Les paradoxes dels drets humans

• Les institucions nacionals i internacionals tenen capacitat suficient per satisfer les necessitats bàsiques de cadascuna de les persones de la Terra, però es neguen a fer-ho

SUSAN George* Pel que fa als drets humans, avui dia vivim envoltats de paradoxes. La primera de totes és que mentre la definició i la declaració dels drets humans existeix només a nivell internacional, la seva defensa únicament es pot fer a nivell nacional. Malgrat la interpretació que la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) comprèn tots els drets, les Nacions Unides, en els pactes firmats el 1966, en defineixen dues categories distintives: drets civils i polítics i drets econò- mics, socials i culturals (DESC). No obstant, l'ONU no està en posició de defensar aquests drets. Fins ara, només els estats sobirans, individualment, ho poden fer.
Els estats garanteixen --o no-- les llibertats democràtiques i l'Estat de dret (de drets civils i polítics). Només ells poden assegurar els drets econòmics, socials i culturals, per exemple proveint d'educació universal i assistència sanitària sense tenir en compte la capacitat de pagament, o mitjançant assignacions i compensacions a la gent gran, els aturats o els invàlids. Els ciutadans paguen impostos perquè l'Estat pugui complir les seves obligacions respecte als drets humans, una funció que es coneix com a redistribució.

LA SEGONAparadoxa és que les pitjors violacions dels drets econòmics, socials i culturals són comeses --sense importar que els que les cometen estiguin preparats per reconèixer aquest fet-- precisament per les institucions internacionals, algunes de les quals fins i tot estan lleugerament relacionades amb les Nacions Unides. En els últims 20 anys anys, els anomenats ajustos estructurals, més encertadament designats com a programes d'austeritat, dissenyats pel Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial, han provocat nombrosos estralls en molts països. Aquests programes d'austeritat, al forçar països endeutats a reduir la despesa pública i orientar les seves economies cap a les exportacions, amb l'objectiu de guanyar les divises necessàries per complir amb el servei del deute, han estat responsables de la generació perduda al Sud. Milions de persones han estat privades d'educació i d'atenció mèdica, mentre que els pressupostos estatals han estat retallats.
Més encara, l'FMI insisteix en la llibertat total del moviment de capitals, cosa que ha provocat una massiva crisi financera darrere l'altra. A Mèxic, 28.000 petits negocis van tancar com a resultat de la crisi; a Tailàndia i Corea hi va haver el que se'n va dir suïcidis FMI; a Indonèsia, 30.000 empleats bancaris van perdre la feina en una sola setmana; a Rússia, la pobresa ha arribat ara a 60 milions de persones i l'esperança de vida ha caigut en set anys en una dècada; a l'Argentina, que va portar endavant les instruccions de l'FMI al peu de la lletra, una gran proporció dels ciutadans del país ha quedat pràcticament al carrer.
¿I què se'n pot dir del dret a estar viu? Gairebé tothom sap que la fam és predominant al món encara avui en dia. Segons el director general de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO), costarà 150 anys eradicar- la. Mentrestant, l'Àfrica subsahariana paga més de 20.000 dòlars per minut als seus creditors en concepte de deute. Es podria proveir prou aliment i aigua neta, sense mencionar escoles i clíniques, amb 20.000 dòlars per minut, però sembla que les necessitats de les riques nacions creditores de rebre aquests pagaments --secundaris per a ells tot i que crucials per als africans-- són més importants.

LA TERCERAparadoxa és que, potser per primera vegada a la història, el món és suficientment ric per garantir els drets econòmics, socials i culturals de cada persona a la Terra, encara que poderoses institucions nacionals i internacionals es neguin a fer-ho.
L'ajuda oficial al desenvolupament no només ha caigut des del final de la guerra freda, sinó que les nacions més riques solen ser les que menys hi contribueixen. Mentre que fa 30 anys, l'ONU va marcar la meta d'ajuda al desenvolupament en el 0,7% del PIB, els Estats Units només hi contribueixen amb el 0,1% del seu producte brut (PIB). Si tots els països rics complissin amb l'objectiu de l'ONU, tindríem 150.000 milions de dòlars en ajuda oficial --no la misèria de 52.000 milions de dòlars en contribucions que es va fer l'any passat--. Ni tan sols els 150.000 milions arribarien a cobrir les transferències netes des dels països pobres als països rics, que, el 2002, van arribar a l'escandalosa xifra de 200.000 milions a favor del Nord.

ALESHORES,doncs, ¿com es pot garantir la provisió de drets econòmics bàsics per a tothom? Doncs perseguint els diners fins allà on són --a nivell internacional--. És hora de cancel.lar d'una vegada el deute dels països pobres, que ha estat pagat amb escreix. És hora de tancar els paradisos fiscals que aixopluguen fortunes il.legals i els beneficis dels traficants de drogues, dones, criatures i animals. És hora de tirar endavant un impost i una redistribució a nivell internacional, començant amb els mercats financers, però sense deixar de banda els beneficis que obtenen les corporacions transnacionals o les taxes ecològiques. Tècnicament parlant, seria perfectament aplicable, i aquests fons podrien ser redistribuïts amb la condició que els països que rebessin aquests diners garantissin la democràcia i els drets humans dins de les seves fronteres. Això crearia un poderós incentiu i garantiria els dos tipus de drets.
La pitjor paradoxa és, potser, que al final podríem crear un món on la demanda universal de drets humans universals no sigui el que l'ambaixadora de Reagan a les Nacions Unides, Jeane Kirkpatrick, en va dir "una carta al Pare Noel". Les institucions nacionals i internacionals poden fer realitat tots els drets humans, però es neguen a fer-ho. El moviment global de justícia, incloent-hi el Segon Fòrum Internacional de Drets Humans organitzat per l'Observatori DESC, que se celebrarà a Barcelona del 17 al 20 de novembre, està lluitant per fer-los canviar d'opinió.

*Autora de l'Informe Lugano i vicepresidenta d'Attac-França, inaugurarà el Fòrum Internacional de Drets Humans organitzat per l'Observatori DESC.