El Govern de Catalunya i el gir social

• En dos anys i mig, el tripartit ha posat les bases de noves polítiques econòmiques i socials

ENRIC Marín
Professor de la UAB

Hem entrat plenament en període electoral. En aquest tipus de situacions, la retòrica propagandística ocupa una bona part del debat públic. Ja hi som de ple. I en aquestes darreres setmanes s'ha pogut veure de manera nítida quins seran els eixos discursius del catalanisme conservador en aquesta llarga campanya electoral: bipartidisme, crítica al sucursalisme i desqualificació del Govern d'esquerres (del "mal govern"). També hi haurà un debat el.líptic sobre la "denominació d'origen" dels candidats.
Els dos primers són un clàssic en els plantejaments electorals de CiU. La novetat per a una formació política que havia governat sis legislatures de manera ininterrompuda és la crítica al Govern des de l'oposició. I les primeres declaracions són ben inequívoques: s'ha optat per una visió literalment apocalíptica del Govern catalanista d'esquerres. Govern que no va tenir ni un dia de treva des d'abans fins i tot de la seva constitució. Ni per part de l'Executiu presidit per José María Aznar ni per part de l'oposició catalana. Pels primers, el Govern català d'esquerres era anticonstitucional i, literalment, "trencava Espanya". Pels segons, el Govern significava desordre i "desnacionalització" (¡"desconstrucció nacional"!). De la desnacionalització ja no en parla ningú. Queda, doncs, el desordre i el "mal govern". Parlem-ne. I descomptem l'aprovació del nou Estatut, que, per cert, havia estat ajornada al llarg dels vuit anys de pacte CiU-PP a Madrid i a Barcelona. És veritat que el resultat final no ha estat gaire engrescador i que ha quedat manifestament per sota de les expectatives inicials. És cert. No obstant, aquest fet és més imputable a qui des de l'oposició i unilateralment negocia l'abast de les rebaixes que no pas a qui impulsa el procés des del Govern. ¿Quina justificació té una visió catastrofista de l'obra de govern desenvolupada els darrers tres anys?

COMENCEM per reconèixer que el dispositiu de presa de decisions propi d'un govern de coalició no ha funcionat mai de manera satisfactòria. I que això ha generat molt soroll mediàtic en un país acostumat a governs democràtics molt personalitzats al llarg de gairebé un quart de segle. Això, però, no ha impedit desplegar una obra de govern força remarcable. Recordem el punt d'arrencada. ¿Quina era la situació amb què es va trobar el Govern d'esquerres a finals del 2003?
Esquemàticament, la podem resumir en set factors: insuficiència financera i competencial; retard en la modernització del sistema productiu (massa dependent del "totxo" i del turisme de masses barat i estacional); dèficit crònic d'infraestructures; enquistament de desequilibris territorials i socials; funcionament insatisfactori del sistema educatiu; estancament de l'ús social del català, i manca de definició de polítiques globals per tal d'afrontar els reptes plantejats per la nova immigració.
Les línies mestres del contingut programàtic del pacte del Tinell volien donar resposta a aquestes mancances estructurals. I, òbviament, eren necessaris més de quatre anys per poder consolidar un gir econòmic i social que fos prou consistent. ¿Què és el que s'ha pogut fer durant aquests dos anys i mig? Establir les bases de noves polítiques econòmiques i de noves polítiques socials. Les polítiques públiques han experimentat un important gir social sense deixar d'aprofundir en la seva dimensió nacional. Considerem només tres iniciatives emble màtiques per fer més entenedora aquesta afirmació: l'acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana, la llei de barris i el pacte nacional per l'Educació. L'acord estratègic per a la competitivitat ha significat un esforç de coordinació i de transversalitat entre tres departaments que, amb els sindicats i les patronals, han definit un marc que ja està fent possible la ràpida modernització i la internacionalització del model econòmic català. En un context d'alteració demogràfica accelerada, la llei de barris aproxima les polítiques socials a la ciutadania. Finalment, el pacte nacional per a l'educació ha marcat un punt d'inflexió històric en l'àmbit en el qual amb tota probabilitat ens juguem el futur: la capacitació, la formació i l'educació. No és pas poca cosa per a un Govern acusat de no governar o de "mal governar".

ELS ANYS 90 del segle passat els demòcrates nord-americans van encunyar la frase "és l'economia, estúpid". I una gràfica resumia la brillant evolució de l'economia nacional. Dilluns passat vam saber que l'economia catalana ha començat a créixer per sobre de l'economia espanyola i molt per sobre de l'economia europea. No és pas aquest un fet que avali cap visió apocalíptica de les polítiques impulsades pel Govern catalanista d'esquerres.


Noticia publicada a la pàgina 6 de l'edició de 23/7/2006 de El Periódico