del consens internacional. El compromís formal de Hamàs de "destruir Israel" aparella aquesta organització amb els Estats Units i Israel, que van prometre que no hi hauria cap Estat palestí (a part de Jordània), fins que les dues nacions van suavitzar parcialment en els últims anys la seva posició de rebuig total, i van acceptar un miniestat format per fragments del que quedi sense ocupar després que Israel s'apropiï la part de Palestina que desitja.

SIMPLEMENT, com a conjectura, imagini's el lector per un moment que hi hagués una inversió de les circumstàncies que es donen en aquests moments: que Hamàs permetés als israelians viure en cantons escampats, inviables, a la pràctica separats els uns dels altres, i en alguna petita part de Jerusalem, mentre que els palestins construïssin enormes assentaments i projectes d'infraestructura per apoderar-se de les terres i dels recursos valuosos. I que, al mateix temps, Hamàs acceptés anomenar aquests fragments Estat. Si es fessin propostes per a aquesta empobrida forma d'Estat, els nord-americans ens sentiríem horroritzats. Però amb aquest tipus de proposta, la posició de Hamàs seria essencialment igual que la dels Estats Units i Israel amb Palestina.


*Professor de Lingüística de l'Institut Tecnològic de Massachusetts i autor d'Hegemonia o supervivència. Estats Units a la recerca del domini global (Empúries).
Distribuït per The New York Times Syndicate.