Bush vol castigar la misèria

• Bush vol retallar els subsidis als nord-americans més pobres en els nous pressupostos Alguns hauran de deixar la feina per disposar d'assegurança mèdica

MERCEDES HERVÁS
NOVA YORK

"Estan carregant els costos de cuidar els veterans de guerra sobre els mateixos veterans", es queixa Fred Cowell a Fort Washington (Maryland). Després de servir al Vietnam, aquest exmarí s'estremeix ara, als 64 anys, pels increments en el pagament de serveis als Hospitals de Veterans inclosos en els pressupostos nacionals per a l'any que ve, acabats de presentar al Congrés dels EUA pel president del país, George Bush.
Samantha Pickard, una estudiant de 17 anys de Waterloo (Iowa), té més sort. No es veurà afectada per l'eliminació del programa federal per a estudiants pobres, denominat Upward Bound (Cap Amunt), previst en els pressupostos de Bush, gràcies al qual ha pogut accedir a la universitat per estudiar Medicina. "Vinc d'una família on l'escola no importava", ressalta la mateixa Samantha, filla d'una drogoaddicta, però ara esperançada amb el futur. "¿Quantes Samanthes més necessiten aquest programa?", clama el senador demòcrata per Iowa, Tom Harkin, al demanar que es rebutgi la seva eliminació.

Mare sense recursos
Hi ha fins i tot qui assegura que pot perdre fins i tot la confiança en si mateix si els pressupostos de Bush es porten a la pràctica. Aquest és el cas de Kristen Allegro, resident a l'estat de Missouri i mare de dos fills, de 2 i 5 anys, als quals cria sola. Aquesta dona serà una de les víctimes de les retallades de l'assegurança mèdica per a pobres, Medicaid, un de 141 programes socials que Bush es proposa eliminar o reduir.
Si l'exclouen d'aquest assegurança, Allegro, que guanya 673 euros al mes, haurà de deixar la feina per caure en una pobresa encara pitjor i poder cobrar la beneficència, de manera que almenys podrà comptar amb una assegurança mèdica. "Perdré casa meva, el cotxe i l'autoestima, ja que no hi ha sortida quan caus en això", explica.

Milions d'afectats
Aquestes veus reflecteixen la situació de milions de nord-americans, des de veterans fins a mares solteres, passant per gent gran i estudiants, que veuran retallats o eliminats els programes socials que els protegeixen si els pressupostos del president es porten a la pràctica. Aquesta ingent llista de despeses nacionals, que puja a 2,29 bilions d'euros, té dues prioritats: continuar la lluita antiterrorista reforçant el múscul militar i fer permanents les retallades d'impostos del president.
"Apanyeu-vos com pugueu, un altre pressupost de Bush que hipoteca el futur", resumeix en el seu editorial el diari Pittsburgh-Post Gazette. "Després de crear dèficits i deutes rècord amb les seves retallades d'impostos, el president està demanant als nostres ancians, estudiants i famílies que solucionin el seu embolic fiscal amb doloroses retallades en sanitat i ajuda estudiantil", carrega també el cap de la minoria demòcrata al Senat, Harry Reid.
Per contrarestar els arguments de Bush, que s'escuda en la necessitat de concentrar els mitjans en la prioritat del país --"protegir els nostres ciutadans i la nostra pàtria"--, l'oposició sosté que els pressupostos del mandatari republicà imposen als pobres dràstics ajustos de cinturó, mentre protegeixen les retallades d'impostos que afavoreixen els rics.

Debats al Congrés
Aquestes posicions enfrontades seran el punt de partida de llargs debats al Congrés per a l'aprovació dels pressupostos per a l'any fiscal vinent, que comença l'1 d'octubre. La Casa Blanca ha adjudicat l'increment més elevat de fons a les despeses militars, un 6,9%, equivalent a 364.000 milions d'euros. No obstant, aquesta xifra no inclou els costos de les dues guerres en vies a l'Afganistan i a l'Iraq, que es menjaran 101.000 milions d'euros més: la seva petició al legislatiu es farà al llarg de l'any.
Com a contrast, el cop de destral més gran del pressupost el pateix l'assegurança mèdica per a persones grans i discapacitats, Medicare, que serà reduït en 30.200 milions d'euros al llarg de cinc anys i 88.400 milions d'euros en un decenni si el Congrés no ho impedeix, darrere els 5.390 milions de dòlars de retallades acabats d'aprovar per a aquest assegurança, la més alta de les que finança el Govern federal.
"En un any d'eleccions com el present, el Congrés no aprovarà aquestes xifres desastroses", opina David Sloan, de la poderosa Associació Americana de Jubilats, que compta amb 36 milions d'afiliats.

Últim lloc a l'agenda.
Però fins i tot si Medicare se salva de les retallades de Bush, altres programes de sanitat veuran com es tanca l'aixeta dels dòlars. El president "ha col.locat a l'últim lloc de la seva agenda nacional la prevenció i la cura de malalties" com les cardíaques, que afecten 71 milions de ciutadans, es queixa Robert Eckel, president de l'Associació Americana del Cor.
Eckel, sap, però, que no tot està perdut, perquè l'any passat Bush va proposar retallades o eliminacions de 154 programes socials, i el Congrés li va negar les tres cinquenes parts de les rebaixes.


Noticia publicada a la pàgina 14 de l'edició de 26/2/2006 de El Periódico

Bush quiere castigar la miseria

• Bush quiere recortar los subsidios a los norteamericanos más pobres en los nuevos presupuestos
• Algunos deberán dejar sus empleos para disponer de seguro médico

MERCEDES HERVÁS
NUEVA YORK

"Están cargando los costes de cuidar a los veteranos de guerra sobre los propios veteranos", se queja Fred Cowell en Fort Washington (Maryland). Tras servir en Vietnam, este exmarino se estremece ahora, a los 64 años, por los incrementos en el pago de servicios en los Hospitales de Veteranos incluidos en los presupuestos nacionales para el año próximo, recién presentados al Congreso de EEUU por el presidente del país, George Bush.
Samantha Pickard, una estudiante de 17 años de Waterloo (Iowa), tiene más suerte. No se verá afectada por la eliminación del programa federal para estudiantes pobres, denominado Upward Bound (Hacia Arriba), previsto en los presupuestos de Bush, gracias al cual ha podido acceder a la universidad para estudiar Medicina. "Vengo de una familia donde la escuela no importaba", resalta la propia Samantha, hija de una drogadicta, pero ahora esperanzada con el futuro. "¿Cuántas Samanthas más necesitan este programa?", clama el senador demócrata por Iowa, Tom Harkin, al pedir que se rechace su eliminación.

