Víctimes de la violència. Els gestos necessaris

Quan totes les víctimes de totes les violències d'Espanya siguin tractades amb dignitat s'acabarà l'odi

JOSÉ MANUEL Fajardo
Escriptor.

A Irlanda del Nord, fa amb prou feines uns dies, una delegació de l'anomenada esquerra abertzale, encapçalada per Arnaldo Otegi, va viure una experiència difícil d'imaginar en un context espanyol: es va entrevistar amb un policia anglès que havia perdut els dos braços en un atemptat de l'IRA. Diuen els que van assistir a la trobada que els abertzales van sortir de l'entrevista impressionats per l'actitud conciliadora d'aquell home mutilat per una organització terrorista que ha estat la referència d'ETA. Poques setmanes abans, s'havia reconegut finalment de manera oficial que la policia britànica havia col.laborat en diversos dels assassinats perpetrats per pistolers unionistes contra catòlics a Irlanda del Nord. Aquests ressons irlandesos, amb tots els seus matisos, ben bé poden ajudar a trobar un to més assossegat i just a l'hora d'abordar un dels grans assumptes pendents en el procés del final de la violència a Espanya: el reconeixement a les víctimes.

EN LA LLUITA política d'aquests tres anys hi ha hagut constants referències a les víctimes de la violència. A les de la violència etarra, algunes de les associacions de les quals han fet causa amb el PP per oposar-se al diàleg amb ETA; a les de la violència islamista, moltes de les quals han estat objecte d'insults des de les files de la dreta per haver-se negat a secundar la teoria conspirativa de la implicació d'ETA en els atemptats de l'11 de març; i a les de la repressió franquista, la reivindicació de dignitat de les quals, en el marc de la recuperació de la memò- ria històrica, no ha trobat encara empara en el PP.
La veritat és que la persistència de la violència terrorista a Espanya no és aliena a la manera en què es va posar fi a la dictadura. La democràcia va néixer d'un pacte, entre forces que venien del franquisme i les que es van oposar al règim, per crear un marc constitucional que permetés la convivència de les diferents sensibilitats polítiques, però que va descartar l'exigència de responsabilitats als que havien participat en la dictadura. Després de 40 anys d'opressió, amb desenes de milers de presos polítics executats, milers d'empresonats i torturats, i centenars de milers d'exiliats, ningú va haver de respondre per tant abús, tant dolor i tanta mort.
La Transició va consistir, bàsicament, que els vencedors de la guerra civil van acceptar deixar de perseguir els perdedors de la guerra a canvi que aquests no els demanessin comptes ni sobrepassessin certs límits, especialment en el desenvolupament dels nous estatuts d'autonomia. De fet, els jutges, militars i policies que havien participat en la repressió van continuar exercint les seves funcions en la democràcia, i es va donar la tràgica conseqüència que bona part de la policia política del Règim, amb les seves maneres de torturadors, va passar a ocupar-se de la lluita antiterrorista.
Aquestes circumstàncies van contribuir que una part minoritària però nombrosa de la societat basca (l'esquerra abertzale) percebés la democràcia com una prolongació dulcificada de la dictadura, encoratjant així la continuïtat d'ETA, que havia nascut sota el franquisme, però la majoria dels crims de la qual es van executar ja en democràcia. Percepció a la qual no va ser aliena tampoc l'existència d'una guerra bruta contra el terrorisme (amb tortures, segrestos i assassinats) perpetrada, entre el 1976 i el 1987, per l'extrema dreta i per alguns agents de l'Estat davant la impotència, la tolerància i a vegades fins i tot l'auspici (per això va ser condemnat a presó un ministre de l'Interior del Govern de Felipe González) dels primers governs democràtics, tant de la dreta com de l'esquerra.
Desgraciadament, en aquests anys han escassejat les referències des del camp democràtic a aquestes altres víctimes, les de la guerra bruta contra el terrorisme (algunes d'aquestes presumptes terroristes que no van ser mai jutjats, com Lasa i Zabala, o polítics abertzales com Muguruza, i molts altres simples ciutadans, com l'objector de consciència García Goena o Segundo Marey, assassinades o segrestades per grups paramilitars com el Batallón Vasco-Español o els GAL). La incòmoda presència de les víctimes només és invocada avui, interessadament, pel món proetarra per negar-se a condemnar la violència d'ETA, ficant-les a més a més en el mateix sac que els terroristes que han mort en enfrontaments armats amb la policia o per l'explosió de les bombes que ells mateixos estaven muntant. Però aquest ús manipulador no treu el fet que les víctimes de la guerra bruta contra el terrorisme han existit i tenen dret a ser reconegudes.

PROBABLEMENT,el dia en què totes les víctimes de totes les violències a Espanya, cadascú en el seu context i sense intentar contraposar les unes a les altres, siguin tractades amb la dignitat que es mereixen, serà possible començar a desactivar la maquinà- ria d'odi que la violència alimenta. Per a això fa falta una classe de valor infreqüent: el de reconèixer els propis errors i horrors. Un gest que s'ha de demanar als que avui continuen utilitzant la violència, com ETA, i els que els recolzen, però que també ha d'oferir l'Estat, reconeixent el patiment causat per alguns dels seus membres. Aquest exercici col.lectiu de reconeixement no és un gest retòric: és la base de qualsevol perdó i serà fonamental per treure d'una vegada Espanya del laberint de violència que ha marcat la seva història.