Víctimes de la violència. Els gestos necessaris

Quan totes les víctimes de totes les violències d'Espanya siguin tractades amb dignitat s'acabarà l'odi

JOSÉ MANUEL Fajardo
Escriptor.

A Irlanda del Nord, fa amb prou feines uns dies, una delegació de l'anomenada esquerra abertzale, encapçalada per Arnaldo Otegi, va viure una experiència difícil d'imaginar en un context espanyol: es va entrevistar amb un policia anglès que havia perdut els dos braços en un atemptat de l'IRA. Diuen els que van assistir a la trobada que els abertzales van sortir de l'entrevista impressionats per l'actitud conciliadora d'aquell home mutilat per una organització terrorista que ha estat la referència d'ETA. Poques setmanes abans, s'havia reconegut finalment de manera oficial que la policia britànica havia col.laborat en diversos dels assassinats perpetrats per pistolers unionistes contra catòlics a Irlanda del Nord. Aquests ressons irlandesos, amb tots els seus matisos, ben bé poden ajudar a trobar un to més assossegat i just a l'hora d'abordar un dels grans assumptes pendents en el procés del final de la violència a Espanya: el reconeixement a les víctimes.

EN LA LLUITA política d'aquests tres anys hi ha hagut constants referències a les víctimes de la violència. A les de la violència etarra, algunes de les associacions de les quals han fet causa amb el PP per oposar-se al diàleg amb ETA; a les de la violència islamista, moltes de les quals han estat objecte d'insults des de les files de la dreta per haver-se negat a secundar la teoria conspirativa de la implicació d'ETA en els atemptats de l'11 de març; i a les de la repressió franquista, la reivindicació de dignitat de les quals, en el marc de la recuperació de la memò- ria històrica, no ha trobat encara empara en el PP.
La veritat és que la persistència de la violència terrorista a Espanya no és aliena a la manera en què es va posar fi a la dictadura. La democràcia va néixer d'un pacte, entre forces que venien del franquisme i les que es van oposar al règim, per crear un marc constitucional que permetés la convivència de les diferents sensibilitats polítiques, però que va descartar l'exigència de responsabilitats als que havien participat en la dictadura. Després de 40 anys d'opressió, amb desenes de milers de presos polítics executats, milers d'empresonats i torturats, i centenars de milers d'exiliats, ningú va haver de respondre per tant abús, tant dolor i tanta mort.
La Transició va consistir, bàsicament, que els vencedors de la guerra civil van acceptar deixar de perseguir els perdedors de la guerra a canvi que aquests no els demanessin comptes ni sobrepassessin certs límits, especialment en el desenvolupament dels nous estatuts d'autonomia. De fet, els jutges, militars i policies que havien participat en la repressió van continuar exercint les seves funcions en la democràcia, i es va donar la tràgica conseqüència que bona part de la policia política del Règim, amb les seves maneres de torturadors, va passar a ocupar-se de la lluita antiterrorista.
Aquestes circumstàncies van contribuir que una part minoritària però nombrosa de la societat basca (l'esquerra abertzale) percebés la democràcia com una prolongació dulcificada de la dictadura, encoratjant així la continuïtat d'ETA, que havia nascut sota el franquisme, però la majoria dels crims de la qual es van executar ja en democràcia. Percepció a la qual no va ser aliena tampoc l'existència d'una guerra bruta contra el terrorisme (amb tortures, segrestos i assassinats) perpetrada, entre el 1976 i el 1987, per l'extrema dreta i per alguns agents de l'Estat davant la impotència, la tolerància i a vegades fins i tot l'auspici (per això va ser condemnat a presó un ministre de l'Interior del Govern de Felipe González) dels primers governs democràtics, tant de la dreta com de l'esquerra.
Desgraciadament, en aquests anys han escassejat les referències des del camp democràtic a aquestes altres víctimes, les de la guerra bruta contra el terrorisme (algunes d'aquestes presumptes terroristes que no van ser mai jutjats, com Lasa i Zabala, o polítics abertzales com Muguruza, i molts altres simples ciutadans, com l'objector de consciència García Goena o Segundo Marey, assassinades o segrestades per grups paramilitars com el Batallón Vasco-Español o els GAL). La incòmoda presència de les víctimes només és invocada avui, interessadament, pel món proetarra per negar-se a condemnar la violència d'ETA, ficant-les a més a més en el mateix sac que els terroristes que han mort en enfrontaments armats amb la policia o per l'explosió de les bombes que ells mateixos estaven muntant. Però aquest ús manipulador no treu el fet que les víctimes de la guerra bruta contra el terrorisme han existit i tenen dret a ser reconegudes.