Madre sin recursos
Hay incluso quien asegura que puede perder hasta la confianza en sí mismo si los presupuestos de Bush se llevan a la práctica. Éste es el caso de Kristen Allegro, residente en el estado de Misuri y madre de dos hijos, de 2 y 5 años, a los que cría sola. Esta mujer será una de las víctimas de los recortes del seguro médico para pobres, Medicaid, uno de 141 programas sociales que Bush se propone eliminar o reducir.
Si la excluyen de este seguro, Allegro, que gana 673 euros al mes, tendrá que dejar su empleo para caer en una pobreza aún mayor y poder cobrar la beneficencia, con lo que al menos podrá contar con un seguro médico. "Perderé mi casa, mi coche y mi autoestima, ya que no hay salida cuando caes en eso", explica.

Millones de afectados
Estas voces reflejan la situación de millones de estadounidenses, desde veteranos a madres solteras, pasando por ancianos y estudiantes, que verán recortados o eliminados los programas sociales que les protegen si los presupuestos del presidente se llevan a la práctica. Esta ingente lista de gastos nacionales, que ascienden a 2,29 billones de euros, tiene dos prioridades: continuar la lucha antiterrorista reforzando el músculo militar y hacer permanentes los recortes de impuestos del presidente.
"Apañaos como podáis, otro presupuesto de Bush que hipoteca el futuro", resume en su editorial el diario Pittsburgh-Post Gazette. "Después de crear déficits y deudas récord con sus recortes de impuestos, el presidente está pidiendo a nuestros ancianos, estudiantes y familias que solucionen su embrollo fiscal con dolorosos recortes en sanidad y ayuda estudiantil", arremete también el jefe de la minoría demócrata en el Senado, Harry Reid.
Para contrarrestar los argumentos de Bush, quien se escuda en la necesidad de concentrar los medios en la prioridad del país --"proteger a nuestros ciudadanos y a nuestra patria"--, la oposición sostiene que los presupuestos del mandatario republicano imponen a los pobres drásticos ajustes de cinturón, mientras protegen los recortes de impuestos que favorecen a los ricos.

Debates en el Congreso
Estas posiciones enfrentadas serán el punto de partida de largos debates en el Congreso para la aprobación de los presupuestos para el próximo año fiscal, que comienza el 1 de octubre. La Casa Blanca ha adjudicado el mayor incremento de fondos a los gastos militares, un 6,9%, equivalente a 364.000 millones de euros. Sin embargo, esta cifra no incluye los costes de las dos guerras en vías en Afganistán e Irak, que se comerán 101.000 millones de euros más, cuya petición al legislativo se hará a lo largo del año.
Como contraste, el mayor hachazo del presupuesto lo sufre el seguro médico para ancianos y discapacitados, Medicare, que será reducido en 30.200 millones de euros a lo largo de cinco años y 88.400 millones de euros en un decenio si el Congreso no lo impide, tras los 5.390 millones de dólares de recortes recién aprobados para este seguro, el mayor de los que financia el Gobierno federal.
"En un año de elecciones como el presente, el Congreso no va a aprobar estas cifras desastrosas", opina David Sloan, de la poderosa Asociación Americana de Jubilados, que cuenta con 36 millones de afiliados.

Último lugar en la agenda
Pero incluso si Medicare se salva de los recortes de Bush, otros programas de sanidad verán cómo se cierra el grifo de los dólares. El presidente "ha colocado en el último lugar de su agenda nacional la prevención y la cura de enfermedades" como las cardiacas, que afectan a 71 millones de ciudadanos, se queja Robert Eckel, presidente de la Asociación Americana del Corazón.
Eckel, sabe, sin embargo, que no todo está perdido, porque el año pasado Bush propuso recortes o eliminaciones de 154 programas sociales, y el Congreso le negó las tres quintas partes de esas rebajas.


Noticia publicada en la página 14 de la edición de 26/2/2006 de El Periódico -

L'Estatut val més que una foto

• Tindrem un bon Estatut i les forces d'esquerra no podem desaprofitar aquest patrimoni

Joan Saura
Conseller de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat i president d'Iniciativa per Catalunya Verds (ICV)

L'Estatut que s'acordarà serà una còpia exacta del que va aprovar el Parlament de Catalunya? No, però recollirà les qüestions fonamentals que plantejava el Parlament. ¿Estem acordant un Estatut retallat? ¿Les ganes de sortir a la foto d'uns i la voluntat d'acord d'altres han provocat que s'acabés establint un pacte que deixa el nou Estatut molt disminuït? No, en absolut. El nou Estatut suposarà un gran salt endavant per a l'autogovern.
Un Estatut és per definició un pacte entre Catalunya i l'Estat, no una imposició unilateral del Parlament ni del Congrés dels Diputats. Doncs bé, d'això es tracta, de negociar i d'arribar a un bon acord, de sumar els suports necessaris per garantir-ne l'aprovació. Amb el nou Estatut només hi ha d'haver un guanyador: la ciutadania de Catalunya, perquè disposarem de més competències i recursos. I només hi haurà un perdedor: la dreta política i mediàtica espanyola, que aviat veurà com fins i tot les comunitats governades pel PP volen seguir la via catalana.
Començaré fent un ràpid repàs dels continguts dels acords a què s'ha arribat, no en la reunió entre Mas i Zapatero, sinó al llarg de tot el procés de negociació i amb posterioritat a aquesta reunió, i que en aquests moments està concretant la ponència:
La definició de Catalunya com a nació no s'ha aconseguit plenament, tot i que figura en el preàmbul com a redacció aprovada pel Parlament. Però es reconeixen els drets històrics, és a dir, la singularitat de Catalunya, i el dret i el deure de conèixer les dues llengües.
Es manté el títol de drets i deures socials que van ser aprovats pel Parlament, drets que són exigibles davant els tribunals, com per exemple els que es refereixen al fet que la lliure decisió de les dones sigui determinant en relació amb el seu propi cos i la seva salut reproductiva i sexual, al dret a una mort digna i al reconeixement de la diversitat de models de famílies. Drets que CiU ha volgut eliminar en la negociació en la seva totalitat, sense èxit.
Pel que fa al mètode per preservar les competències pròpies de la Generalitat, l'anomenat blindatge de les competències, es manté. S'amplien les competències, en relació amb l'Estatut del 1979, en qüestions fonamentals com per exemple inspecció de treball, etapa educativa de 0 a 3 anys, serveis de rodalies i regional de Renfe, política de beques, gestió de ports i aeroports i immigració, entre altres.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) passarà a ser l'última instància judicial i es crea el Consell de la Justícia de Catalunya, amb una part dels membres elegits pel Parlament.

