Murs de vergonya mútua

• És una mesura injusta i pobra, però s'han de tallar d'arrel els tràgics assalts de Ceuta i Melilla


MANUEL Pimentel
Escriptor i exministre de Treball

Mai fins ara havíem percebut amb tanta intensitat el drama de la desesperació. Ni tan sols les tràgiques imatges dels nàufrags de les pasteres posseeixen la força revulsiva de les seqüències dels assalts a les tanques que aïllen Ceuta i Melilla. Una vegada i una altra, centenars d'immigrants es llancen, posant en perill de manera seriosa la seva pròpia vida, a escalar unes dobles tanques de filferros d'espines amb tres metres d'altura. I ho fan amb una estratègia que, per simple, s'ha revelat tremendament eficaç. De manera coordinada i simultània, assalten el mur centenars d'immigrants utilitzant rústiques escales de pals i branques. Enfront d'això gairebé no hi pot fer res la policia espanyola, que hi intervé amb exclusiu material antiavalots. Una vegada a dins, els que aconsegueixen entrar es troben amb una dolça paradoxa. Les mateixes autoritats espanyoles que han intentat per tots els mitjans evitar- ne l'entrada s'aboquen de sobte perquè no els falti de res, ni menjar, ni roba, ni atenció mèdica. Els immigrants somriuen llavors feliços. Creuen que una vegada en terra espanyola ja no els en podrà treure mai mes ningú.
No és fàcil la situació. No podem permetre que els immigrants continuïn saltant la tanca impunement, i que això, a més a més, els suposi el premi d'una feina a Espanya. Si continua la situació com fins ara, estarem llançant un contagiós missatge a tot l'Àfrica: vagin fins a Ceuta i Melilla i saltin la tanca, al darrere hi trobaran el regne de la felicitat. Tots sabem que una tanca en una frontera és sempre el sinònim d'un fracàs o d'una injustícia però, tal com està la situació, no podem ni treure-les ni deixar que continuïn sent assaltades. Les conseqüències d'aquesta deixadesa serien encara més greus que les que es poguessin derivar d'impedir pels mitjans legals al nostre abast l'entrada de més immigrants. Per això, i fins i tot sabent que és una pobra mesura, hem de recolzar les nostres autoritats en el projecte d'engrandir la tanca i redoblar la vigilància. La cosa més convenient a curt termini és que es tallin d'arrel aquests espectaculars assalts. És evident que només amb filats no solucionarem res, però almenys evitarem que s'estengui com la pólvora la idea que saltar-los és la porta segura cap a Europa.

PERÒ NO ens podem quedar en això. La pressió immigratòria continuarà creixent en el futur, ja que l'Àfrica subsahariana continua encadenada a la pobresa més absoluta, i la sequera recent encara ha agreujat més la seva penosa situació. Per una altra part, també continuarà incrementant-se la demanda d'immigrants al nostre país, si l'economia es comporta tal com ens indiquen les xifres oficials. Es fa necessària una reforma de la nostra obsoleta i inaplicable llei d'estrangeria amb l'objectiu de poder regular el flux de la immigració. Fins ara no tenim instruments àgils i segurs per permetre l'entrada legal al nostre país dels immigrants que desitgem. En el fons continuem ancorats --i ja són molts anys-- en la hipòcrita actitud de permetre amb prou feines l'entrada legal de nous immigrants, però, això sí, premiar amb periòdiques regularitzacions els que hagin aconseguit entrar irregularment. Aquesta aberrant i prolongada política ha alimentat les màfies i ha reforçat el repetit efecte crida. Si s'arbitren mecanismes legals d'entrada i es reforça el nostre aparell consular als països d'origen, l'esforç dels aspirants a entrar a les nostres fronteres se centraria a aconseguir uns papers, que ara saben impossibles. I com que no els queda cap opció legal, es veuen impel.lits a entrar per l'única via que fins ara ha funcionat, la irregular.
Amb la imprescindible millora en la regulació dels fluxos --que no consisteix, repetim, en fronteres obertes, sinó en la possibilitat d'entrada legal dels immigrants que necessitem-- es rebaixaria sensiblement la pressió sobre les nostres fronteres. Però no podem ser ingenus: tampoc s'eliminaria totalment. Per això, la política de fronteres haurà de continuar existint a termini mitjà. Tant de bo fóssim capaços de construir un món sense fronteres, però, de moment, encara no és possible. Són massa les diferències entre els rics i els pobres perquè no es produís un desplaçament massiu que no convindria a ningú.