PROBABLEMENT,el dia en què totes les víctimes de totes les violències a Espanya, cadascú en el seu context i sense intentar contraposar les unes a les altres, siguin tractades amb la dignitat que es mereixen, serà possible començar a desactivar la maquinà- ria d'odi que la violència alimenta. Per a això fa falta una classe de valor infreqüent: el de reconèixer els propis errors i horrors. Un gest que s'ha de demanar als que avui continuen utilitzant la violència, com ETA, i els que els recolzen, però que també ha d'oferir l'Estat, reconeixent el patiment causat per alguns dels seus membres. Aquest exercici col.lectiu de reconeixement no és un gest retòric: és la base de qualsevol perdó i serà fonamental per treure d'una vegada Espanya del laberint de violència que ha marcat la seva història.

Víctimas de la violencia. Los gestos necesarios

Cuando todas las víctimas de todas las violencias de España sean tratadas con dignidad acabará el odio

JOSÉ MANUEL Fajardo
Escritor.

En Irlanda del Norte, hace apenas unos días, una delegación de la llamada izquierda aberzale, encabezada por Arnaldo Otegi, vivió una experiencia difícil de imaginar en un contexto español: se entrevistó con un policía inglés que había perdido ambos brazos en un atentado del IRA. Dicen quienes asistieron al encuentro que los aberzales salieron de la entrevista impresionados por la actitud conciliadora de aquel hombre mutilado por una organización terrorista que ha sido la referencia de ETA. Pocas semanas antes, se había reconocido al fin oficialmente que la policía británica había colaborado en varios de los asesinatos perpetrados por pistoleros unionistas contra católicos en Irlanda del Norte. Estos ecos irlandeses, con todos sus matices, bien pueden ayudar a encontrar un tono más sosegado y justo a la hora de abordar uno de los grandes asuntos pendientes en el proceso del fin de la violencia en España: el reconocimiento a las víctimas.

EN LA LUCHA política de estos tres años ha habido constantes referencias a las víctimas de la violencia. A las de la violencia etarra, algunas de cuyas asociaciones han hecho causa con el PP para oponerse al diálogo con ETA; a las de la violencia islamista, muchas de ellas objeto de insultos desde las filas de la derecha por negarse a secundar la teoría conspirativa de la implicación de ETA en los atentados del 11 de marzo; y a las de la represión franquista, cuya reivindicación de dignidad, en el marco de la recuperación de la memoria histórica, no ha encontrado todavía amparo en el PP.
Lo cierto es que la persistencia de la violencia terrorista en España no es ajena a la manera en que se dio término a la dictadura. La democracia nació de un pacto, entre fuerzas que venían del franquismo y las que se opusieron al régimen, para crear un marco constitucional que permitiera la convivencia de las distintas sensibilidades políticas, pero que descartó la exigencia de responsabilidades a quienes habían participado en la dictadura. Tras 40 años de opresión, con decenas de miles de presos políticos ejecutados, millares de encarcelados y torturados, y cientos de miles de exiliados, nadie hubo de responder por tanto abuso, tanto dolor y tanta muerte.
La Transición consistió, básicamente, en que los vencedores de la guerra civil aceptaron dejar de perseguir a los perdedores de la guerra a cambio de que estos no les pidieran cuentas ni sobrepasaran ciertos límites, especialmente en el desarrollo de los nuevos estatutos de autonomía. De hecho, los jueces, militares y policías que habían participado en la represión siguieron ejerciendo sus funciones en la democracia, y se dio la trágica consecuencia de que buena parte de la policía política del Régimen, con sus maneras de torturadores, pasó a ocuparse de la lucha antiterrorista.
Esas circunstancias contribuyeron a que una parte minoritaria pero numerosa de la sociedad vasca (la izquierda aberzale) percibiera la democracia como una prolongación dulcificada de la dictadura, alentando así la continuidad de ETA, que había nacido bajo el franquismo, pero la mayoría de cuyos crímenes se ejecutaron ya en democracia. Percepción a la que no fue ajena tampoco la existencia de una guerra sucia contra el terrorismo (con torturas, secuestros y asesinatos) perpetrada, entre 1976 y 1987, por la extrema derecha y por algunos agentes del Estado ante la impotencia, la tolerancia y a veces incluso el auspicio (por ello fue condenado a prisión un ministro del interior del Gobierno de Felipe González) de los primeros gobiernos democráticos, tanto de la derecha como de la izquierda.
Desgraciadamente, en estos años han escaseado las referencias desde el campo democrático a esas otras víctimas, las de la guerra sucia contra el terrorismo (algunas de ellas presuntos terroristas que nunca fueron juzgados, como Lasa y Zabala, o políticos aberzales como Muguruza, y muchas otras simples ciudadanos, como el objetor de conciencia García Goena o Segundo Marey, asesinadas o secuestradas por grupos paramilitares como el Batallón Vasco-Español o los GAL). Víctimas cuya incómoda presencia solo es invocada hoy, interesadamente, por el mundo proetarra para negarse a condenar la violencia de ETA, metiéndolas además en el mismo saco que a los terroristas que han muerto en enfrentamientos armados con la policía o por la explosión de las bombas que ellos mismos estaban montando. Pero ese uso manipulador no quita el hecho de que las víctimas de la guerra sucia contra el terrorismo han existido y tienen derecho a ser reconocidas.