LA GENERALITAT estarà capacitada per participar en l'elecció dels organismes econòmics de l'Estat, com són ara el Banc d'Espanya i el Consell Nacional del Mercat de Valors, entre altres. La participació a la Unió Europea i la projecció exterior de la Generalitat han quedat garantides.
Es millora substancialment l'autogovern de Catalunya en l'àmbit del finançament, amb l'increment de la cistella d'impostos participada per la Generalitat, més capacitat normativa i la creació d'una Agència Tributària pròpia que es consorciarà amb la de l'Estat. L'aportació de Catalunya únicament podrà servir per finançar serveis bàsics d'altres comunitats i en cap cas pot alterar la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes. Es garanteix una inversió en infraestructures equivalent al PIB durant set anys. I el que és fonamental: l'Estatut no queda supeditat a la LOFCA i s'estableix una relació bilateral amb l'Estat a través de la Comissió Mixta. En definitiva, un model molt similar al que van pactar el PSC, ERC i ICV- EUiA.
Una vegada fet el repàs dels continguts, pel que fa a la posada en escena no hi ha dubte que s'hauria pogut fer millor. Hauria estat necessari un treball unitari entre totes les forces polítiques catalanes que impulsen l'Estatut, durant tot el procés de debat i no només al final. Però Mas va voler treure el màxim profit partidista de les negociacions, amb una posada en escena que li donés protagonisme perquè el seu problema és que Catalunya passarà a tenir el sostre d'autogovern més elevat que ha tingut al llarg de la seva història contemporània amb un Govern d'esquerres i amb CiU a l'oposició. Si això és necessari per desencallar l'aprovació de l'Estatut, benvingut sigui, però les imatges i els protagonismes partidistes es dissipen amb rapidesa.

MALGRAT tots els mals auguris, malgrat la brutal campanya portada a terme per la dreta, juntament amb els seus aparells mediàtics, malgrat les veus que s'han aixecat i es continaran aixecant contra l'Estatut, veus que ens recorden el passat més negre de la història d'Espanya, malgrat l'oposició també d'alguns dirigents socialistes espanyols, tindrem un bon Estatut.
L'Estatut és de tots, les forces d'esquerres han demostrat que tenen una real voluntat unitària de fer avançar l'autogovern per sobre dels interessos de partit, una realitat que contrasta amb la falta de voluntat d'acord nacional instal.lada en el període de Govern de CiU. Aquest és un gran patrimoni que no podem desaprofitar. Seria un error convertir una victòria en derrota per l'escenificació d'un acord. El nou Estatut, les noves eines competencials i financeres que ens proporcionarà, ens permetran avançar en la construcció social i nacional del país en els pròxims anys. Tot això val molt més que la imatge del president del Govern espanyol amb el cap del principal partit de l'oposició del Parlament a la Moncloa un dia de gener.



Noticia publicada a la pàgina 5 de l'edició de 20/2/2006 de El Periódico - e

El Estatut vale más que una foto

• Tendremos un buen Estatut y las fuerzas de izquierda no podemos desperdiciar este patrimonio


JOAN Saura
Conseller de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat y presidente de Iniciativa per Catalunya Verds (ICV)

El Estatut que se acordará será una copia exacta del que aprobó el Parlament de Catalunya? No, pero recogerá las cuestiones fundamentales que planteaba el Parlament. ¿Estamos acordando un Estatut recortado? ¿Las ganas de salir en la foto de unos y la voluntad de acuerdo de otros han provocado un pacto que deja el nuevo Estatut muy disminuido? No, en absoluto, el nuevo Estatut supondrá un gran salto hacia delante para el autogobierno.
Un Estatut es por definición un pacto entre Catalunya y el Estado, no una imposición unilateral del Parlament ni del Congreso de los Diputados. Pues bien, de eso se trata, de negociar y de llegar a un buen acuerdo, de sumar los apoyos necesarios para garantizar su aprobación. Con el nuevo Estatut sólo tiene que haber un ganador: la ciudadanía de Catalunya, pues dispondremos de mayores competencias y recursos. Y sólo habrá un perdedor: la derecha política y mediática española, que pronto verá como incluso las comunidades gobernadas por el PP desean seguir la vía catalana.
Comenzaré haciendo un rápido repaso de los contenidos de los acuerdos a los que se ha llegado, no en la reunión Mas-Zapatero, sino a lo largo de todo el proceso de negociación y con posterioridad a esta reunión, y que actualmente está concretando la ponencia:
La definición de Catalunya como nación no se ha logrado plenamente, aunque figura en el preámbulo como redacción aprobada por el Parlament. Pero se reconocen los derechos históricos, es decir, la singularidad de Catalunya, y el derecho y el deber de conocer las dos lenguas.
Se mantiene el título de derechos y deberes sociales aprobados por el Parlament, derechos exigibles ante los tribunales, como los que se refieren a que la libre decisión de las mujeres sea determinante en relación con su propio cuerpo y su salud reproductiva y sexual, al derecho a una muerte digna y al reconocimiento de la diversidad de modelos de familias. Derechos que CiU ha querido eliminar en la negociación en su totalidad, sin éxito.
En cuanto al método para preservar las competencias propias de la Generalitat, el llamado blindaje de las competencias, se mantiene. Se amplían las competencias, en relación con el Estatut del 1979, en cuestiones fundamentales como inspección de trabajo, etapa educativa de 0 a 3 años, servicios de cercanías y regional de Renfe, política de becas, gestión de puertos y aeropuertos e inmigración, entre otros. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya será la última instancia judicial y se crea el Consell de la Justícia de Catalunya, con una parte de los miembros elegidos por el Parlament.

