Aznar i el terrorisme d'estat

• L'expresident del Govern espanyol avala el terror d'Estat al demanar que l'OTAN aculli Israel

CARLOS Taibo
Professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid

En aquests últims mesos, a José María Aznar li agrada repetir, incansable, que l'OTAN ha d'acollir l'Estat d'Israel. Se li ha de reconèixer que de conseqüència no n'hi falta, a l'expresident del Govern espanyol: si mesos enrere va afirmar que no era necesssari crear cap Aliança de Civilitzacions, perquè aquesta ja existia en la forma de la mateixa OTAN, ara afirma amb rotunditat que l'Aliança Atlàntica ha d'acollir al seu si --de conformitat amb una vella prèdica colonial-- un país que al cap i a la fi és una punta de llança d'Occident en l'atzaroós i convuls món àrab.
En profit de la tesi d'Aznar convé afegir-hi que, com tantes vegades s'ha dit, Israel configura l'única democràcia del Pròxim Orient. Així ho testimonien, sense anar més lluny, les recents declaracions del ministre de Defensa local en el sentit que, si Hamàs trenca la treva, l'Exèrcit del seu país no dubtarà a matar els màxims dirigents del moviment islamista. De tots és sabut que Israel aplica des de temps enrere una filantròpica política d'assassinats selectius que ha segat la vida d'un bon grapat de nes i adolescents. No es pot ser perfecte, és clar, en l'execució d'uns assassinats tan precisos... Com es pot apreciar, finalment, el ministre en qüestió i la pràctica corresponent revelen un primmirat respecte de les regles de l'Estat de dret, pel qual Aznar sent tanta devoció.
Estem parlant del mateix país --no ho oblidem-- que rep de la Unió Europea un tracte comercial de privilegi. Segons sembla, no és únicament Aznar qui considera que els hàbits als quals Israel ens té acostumats són mereixedors de recompenses morals i comercials. Parlem de la mateixa Unió, per cert, que no s'ha immutat a l'hora d'incloure Hamàs en una llista internacional d'organitzacions terroristes, però que, pel que sembla, segueix en la seva dèria de no incorporar-hi un grapat d'estats que exerceixen el terror de forma precisa i professional. L'altre dia, un periodista em preguntava, una mica irat, com podia ser que Israel negociés amb una organització terrorista.

NO EM VAIG poder estar de respondre-li que s'hauria de formular la mateixa pregunta, i amb la mateixa agressivitat, sobre Hamàs: ¿per què s'haurien d'asseure els seus dirigents en una mateixa taula amb els responsables d'un terror d'Estat que permet mantenir en vigor, enfront del que resa una infinitat de resolucions del Consell de Seguretat, l'ocupació militar de tot un país?
No he tingut l'oportunitat d'escoltar les opinions d'Aznar sobre la crisi iraniana d'aquestes hores. Dono per descomptat, això sí, que al nostre home no li ha passat pel cap preguntar-se per què les potències occidentals mostren tanta inquietud i mouen amb tal energia els seus peons en el cas del programa nuclear de l'Iran, un país signatari del Tractat de No-Proliferació Nuclear, i en canvi es manifesten tranquil.les i despreocupades pel que fa als programes desplegats, amb resultats palpables, per dos estats que no han firmat el tractat en qüestió: Israel i l'Índia. Dono per descomptat que Aznar deu haver reaccionat amb una ganyota davant les declaracions que fa uns dies va realitzar Hans Blix, l'inspector d'armes de l'ONU que va obtenir la celebritat just abans de l'agressió nord-americana a l'Iraq. Blix, després de preguntar-se per què l'Iran voldria dotar-se d'un programa nuclear militar, va respondre que el país se sentia innegablement i legítimament amenaçat: cal no oblidar que en el veí Iraq hi ha 130.000 soldats nord-americans, i que tampoc falten destacats contingents militars dels EUA a l'Afganistan i el Pakistan. A efectes de con- vèncer les autoritats iranianes de la conveniència de renunciar al seu programa militar, ¿no seria més saludable --es preguntava Blix-- fer alguns passos que generessin confiança del costat d'aquelles? ¿No és, en sentit contrari, extremadament desaconsellable seguir jugant la carta d'impresentables dobles vares de mesurar excessivament sospitoses de pertànyer als estratagemes manipulatoris que Washington va desplegar mesos abans de la guerra de l'Iraq, el març del 2003?

TORNEM, amb tot, al nostre amic Aznar, i fem-ho preguntant- nos per la seva condició d'aquestes hores. Amb una innegable conseqüència, novament, l'expresident es manté en la línia de la que va ser la seva política quan va encapçalar el Govern espanyol: si llavors va defensar sense rubor la pertinència de violentar la legalitat internacional, i no va dubtar a mentir pel que respecta a les capacitats i relacions de l'Iraq de Saddam, ara persevera en la tasca d'avalar, amb tot el pes del seu ingent prestigi internacional, el terror d'Estat. Pocs n'hi ha que saben més que Aznar, i parlo de coneixement intel.lectual, sobre el que a això es refereix: cal tenir present que algunes de les figures mundials privilegiades per l'amistat del nostre home --Bush fill, Putin, Sharon-- alguna cosa li deuen haver ensenyat al respecte.

Article publicat a la pàgina 12 de l'edició de 25/3/2006 de El Periódico