PROBABLEMENTE,el día en que todas las víctimas de todas las violencias en España, cada cual en su contexto y sin intentar contraponer unas a otras, sean tratadas con la dignidad que merecen, será posible empezar a desactivar la maquinaria de odio que la violencia alimenta. Para ello hace falta una clase de valor infrecuente: el de reconocer los propios errores y horrores. Un gesto que hay que pedir a quienes hoy siguen usando la violencia, como ETA, y a quienes les apoyan, pero que también debe ofrecer el Estado, reconociendo el sufrimiento causado por algunos de sus miembros. Ese ejercicio colectivo de reconocimiento no es un gesto retórico: es la base de cualquier perdón y va a ser fundamental para sacar de una vez a España del laberinto de violencia que ha marcado su historia.

'La bona fe' d’Oleguer

"De Juana Chaos ha passat els últims 20 anys a la presó (...) L'Estat de dret (com tantes vegades ens repeteixen com si fos una campanya publicitària) no preveu la pena de mort ni la cadena perpè- tua. De la mateixa manera continua prohibint l'eutanàsia. Em guiaré per la bona fe i suposaré que l'Estat de dret no ha deixat de confiar en les seves lleis i continua no volent aplicar la cadena perpètua o la pena de mort (...) M'agradaria pensar que, a l'Estat de dret, hi ha llibertat d'expressió i que, en aquest cas, així com el d'Egunkaria o el de l'actor Pepe Rubianes (...) hi ha indicis suficients per processar els responsables (...) La bona fe m'impulsa a pensar que a l'Estat de dret la justícia és igual per a tothom, que no hi influeixen les pressions polítiques i que realment hi ha independència judicial (...).
"Algú deia: 'fets, no paraules'. Doncs en David Fernàndez, al seu llibre Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial, ens informa dels fets següents: l'exgeneral de la Guàrdia Civil i membre destacat dels horrors d'Intxaurrondo, Enrique Rodríguez Galindo, fou condemnat a 75 anys de pre- só per l'assassinat de Lasa i Zabala i tan sols en va complir poc més de quatre perquè al.legava problemes de salut. Julen Elorriaga també va ser excarcerat per motius de salut (...) De la Rosa, després d'estafar tot Espanya, gràcies a una depressió pot gaudir d'un generós règim de tercer grau. Rafael Vera, després de ser condemnat a 10 anys de presó pel segrest de Segundo Marey (...), només va passar vuit mesos reclòs (...).
"Però també resulta, ara, que la fiscalia de l'Audiència Nacional demana arxivar el cas Egunkaria: no hi ha proves. Resulta que el novembre del 2004 el Tribunal d'Estrasburg condemna l'Estat espanyol per 'no haver investigat' les tortures denunciades, 12 anys abans, per 17 independentistes catalans; calia fer callar les veus discordants durant els Jocs Olímpics. Resulta també que, el novembre del 2005, Zapatero indulta quatre policies locals de Vigo, inhabilitats i condemnats en ferm a dos i quatre anys de presó per haver apallissat, insultat i vexat el ciutadà senegalès Mamadou Kane (...).
"I resulta que... Estic fet un embolic. Massa sovint aquest Estat de dret té parts fosques que em fan dubtar. Tot això fa pudor d'hipocresia. I tanta hipocresia fa que se t'esgoti la bona fe".