La Generalitat podrá participar en la elección de los organismos económicos del Estado, como el Banco de España y el Consejo Nacional del Mercado de Valores, entre otros. La participación en la UE y la proyección exterior de la Generalitat han quedado garantizadas.
Se mejora sustancialmente el autogobierno de Catalunya en el ámbito de la financiación, con el incremento de la cesta de impuestos participada por la Generalitat, más capacidad normativa y la creación de una Agencia Tributaria propia que se consorciará con la del Estado. La aportación de Catalunya únicamente podrá servir para financiar servicios básicos de otras comunidades y en ningún caso puede alterar la posición de Catalunya en la ordenación de rentas per capita entre las comunidades autónomas. Se garantiza una inversión en infraestructuras equivalente al PIB durante siete años. Y, lo que es fundamental: el Estatut no queda supeditado a la LOFCA y se establece una relación bilateral con el Estado a través de la Comisión Mixta. En definitiva, un modelo muy similar al que pactaron el PSC, ERC e ICV-EUiA.
Hecho el repaso de los contenidos, y en cuanto a la puesta en escena, no hay duda de que se hubiera podido hacer mejor. Hubiera sido necesario un trabajo unitario de todas las fuerzas políticas catalanas que impulsan el Estatut, durante todo el proceso de debate y no solamente al final. Pero Mas quiso sacar el máximo provecho partidista de las negociaciones, con una puesta en escena que le diera protagonismo porque su problema es que Catalunya tendrá el techo de autogobierno más elevado de su historia contemporánea con un Govern de izquierdas y con CiU en la oposición. Si esto es necesario para desencallar la aprobación del Estatut, bienvenido sea, pero las imágenes y los protagonismos partidistas se disipan con rapidez.

A pesar de todos los malos augurios, a pesar de la brutal campaña de la derecha y de sus aparatos mediáticos, a pesar de las voces que se han levantado y se continuaran levantando contra el Estatut, voces que nos recuerdan el pasado más negro de la historia de España, a pesar de la oposición también de algunos dirigentes socialistas españoles, tendremos un buen Estatut.
El Estatut es de todos, las fuerzas de izquierdas han demostrado que tienen una real voluntad unitaria de hacer avanzar el autogobierno por encima de los intereses de partido, una realidad que contrasta con la falta de voluntad de acuerdo nacional del periodo de Gobierno de CiU. Éste es un gran patrimonio que no podemos desperdiciar. Sería un error convertir una victoria en derrota por la escenificación de un acuerdo. El nuevo Estatut, las nuevas herramientas competenciales y financieras que nos proporcionará, nos permitirán continuar avanzando en la construcción social y nacional del país en los próximos años. Todo ello vale mucho más que la imagen del presidente del Gobierno español con el jefe del principal partido de la oposición del Parlament en La Moncloa un día de enero.


Noticia publicada en la página 5 de la edición de 20/2/2006 de El Periódico

"Señora, no ladre", li van dir

• El franquisme va prohibir la premsa, la ràdio, l'ensenyament i l'ús públic del català i el va limitar a l'espai "privat i familiar"
• Jordi Carbonell diu que Rajoy "menteix i ho sap"

ALFONS RIBERA
BARCELONA

El secretari general del Partit Popular, Mariano Rajoy, va participar aquesta setmana a Barcelona en la campanya de fustigació contra l'Estatut i va coronar el seu pas amb una manifestació controvertida: "S'està fent amb el castellà el que en època de Franco es va fer amb el català: reduir-ne l'ús a l'àmbit privat".
A més, el líder d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, va qualificar aquestes paraules de "discurs feixista", que "manipula la realitat històrica i promou la confrontació civil". També CiU va titllar de feixistes les declaracions i va afegir que les polítiques del PP "estan a punt de superar el joc democràtic".

Ignorància culpable
I és que les paraules de Rajoy representen una distorsió greu de la realitat, si no un insult per a tota la població catalana que va viure sota la dictadura franquista. "Rajoy és un mentider i ho sap. De fet, utilitza la tècnica de Goebbels, de repetir una mentida fins que sembla real. Potser no coneix el meu cas personal, però segur que sap de milers de casos. I si les seves paraules es deuen a la ignorància, és ignorància culpable". Aquestes paraules de Jordi Carbonell, que va ser director de la Gran Enciclopèdia Catalana i és membre de l'Institut d'Estudis Catalans i president d'ERC, són la contraposició més clara a les intencions del líder del PP.
I la seva experiència encara ho és més, perquè Carbonell és una de les moltes víctimes del franquisme per utilitzar el català. "Després de l'Assemblea de Montserrat, el desembre del 1970, ens van cridar a declarar uns quants. Els que ho van fer en castellà no van tenir problemes, però quan em van preguntar el nom i els vaig dir Jordi Carbonell, van replicar: 'hable en español'. En aquell moment, els vaig dir que parlar català era un dret col.lectiu i que per tant no podia renunciar-hi. Em van enviar al calabós i el TOP em va instruir diligències com un perill per a la seguretat interna de l'Estat", explica.