¿I EL MARROC? ¿Quin paper hi ha tingut en tot això? Doncs, veient el que ha passat, la seva gestió ha estat un desastre. En primer lloc, perquè ha pogut fer molt més per evitar en primera instància els assalts. Amb simples patrulles podrien haver detectat l'acumulació de centenars d'immigrants muntant escales. Tantes persones i aparells resultaven sens dubte fàcils de detectar. El Marroc ha fet els ulls grossos durant massa temps. És normal que recelem de la seva bona fe. Per una altra part, quan finalment es decideix a intervenir, ho fa de la pitjor manera, a trets, amb tota una reguera de víctimes innocents que encara afegeix més dolor i dramatisme a una situació desesperada. És cert que tampoc el Marroc sap què s'ha de fer amb els milers de subsaharians que entren per les seves remotes i obertes fronteres del sud. Però una cosa és que comprenguem la seva situació i intentem ajudar-los, i una altra de ben diferent que acceptem resignadament que ens caigui a nosaltres la seva patata calenta.
Només una disminució de la diferència entre la renda del nord i el sud podrà atenuar aquesta creixent pressió migratòria. Sens dubte, aquest hauria de ser el prioritari objectiu de l'alta política internacional, encara que, veient el que s'ha vist, encara no hi ha projectes de l'envergadura suficient. Tampoc hem d'oblidar que no només els països rics tenim responsabilitat. També els corruptes governs dels països pobres tenen molta culpa pel que fa al manteniment d'una situació de manifesta injustícia global.

Muros de vergüenza mutua

• Es una medida injusta y pobre, pero hay que cortar de raíz los trágicos asaltos de Ceuta y Melilla


MANUEL Pimentel
Escritor y exministro de Trabajo

Jamás hasta ahora habíamos percibido con tal intensidad el drama de la desesperación. Ni siquiera las trágicas imágenes de los náufragos de las pateras poseen la fuerza revulsiva de las secuencias de los asaltos a las vallas que aíslan Ceuta y Melilla. Una y otra vez, centenares de inmigrantes se arrojan, con serio riesgo de su propia vida, a escalar unas dobles cercas de alambres de espino con tres metros de altura. Y lo hacen con una estrategia que, por simple, se ha revelado tremendamente eficaz. De forma coordinada y simultánea, asaltan el muro centenares de inmigrantes utilizando rústicas escaleras de palos y ramas. Frente a ellos casi nada puede hacer la policía española, que se emplea con exclusivo material antidisturbios. Una vez dentro, los que consiguen entrar se encuentran con una dulce paradoja. Las mismas autoridades españolas que han tratado por todos los medios de evitar su entrada se vuelcan de repente por que no les falte de nada, ni comida, ni ropa, ni atención médica. Los inmigrantes sonríen entonces felices. Creen que una vez en suelo español nadie podrá nunca ya echarlos.
No es fácil la situación. No podemos permitir que los inmigrantes sigan saltando la valla impunemente, y que ello, además, les suponga el premio de un trabajo en España. Si continúa la situación como hasta ahora, estaremos lanzando un contagioso mensaje al África entera: diríjanse hasta Ceuta y Melilla y salten la valla, detrás encontrarán el reino de la felicidad. Todos sabemos que una valla en una frontera es siempre el sinónimo de un fracaso o de una injusticia pero, tal y como está la situación, no podemos ni quitarlas ni dejar que sigan siendo asaltadas. Las consecuencias de esa dejación serían aún más graves que las que se pudieran derivar de impedir por los medios legales a nuestro alcance la entrada de más inmigrantes. Por eso, y aun a sabiendas de lo pobre de la medida, tenemos que apoyar a nuestras autoridades en su proyecto de recrecer la valla y redoblar la vigilancia. Lo mejor a corto plazo es que se corten de raíz estos espectaculares asaltos. Es evidente que sólo con alambradas no solucionaremos nada, pero al menos evitaremos que se extienda como la pólvora la idea de que saltarlas es la puerta segura hacia Europa.