Article publicat per Oleguer Preses, jugador de futbol del FC Barcelona

'La buena fe' de Oleguer

"De Juana Chaos ha pasado los últimos 20 años en la prisión (...) El Estado de derecho no prevé la pena de muerte ni la cadena perpetua. Igualmente, sigue prohibiendo la eutanasia. Me guiaré por la buena fe y supondré que el Estado de derecho no ha dejado de confiar en sus leyes y sigue no queriendo aplicar la cadena perpetua o la pena de muerte (...) Me gustaría pensar que, en el Estado de derecho, hay libertad de expresión y que, en este caso, así como en el de Egunkaria o el del actor Pepe Rubianes (...), hay indicios suficientes para procesar a los responsables (...) La buena fe me impulsa a pensar que en el Estado de derecho la justicia es igual para todos, que no influyen las presiones políticas y que hay independencia judicial (...).
"Alguien decía: 'hechos, no palabras'. Pues David Fernàndez, en su libro Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial, nos informa de los hechos siguientes: el exgeneral de la Guardia Civil y miembro destacado de los horrores de Intxaurrondo, Enrique Rodríguez Galindo, fue condenado a 75 años de prisión por el asesinato de Lasa y Zabala y solo cumplió poco más de cuatro porque alegaba problemas de salud. Julen Elorriaga también fue excarcelado por motivos de salud (...) De la Rosa, después de estafar a toda España, puede disfrutar gracias a una depresión de un generoso régimen de tercer grado. Rafael Vera, después de ser condenado a 10 años de prisión por el secuestro de Segundo Marey (...) solo pasó ocho meses recluido (...).
"Pero ahora resulta que la fiscalía de la Audiencia Nacional pide el archivo del caso Egunkaria: no hay pruebas. Resulta que en noviembre del 2004 el Tribunal de Estrasburgo condena al Estado español por 'no haber investigado' las torturas denunciadas, 12 años antes, por 17 independentistas catalanes; convenía acallar las voces discordantes durante los Juegos Olímpicos. Resulta, también, que en noviembre del 2005 Zapatero indulta a cuatro policías locales de Vigo, inhabilitados y condenados en firme por haber apaleado, insultado y vejado al ciudadano senegalés Mamadou Kane (...).
"Y resulta que... Estoy hecho un lío. Demasiado a menudo este Estado de derecho tiene partes oscuras que me hacen dudar. Todo esto huele a hipocresía. Y tanta hipocresía hace que se te agote la buena fe".

Artículo publicado por Oleguer Preses, jugador de futbol del FC Barcelona

El primer oficial que es nega a anar a l'Iraq

1. • El tinent primer Ehren Watada, de 28 anys, considera que es tracta d'un conflicte il·legal