Perillós o boig
"Després --afegeix-- em van enviar a la Model, i com que seguia parlant en català, em van tancar en una cel.la de càstig, i només me'n van treure per enviar-me a la galeria dels perillosos, amb els assassins i els violadors. Em van fer un judici a la mateixa presó i al demanar-me que parlés castellà els vaig dir que cridessin un traductor jurat. El jutge em va enviar al servei d'observació psiquiàtrica".
Aquesta situació és incomparable amb qualsevol altre paràmetre que no sigui el d'aquella dictadura que va deixar clares les seves intencions des del primer moment. Perquè el general Álvarez Arenas, en el primer ban que va emetre a l'ocupar Barcelona el gener del 1939, ja deia: "Estad seguros catalanes de que vuestro lenguaje en el uso privado y familiar no será perseguido". Es podia parlar català en la intimitat.
Quan el falangista Dionisio Ridruejo, director general de Propaganda, va voler aquell estiu repartir pasquins i llibres en català per aproximar els vencedors amb el poble, va ser obligat a desistir.
Des del primer moment es va prohibir l'ús del català a la premsa, a la ràdio, en l'edició de llibres, a l'escola i també en la vida pública. Les llibreries van ser saquejades i buidades de llibres en català, incloent-hi els de temes religiosos. I en els despatxos de l'Administració hi havia cartells que recordaven la prohibició amb grans lletres de motllo: Hable la lengua del Imperio. Als nens que se'ls escapava alguna frase en català a l'escola se'ls obligava a rentar-se la boca amb sabó, mentre que els adults que eren atrapats en una falta tan grossa eren castigats amb multes de 500 pessetes, com, per exemple, li va passar a Valerio Llusa, de Valls, el juny del 1939.
El control per part dels partidaris de la dictadura arribava a l'extrem d'exercir-lo a la mateixa via pública. "Anava amb la meva mare al tramvia i em vaig aixecar del seient per caminar pel passadís. La meva mare em va cridar dient 'Nen, vine', i un personatge assegut al seu costat li va clavar: 'Señora, no ladre'", explica Josep Maria Cadena, periodista i primer director de l'Avui.
A l'acabar la segona guerra mundial amb la derrota del front facciós, les coses van començar a canviar tímidament, encara que durant la dècada dels 40 el català no va aixecar el cap i es va traslladar a les catacumbes de la clandestinitat. En els anys 50, algun programa de ràdio va començar a deixar anar paraules soltes en català, i fins i tot una vegada al mes es feia radioteatre amb obres de Guimerà o Rusiñol. També es va permetre editar obres en català, sempre que fos l'arcaic, mai el de l'Institut d'Estudis Catalans i Pompeu Fabra.
Valentí Castany, que feia el programa La familia Sucarrats a Radio Barcelona, va ser amonestat per dir la paraula llardons, i el governador civil Acedo Colunga va dir el 1952: "¿Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?". El 1959 es va viure un episodi reivindicatiu, després que el director de La Vanguardia Luis Galinsoga digués que "todos los catalanes son una mierda", després d'una missa en què l'homilia es va dir en català. La reacció popular va forçar la destitució de l'home imposat per Serrano Suñer en la direcció del diari del comte de Godó.
Uns mesos més tard, i davant de l'aparició de la revista Serra d'Or, editada per l'abadia de Montserrat, un setmanari espanyol escrivia: "No debemos consentir que Serra d'Or, al amparo del símbolo más sagrado para los catalanes, sea una trinchera pestífera desde la que se pretende infectar el alma de España".

Laxitud amb la poesia
Durant aquella època, hi va haver una certa laxitud amb llibres minoritaris, com els de poesia, tal com reconeixia Salvador Espriu, que va afirmar que va abandonar la prosa durant el franquisme perquè amb el vers era més fàcil publicar. El català va tornar a la premsa en els anys 60 a través de les esqueles i la llengua va viure un impuls amb el fenomen de la Nova Cançó, que va tenir dos reconeixements: Raimon i Salomé van guanyar l'any 1963 el Festival del Mediterrani amb Se'n va anar, cosa que va representar la desaparició de l'esdeveniment, i l'any 1968 Joan Manuel Serrat va ser vetat a TVE i prohibides les seves cançons per voler cantar el La, la, la del festival d'Eurovisió en català.
Fins a la mort del dictador l'any 1975, el català no va recuperar el mínim espai social, malgrat els esforços i tripijocs de tot tipus que no només van permetre el seu cultiu en el si familiar, com volien els franquistes, sinó que va sortir a la llum de mil maneres, a vegades enginyoses i a vegades valentes, com la de Jordi Carbonell.
Durant els primers anys 70 la ràdio havia guanyat uns espais per a la llengua que la premsa no va recuperar fins que Mundo Diario va publicar una pàgina en català sota l'epígraf Catalunya endins. Fins i tot després de la mort del dictador hi va haver reductes intransigents, com els notaris i registradors, que van aconseguir que s'aprovés un text restrictiu per al català en l'apartat que es refereix a ells a l'Estatut del 1979.
Un llarg camí de repressió, persecució i resistència que Rajoy sembla desconèixer, quan és del domini públic i hi ha llibres com Catalunya sota el règim franquista, de Josep Benet, i Catalanofòbia, el pensament anticatalà a través de la història, del recentment desaparegut Francesc Ferrer Gironès, que expliquen àmpliament i documentadament el lamentable buit cultural del líder del PP.


Noticia publicada a la pàgina 18 de l'edició de 19/2/2006 de El Periódico

"Señora, no ladre", le dijeron

• El franquismo prohibió la prensa, la radio, la enseñanza y el uso público del catalán y lo limitó al espacio "privado y familiar"
• Jordi Carbonell dice que Rajoy "miente y lo sabe"

ALFONS RIBERA
BARCELONA

El secretario general del Partido Popular, Mariano Rajoy, participó esta semana en Barcelona en la campaña de hostigamiento contra el Estatut y coronó su paso con una manifestación controvertida: "Se está haciendo con el castellano lo que en época de Franco se hizo con el catalán: reducir su uso al ámbito de lo privado".
El líder de ERC, Josep Lluís Carod-Rovira, calificó estas palabras de "discurso fascista", que "manipula la realidad histórica y promueve la confrontación civil". También CiU tildó de fascistas estas declaraciones y añadió que las políticas del PP "están a punto de superar el juego democrático".

Ignorancia culpable
Y es que las palabras de Rajoy representan una distorsión grave de la realidad, cuando no un insulto para toda la población catalana que vivió bajo la dictadura franquista. "Rajoy es un mentiroso y lo sabe. De hecho, utiliza la técnica de Goebbels, de repetir una mentira hasta que parece real. Quizá no conoce mi caso personal, pero seguro que sabe de miles de casos. Y si sus palabras se deben a la ignorancia, es ignorancia culpable". Estas palabras de Jordi Carbonell, que fue director de la Gran Enciclopèdia Catalana y es miembro del Institut d'Estudis Catalans y presidente de ERC, son la contraposición más clara a las intenciones del líder del PP.
Y su experiencia aún lo es más, porque Carbonell es una de las muchas víctimas del franquismo por usar el catalán. "Después de la Assemblea de Montserrat, en diciembre de 1970, nos llamaron a declarar a unos cuantos. Los que lo hicieron en castellano no tuvieron problemas, pero cuando me preguntaron el nombre y les dije Jordi Carbonell, replicaron: 'hable en español'. En ese momento, les dije que hablar catalán era un derecho colectivo y que por consiguiente no podía renunciar a él. Me mandaron al calabozo y el TOP me instruyó diligencias como un peligro para la seguridad interna del Estado", explica.