PERO NO podemos quedarnos en eso. La presión inmigratoria seguirá creciendo en el futuro, dado que el África subsahariana sigue encadenada a la pobreza más absoluta, y la reciente sequía aún ha agravado más su penosa situación. Por otra parte, también continuará incrementándose la demanda de inmigrantes en nuestro país, si la economía se comporta tal y como nos indican las cifras oficiales. Se hace precisa una reforma de nuestra obsoleta e inaplicable ley de extranjería con el objeto de poder regular el flujo de la inmigración. Hasta ahora no tenemos instrumentos ágiles y seguros para permitir la entrada legal a nuestro país de los inmigrantes que deseamos. En el fondo seguimos anclados --y ya son muchos años-- en la hipócrita actitud de apenas permitir la entrada legal de nuevos inmigrantes, pero, eso sí, premiar con periódicas regularizaciones a los que hayan logrado entrar irregularmente. Esa aberrante y prolongada política ha cebado a las mafias y ha reforzado el cacareado efecto llamada. Si se arbitran mecanismos legales de entrada y se refuerza nuestro aparato consular en los países de origen, el esfuerzo de los aspirantes a entrar en nuestras fronteras se centraría en conseguir unos papeles, que ahora saben imposible. Y como nos les queda opción legal alguna, se ven impelidos a entrar por la única vía que hasta ahora ha funcionado, la irregular.
Con la imprescindible mejora en la regulación de los flujos --que no consiste, repetimos, en fronteras abiertas, sino en la posibilidad de entrada legal de los inmigrantes que necesitemos-- se rebajaría sensiblemente la presión sobre nuestras fronteras. Pero no podemos ser ingenuos: tampoco se eliminaría totalmente. Por eso, la política de fronteras tendrá que seguir existiendo a medio plazo. Ojalá fuésemos capaces de construir un mundo sin fronteras, pero hoy por hoy todavía no es posible. Son demasiadas las diferencias entre los ricos y los pobres como para que no se produjera un desplazamiento masivo que a nadie convendría.

¿Y MARRUECOS? ¿Qué papel ha jugado en todo esto? Pues, a vista de lo acontecido, su gestión ha sido un desastre. En primer lugar, porque ha podido hacer mucho más por evitar en primera instancias los asaltos. Con simples patrullas podrían haber detectado la acumulación de cientos de inmigrantes armando escaleras. Tantas personas y artilugios resultaban a todas luces fáciles de detectar. Marruecos lleva haciendo la vista gorda durante demasiado tiempo. Es normal que recelemos de su buena fe. Por otra parte, cuando por fin se decide a intervenir, lo hace de la peor forma, a tiro limpio, con todo un reguero de víctimas inocentes que aún arroja más dolor y dramatismo a una situación desesperada. Es cierto que tampoco Marruecos sabe qué hacer con los miles de subsaharianos que entran por sus remotas y abiertas fronteras del sur. Pero una cosa es que comprendamos su situación e intentemos ayudarles, y otra bien distinta que aceptemos resignadamente que nos arroje a nosotros su patata caliente.
Sólo una disminución de la diferencia entre la renta del norte y el sur podrá atenuar esa creciente presión migratoria. Sin duda ese debería ser el prioritario objetivo de la alta política internacional, aunque, visto lo visto, todavía no haya proyectos de la envergadura suficiente. Tampoco debemos olvidar que no sólo los países ricos tenemos responsabilidad. También los corruptos gobiernos de los pobres tienen mucha culpa en el mantenimiento de una situación de manifiesta injusticia global.