AGÈNCIES
SEATTLE

Un tinent primer de l'Exèrcit dels EUA s'ha convertit en el primer oficial que és jutjat davant un consell de guerra per negar-se a participar en el conflicte de l'Iraq, segons han informat mitjans nord-americans. Ehren Watada, de 28 anys, que ha declarat que considera que es tracta d'una guerra il·legal, pot ser condemnat a un màxim de quatre anys i rebre un acomiadament deshonrós, segons informa avui el diari The Seattle Post-Intelligencer.
El tribunal militar --instal·lat a la base militar de Fort Lewis, a l'estat de Washington (nord-oest dels EUA) i amb un jurat de set membres-- ja va decidir ahir, en la seva primera sessió, que l'advocat de Watada, Eric Seitz, no pot al·legar la il·legalitat de la presència militar dels EUA a l'Iraq com a defensa, segons ha informat la televisió KGMB de Honolulu, ciutat hawaiana de la qual Watada, d'ascendència japonesa, és originari.
Manifestació amb Sean Penn
Al davant de la base, un grup de manifestants, entre ells l'actor Sean Penn, va expressar el seu suport al tinent Watada, mentre que altres persones el van qualificar de "traïdor". Watada ha afirmat que considera que la guerra a l'Iraq és il·legal i immoral, i que per tant les ordres perquè participi en el desplegament de la Brigada Stryker també són il·legals.
"Com que l'ordre de participar en un acte il·legal és, al cap i a la fi, també il·legal en si mateixa, jo, com a oficial amb honor i integritat he de rebutjar aquesta ordre", diu el jove oficial en un vídeo difós el juny passat. No obstant, el tinent no es considera objector de consciència en tots els conflictes armats, i ha precisat que estaria disposat a participar en el desplegament a l'Afganistan, on els EUA mantenen uns 24.000 militars.
Còmplice de crims de guerra
Watada està acusat a més de "conducta indigna d'un oficial" arran de les declaracions públiques que ha fet sobre la "il·legalitat" de les operacions militars a l'Iraq. En una manifestació contra la guerra a l'Iraq celebrada l'agost passat a Seattle (també a l'estat de Washington), Watada va dir en un discurs: "Encara que el soldat nord-americà vol fer el que és correcte, la il·legitimitat de la mateixa ocupació, les polítiques d'aquesta administració i les normes de combat dels comandants de camp desesperats acaben obligant-lo a ser còmplice de crims de guerra".
Així mateix, el tinent va escriure una carta al president dels EUA, George Bush, en què el va acusar de violar la Constitució del país i la Declaració dels Drets Humans de l'ONU. Watada va entrar a l'Exèrcit fa tres anys i va estar destacat a Corea del Sud durant un any.
Suport de Tutu i Sarandon
Watada ha rebut el suport de nombroses personalitats, segons la pàgina web del seu comitè de suport. "Admiro el seu gest valent i moral. En la tradició cristiana, l'ètica reitera la primacia absoluta que cada un ha de concedir a la seva consciència", ha escrit el bisbe anglicà sud-africà i premi Nobel de la pau Desmond Tutu.
"Si un patriota és el que estima i defensa el seu país, llavors Ehren Watada és verdaderament un patriota, perquè es nega a participar en una guerra que fa patir el poble iraquià i que augmenta l'amenaça de sofriment per als nord-americans", ha dit l'actriu militant Susan Sarandon.
Segons Amnistia Internacional, tres soldats nord-americans sense graduació ja han estat condemnats a penes de 12 a 15 mesos de presó per haver-se negat a participar en la guerra de l'Iraq.

El primer oficial que se niega a ir a Irak

1. • El teniente primero Ehren Watada, de 28 años, considera que se trata de una guerra ilegal

AGENCIAS
SEATTLE

Un teniente primero del Ejército de EEUU se ha convertido en el primer oficial en ser juzgado ante un consejo de guerra por negarse a participar en el conflicto de Irak, según han informado medios estadounidenses.
Ehren Watada, de 28 años ha declarado que considera que se trata de una guerra ilegal. El militar, no obstante. puede ser condenado a un máximo de cuatro años y recibir un despido deshonroso, según informa hoy el diario The Seattle Post-Intelligencer.
El tribunal militar --instalado en la base militar de Fort Lewis, en el estado de Washington (noroeste de EEUU), y con un jurado de siete miembros--, ya decidió ayer, en su primera sesión, que el abogado de Watada, Eric Seitz, no puede alegar la ilegalidad de la presencia militar de EEUU en Irak como defensa, según ha informado la televisión KGMB de Honolulú, ciudad hawaiana de la que Watada, de ascendencia japonesa, es originario.
Manifestación con Sean Penn
Frente a la base, un grupo de manifestantes, entre ellos el actor Sean Penn, expresó su apoyo al teniente Watada, mientras que otras personas le calificaron de "traidor". Watada ha afirmado que considera que la guerra en Irak es ilegal e inmoral y que por tanto las órdenes para que participe en el despliegue de la Brigada Stryker también son ilegales.
"Puesto que la orden de participar en un acto ilegal es, a fin de cuentas, también ilegal en sí misma, yo, como oficial con honor e integridad tengo que rechazar esa orden", dice el joven oficial en un vídeo difundido en junio pasado. Sin embargo, el teniente no se considera objetor de conciencia a todos los conflictos armados y ha precisado que estaría dispuesto a participar en el despliegue de Afganistán, donde EEUU mantiene unos 24.000 militares.
Cómplice de crímenes de guerra
Watada está acusado además de "conducta indigna de un oficial" a raíz de las declaraciones públicas que ha hecho sobre la "ilegalidad" de las operaciones militares en Irak. En una manifestación contra la guerra en Irak celebrada el pasado agosto en Seattle (también en el estado de Washington), Watada dijo en un discurso: "Aunque el soldado estadounidense quiere hacer lo correcto, la ilegitimidad de la propia ocupación, las políticas de esta administración y las normas de combate de los comandantes de campo desesperados acaban obligándolo a ser cómplice de crímenes de guerra".
Asimismo, el teniente escribió una carta al presidente de EEUU, George Bush, en la que le acusó de violar la Constitución del país y la Declaración de los Derechos Humanos de la ONU. Watada entró en el Ejército hace tres años y estuvo destacado en Corea del Sur durante un año.
Apoyo de Tutu y Sarandon
Watada ha recibido el apoyo de numerosas personalidades, según la página web de su comité de apoyo. "Admiro su gesto valiente y moral. En la tradición cristiana, la ética reitera la primacía absoluta que cada uno debe conceder a su conciencia", ha escrito el obispo anglicano surafricano y Premio Nobel de la Paz Desmond Tutu.
"Si un patriota es el que ama y defiende a su país, entonces Ehren Watada es verdaderamente un patriota, porque se niega a participar en una guerra que hace sufrir al pueblo iraquí y que aumenta la amenaza de sufrimiento para los norteamericanos", ha dicho la actriz militante Susan Sarandon.
Según Aministía Internacional, tres soldados estadounidenses sin graduación han sido ya condenados a penas de 12 a 15 meses de prisión por haberse negado a participar en la guerra de Irak.