Peligroso o loco
"Luego --añade-- me mandaron a la Modelo, y como seguía hablando en catalán, me encerraron en una celda de castigo, y sólo me sacaron para enviarme a la galería de los peligrosos, junto con los asesinos y los violadores. Me hicieron un juicio en la misma cárcel y al pedirme que hablase castellano les dije que llamasen a un traductor jurado. El juez me mandó al servicio de observación psiquiátrica".
Una situación ésta incomparable con cualquier otro parámetro que no sea el de aquella dictadura que dejó claras sus intenciones desde el primer momento. Porque el general Álvarez Arenas, en el primer bando que emitió al ocupar Barcelona en enero de 1939, decía ya: "Estad seguros catalanes de que vuestro lenguaje en el uso privado y familiar no será perseguido". Se podía hablar catalán en la intimidad.
Cuando el falangista Dionisio Ridruejo, director general de Propaganda, quiso aquel verano repartir pasquines y libros en catalán para aproximar a los vencedores con el pueblo fue obligado a desistir.
Desde el primer momento se prohibió el uso del catalán en la prensa, en la radio, en la edición de libros, en la escuela y en la vida pública. Las librerías fueron saqueadas y vaciadas de libros en catalán, incluyendo los de temas religiosos. Y en los despachos de la Administración había carteles que recordaban la prohibición con grandes letras de molde: Hable la lengua del Imperio. A los niños que se les escapaba alguna frase en catalán en el colegio se les obligaba a lavarse la boca con jabón, mientras que los adultos que eran pillados en tamaña falta eran castigados con multas de 500 pesetas, como, por ejemplo, le pasó a Valerio Llusa, de Valls, en junio de 1939.
El control por parte de los partidarios de la dictadura llegaba al extremo de ejercerlo en la propia vía pública. "Iba con mi madre en el tranvía y me levanté del asiento para andar por el pasillo. Mi madre me llamó diciendo 'Nen, vine', y un personaje sentado a su lado le espetó: 'Señora, no ladre'", cuenta Josep Maria Cadena, periodista y primer director del Avui.
Al acabar la segunda guerra mundial con la derrota del frente faccioso, las cosas empezaron a cambiar tímidamente, aunque durante la década de los 40 el catalán no levantó cabeza y se trasladó a las catacumbas de la clandestinidad. En los años 50, algún programa de radio empezó a soltar palabras sueltas en catalán e incluso una vez al mes se hacía radioteatro con obras de Guimerà o Rusiñol. También se permitió la edición de obras en catalán, siempre que fuera el arcaico, nunca el del Institut d'Estudis Catalans y Pompeu Fabra.
Valentí Castany, que hacía el programa La familia Sucarrats en Radio Barcelona, fue amonestado por decir la pabra llardons (chicharrones) y el gobernador civil Acedo Colunga dijo en 1952: "¿Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?". En 1959, se vivió un episodio reivindicativo, después de que el director de La Vanguardia Luis Galinsoga dijera que "todos los catalanes son una mierda", tras asistir a una misa en la que la homilía se dijo en catalán. La reacción popular forzó la destitución del hombre impuesto por Serrano Suñer en la dirección del diario del conde de Godó.
Unos meses después, y ante la aparición de la revista Serra d'Or, editada por la abadía de Montserrat, un semanario español escribía: "No debemos consentir que Serra d'Or, al amparo del símbolo más sagrado para los catalanes, sea una trinchera pestífera desde la que se pretende infectar el alma de España".

Laxitud con la poesía
Durante esa época, hubo una cierta laxitud con libros minoritarios, como los de poesía, como reconocía Salvador Espriu, al decir que abandonó la prosa durante el franquismo porque con el verso era más fácil publicar. El catalán regresó a la prensa en los años 60 a través de las esquelas y la lengua vivió un impulso con el fenómeno de la Nova Cançó, que tuvo dos espaldarazos: Raimon y Salomé ganaron en 1963 el Festival del Mediterráneo con Se'n va anar, lo que representó la desaparición del evento, y en 1968 Joan Manuel Serrat fue vetado en TVE y prohibidas sus canciones por querer cantar el La, la, la de Eurovisión en catalán.
Hasta la muerte del dictador en 1975, el catalán no recuperó el mínimo espacio social, a pesar de los esfuerzos y triquiñuelas de todo tipo que no sólo permitieron su cultivo en el seno familiar, como querían los franquistas, sino que salió a la luz de mil maneras, a veces ingeniosas y a veces valientes, como la de Jordi Carbonell.
Durante los primeros años 70 la radio había ganado unos espacios para la lengua que la prensa no recuperó hasta que Mundo Diario publicó una página en catalán bajo el epígrafe Catalunya endins. Incluso después de la muerte del dictador hubo reductos intransigentes, como los notarios y registradores, que lograron que se aprobara un texto restrictivo para el catalán en el apartado que se refiere a ellos en el Estatut de 1979.
Un largo camino de represión, persecución y resistencia que Rajoy parece desconocer, cuando es del dominio público y existen libros como Catalunya sota el règim franquista, de Josep Benet, y Catalanofòbia, el pensament anticatalà a través de la historia, del recientemente fallecido Francesc Ferrer Gironès, que explican amplia y documentadamente ese lamentable vacío cultural del líder del PP.


Noticia publicada en la página 18 de la edición de 19/2/2006 de El Periódico

La 'promoció' de Hamàs

• Els EUA i Israel han de parlar amb un partit islamista que rebutja el consens internacional com ells

NOAM Chomsky*

La victòria electoral de Hamàs és ominosa, però lamentablement comprensible veient esdeveniments recents. És completament just descriure Hamàs com a fonamentalista, extremista i violenta, i com una seriosa amenaça a la pau i a un acord políticament just. Però és útil recordar que, en els aspectes importants, Hamàs no és tan extremista com altres organitzacions. Per exemple, Hamàs declara que estarà d'acord amb una treva sobre la base de la frontera internacional reconeguda abans del juny de l'any 1967. La idea és totalment aliena als Estats Units i Israel, que insisteixen que qualsevol sortida política ha d'incloure l'ocupació israeliana de parts substancials de Cisjordània i dels turons del Golan.
Hamàs va guanyar combinant una forta resistència contra l'ocupació militar amb la creació d'organitzacions socials per servir els pobres, una plataforma i una pràctica que probablement faria guanyar vots en qualsevol lloc. No obstant, per a l'Administració de Bush, la victòria presenta un altre obstacle per al programa de difusió de la democràcia, denominat oficialment Promoció de la democràcia.
La posició de Washington a les eleccions a Palestina ha estat coherent. Aquestes van estar suspeses fins a la mort de Iàssir Arafat, que va ser rebuda com una oportunitat per fer realitat la visió de Bush d'un Estat palestí democràtic, un pàl.lid i vague reflex del consens internacional en favor de dos estats --israelià i palestí-- que els Estats Units bloquegen fa 30 anys.
En una anàlisi publicada a The New York Times poc abans de la mort d'Arafat, A l'espera que la democràcia reemplaci una icona palestina, Steven Erlanger va escriure el següent: "L'era posterior a Arafat serà l'última prova d'un article de fe nord- americà per antonomàsia: que les eleccions proveeixen de legitimitat fins i tot la més fràgil de les institucions". Al paràgraf final hi llegim: "No obstant, la paradoxa per als palestins és rica. En el passat, l'Administració de Bush es va resistir a celebrar noves eleccions legislatives a Palestina. La idea en aquell moment va ser que les eleccions millorarien la imatge d'Arafat, li donarien un mandat renovat i podrien ajudar a donar credibilitat i autoritat a Ha- màs". Un incís: "l'article de fe per antonomàsia" és que les eleccions són bones en la mesura en què els resultats són adequats.

EL PROBLEMA té un equivalent recent. A l'Iraq, la reivindicació massiva no violenta va obligar Washington i Londres a permetre les eleccions que havien mirat de bloquejar amb una sèrie de plans. L'esforç posterior per subvertir unes eleccions no desitjades, atorgant avantatges substancials al candidat favorit de l'Administració i expulsant els mitjans de comunicació independents, també va fracassar.
A Palestina, Washington va recórrer també a formes típiques de subversió. El mes passat, The Washington Post va informar que l'Agència per al Desenvolupament Internacional, dependent del Govern dels Estats Units, es va transformar en un "conducte invisible" per "incrementar la popularitat de l'Autoritat Palestina davant d'unes eleccions crucials en les quals el partit governant enfronta un seriós desafiament per part del grup islàmic fonamentalista Hamàs". I The New York Times va informar: "Els Estats Units es van gastar al voltant d'1,9 milions de dòlars, dels 400 milions anuals en ajuda als palestins, en dotzenes de projectes urgents, abans de les eleccions d'aquesta setmana per reforçar la imatge de la facció governant d'Al-Fatah davant els votants, i així enfortir-la davant del seu rival Hamàs".
Com és normal, el Consolat dels Estats Units a Jerusalem oriental va assegurar a la premsa que els soterrats esforços només intentaven "millorar les institucions democràtiques i recolzar els participants demòcrates, no només Al-Fatah". Als Estats Units o en qualsevol altre país occidental, una insinuació sobre aquest tipus d'interferència destruiria un candidat, però l'arrelada mentalitat imperial fa legítimes en qualsevol altra banda aquestes mesures de subversió de les eleccions.
No obstant, l'intent va fallar rotundament. Els governs dels Estats Units i d'Israel ara s'han d'avenir a negociar d'alguna manera amb un partit islàmic fonamentalista, que coincideix amb ells pel que fa al seu tradicional rebuig del consens internacional. El compromís formal de Hamàs de "destruir Israel" aparella aquesta organització amb els Estats Units i Israel, que van prometre que no hi hauria cap Estat palestí (a part de Jordània), fins que les dues nacions van suavitzar parcialment en els últims anys la seva posició de rebuig total, i van acceptar un miniestat format per fragments del que quedi sense ocupar després que Israel s'apropiï la part de Palestina que desitja.

SIMPLEMENT, com a conjectura, imagini's el lector per un moment que hi hagués una inversió de les circumstàncies que es donen en aquests moments: que Hamàs permetés als israelians viure en cantons escampats, inviables, a la pràctica separats els uns dels altres, i en alguna petita part de Jerusalem, mentre que els palestins construïssin enormes assentaments i projectes d'infraestructura per apoderar-se de les terres i dels recursos valuosos. I que, al mateix temps, Hamàs acceptés anomenar aquests fragments Estat. Si es fessin propostes per a aquesta empobrida forma d'Estat, els nord-americans ens sentiríem horroritzats. Però amb aquest tipus de proposta, la posició de Hamàs seria essencialment igual que la dels Estats Units i Israel amb Palestina.


*Professor de Lingüística de l'Institut Tecnològic de Massachusetts i autor d'Hegemonia o supervivència. Estats Units a la recerca del domini global (Empúries).
Distribuït per The New York Times Syndicate.

La 'promoción' de Hamás

• EEUU e Israel deben hablar con un partido islamista que rechaza el consenso internacional como ellos

NOAM Chomsky*

La victoria electoral de Hamás es ominosa, pero lamentablemente comprensible a la luz de acontecimientos recientes. Es enteramente justo describir a Hamás como fundamentalista, extremista y violenta, y como una seria amenaza a la paz y a un acuerdo políticamente justo. Pero es útil recordar que, en aspectos importantes, Hamás no es tan extremista como otras organizaciones. Por ejemplo, Hamás declara que estará de acuerdo con una tregua sobre la base de la frontera internacional reconocida antes de junio de 1967. La idea es totalmente ajena a Estados Unidos e Israel, que insisten en que cualquier salida política debe incluir la ocupación israelí de partes substanciales de Cisjordania y de las colinas del Golán.
Hamás ganó combinando una fuerte resistencia contra la ocupación militar con la creación de organizaciones sociales para servir a los pobres, una plataforma y una práctica que probablemente haría ganar votos en cualquier lugar. Sin embargo, para la Administración de Bush, la victoria presenta otro obstáculo para el programa de difusión de la democracia, denominado oficialmente Promoción de la democracia.
La posición de Washington en las elecciones en Palestina ha sido coherente. Éstas estuvieron suspendidas hasta la muerte de Yasir Arafat, que fue recibida como una oportunidad para hacer realidad la visión de Bush de un Estado palestino democrático, un pálido y vago reflejo del consenso internacional en favor de dos estados --israelí y palestino--, que Estados Unidos bloquea hace 30 años.
En un análisis publicado en The New York Times poco antes de la muerte de Arafat, A la espera de que la democracia reemplace a un icono palestino, Steven Erlanger escribió: "La era posterior a Arafat será la última prueba de un artículo de fe norteamericano por antonomasia: que las elecciones proveen de legitimidad incluso a las más frágiles de las instituciones". En el párrafo final leemos: "Sin embargo, la paradoja para los palestinos es rica. En el pasado, la Administración de Bush se resistió a nuevas elecciones legislativas en Palestina. La idea en aquel momento fue que las elecciones mejorarían la imagen de Arafat, le darían un mandato renovado y podrían ayudar a dar credibilidad y autoridad a Hamás". Un inciso: el "artículo de fe por antonomasia" es que las elecciones son buenas en la medida en que los resultados son adecuados.

EL PROBLEMA tiene un equivalente reciente. En Irak, la reivindicación masiva no violenta obligó a Washington y Londres a permitir las elecciones que habían tratado de bloquear con una serie de planes. El esfuerzo posterior para subvertir unas elecciones no deseadas, otorgando ventajas substanciales al candidato favorito de la Administración y expulsando a los medios de comunicación independientes, también fracasó.
En Palestina, Washington recurrió también a formas típicas de subversión. El mes pasado, The Washington Post informó que la Agencia para el Desarrollo Internacional, dependiente del Gobierno de Estados Unidos, se transformó en un "conducto invisible" para "incrementar la popularidad de la Autoridad Palestina ante unas elecciones cruciales en las cuales el partido gobernante enfrenta un serio desafío por parte del grupo islámico fundamentalista Hamás". Y The New York Times informó: "Estados Unidos gastó alrededor de 1,9 millones de dólares, de los 400 millones anuales en ayuda a los palestinos, en docenas de proyectos urgentes, antes de las elecciones de esta semana para reforzar la imagen de la facción gobernante de Al Fatá ante los votantes, y fortalecerla ante su rival Hamás".
Como es normal, el Consulado de Estados Unidos en Jerusalén oriental le aseguró a la prensa que los ocultos esfuerzos sólo intentaban "mejorar las instituciones democráticas y apoyar a los participantes demócratas, no sólo a Al Fatá". En Estados Unidos o en cualquier otro país occidental, una insinuación sobre este tipo de interferencia destruiría a un candidato, pero la arraigada mentalidad imperial hace legítimas en cualquier otra parte estas medidas de subversión de las elecciones.
Sin embargo, el intento falló rotundamente. Los gobiernos de Estados Unidos y de Israel tienen ahora que acomodarse a negociar de algún modo con un partido islámico fundamentalista, que coincide con ellos en su tradicional rechazo del consenso internacional. El compromiso formal de Hamás de "destruir Israel" empareja a la organización con Estados Unidos e Israel, que prometieron que no habría ningún Estado palestino (aparte de Jordania), hasta que ambas naciones suavizaron parcialmente en los últimos años su posición de rechazo total, y aceptaron un miniestado formado por fragmentos de lo que quede sin ocupar después de que Israel se apropie de la parte de Palestina que desea.

SIMPLEMENTE, como conjetura, imagine el lector por un momento una inversión de las circunstancias que se dan ahora: que Hamás permitiese a los israelís vivir en cantones desparramados, inviables, en la práctica separados unos de otros, y en alguna pequeña parte de Jerusalén, mientras que los palestinos construyeran enormes asentamientos y proyectos de infraestructura para apoderarse de las tierras y los recursos valiosos. Y que, al mismo tiempo, Hamás aceptara llamar a los fragmentos Estado. Si se hicieran propuestas para esta empobrecida forma de Estado, los norteamericanos nos sentiríamos horrorizados. Pero con ese tipo de propuesta, la posición de Hamás sería esencialmente igual a la de EEUU e Israel con Palestina.


*Profesor de Lingüística del Instituto Tecnológico de Massachusetts y autor de Hegemonía o supervivencia. La estrategia imperialista de EEUU (Ediciones B).

Distribuido por The New York Times Syndicate.

Declaraciones de Herrero de Miñón

TONI SUST
BARCELONA

Uno de los padres de la Constitución con UCD y exmiembro destacado de AP y el PP, el político conservador más apreciado por los nacionalistas catalanes y vascos habló ayer en Barcelona. Miguel Herrero de Miñón intervino en un foro convergente, la Fundació Catalunya Oberta, en el que emplazó a CiU a entrar en el Gobierno para "codirigir" España. Y lo hizo en el Hotel Majestic, donde en 1996 se cerró el apoyo de CiU al primer Gobierno de Aznar.
En su autoproclamada condición de "españolista", Herrero --que ya no milita en el PP-- consideró que Catalunya y España deben tener una relación bilateral en un Estado plural. Aplaudió el Estatut como un gran éxito, y a José Luis Rodríguez Zapatero por cómo aborda las cuestiones catalana y vasca, y pidió pedagogía para combatir malentendidos entre "aquí" y "allí". Como ejemplo, aludió a la polémica del déficit fiscal de Catalunya, que, dijo, no debe ser tan rotundo como se apunta en Barcelona. Por eso se extrañó de las reticencias a publicar las balanzas fiscales.
Herrero sintetizó la sensación catalana de ofensa: "Lo peor es que quien se cree donante de sangre sea calificado de vampiro por los beneficiarios de la transfusión". Aunque advirtió de que no era el cometido de su intervención, juzgó incuestionable que Catalunya es una nación.
En el "bilateralismo pactado" que defiende no cabe "la interpretación del pacto por el órgano jurisdiccional de una de ellas". Por eso apostó por variar la composición del Tribunal Constitucional.


Noticia publicada en la página 20 de la edición de 9/2/2006 de El Periódico -