Selectes assassins

1. • El Tribunal Suprem d'Israel ha consagrat com a digne, just i saludable l'assassinat selectiu

JOSÉ ANTONIO Martín Pallín*

El Tribunal Suprem d'Israel, en sentència del 13 de desembre del 2006, acaba de consagrar com a dignes, justos i saludables els assassinats selectius de persones, en prevenció que les seves ments decideixin optar per l'atac criminal contra els ciutadans i els interessos de l'Estat d'Israel.
Els que ingènuament pensàvem que només era possible justificar la legítima defensa en els casos d'agressió imminent, greu, amb respostes proporcionades i en absència de provocació per part de qui utilitza de forma raonable els seus instruments de defensa, ens trobem, sense gaires sorpreses, amb aquesta sentència que dóna cobertura jurídica als assassinats selectius, amb lleugeres matisacions.
Utilitzant una asèptica tècnica jurídica, el Tribunal Suprem d'Israel no es troba amb excessives dificultats per arribar a aquesta conclusió. Es tracta simplement d'un mecanisme de resposta legítima per prevenir crims que encara no s'han co- mès però que han estat "encertadament diagnosticats" com a segurs o com a probables per part dels serveis d'informació.

CERTAMENT,en el nostre Fuero Viejo i fins i tot en les prag- màtiques de Felip IV del 1663 estava autoritzat i fins i tot premiat l'homicidi d'aquelles persones que prèviament havien estat declarades fora de la llei. Més endavant una alenada de racionalitat es va anar imposant lentament i es va aconseguir establir, com a regla, que fins i tot la mort del criminal més depravat constitueix homicidi.
Arribar a aquest nivell de racionalitat ha costat molts esforços i moltes vides. Però a hores d'ara sembla que ha estat en va. Aquestes tesis es consideren avui profundament equivocades, toves i insuportables per a les exigències i responsabilitats d'un Estat fort i sense complexos.
Al llarg de cinquanta atapeïdes pàgines, el Tribunal Suprem d'Israel no estalvia cites doctrinals i jurisprudencials, ni renuncia a exposar els seus dubtes. D'una forma sistemàtica, progressiva i tècnicament impecable va arribant a la seva conclusió, no sense abans desenvolupar un discurs que podem qualificar de turmentat.
Incorpora al seu patrimoni legal la teoria dels combatents il.legals construïda a les gàbies de Guan- tánamo. Sosté que, d'acord amb el Primer Protocol de les Convencions de Ginebra, aplicable només en temps de guerra, qualsevol civil que pren part directament en les hostilitats i que comet actes de combat perd l'estatut de ciutadà civil i passa a ser un combatent.

DE FORMA
sorprenent per a qualsevol jurista, adverteix que el Tribunal no desconeix que Israel no és part ni ha firmat el Primer Protocol, però que l'incorpora per la via del dret internacional consuetudinari.
A partir d'aquí, tot el raonament està destinat a justificar de quina manera es pot concloure, irrefutablement, que una o diverses persones que prenen part en les hostilitats poden ser neutralitzades o assassinades preventivament. L'explicació és desoladora i desmunta més de 200 anys de lluita pels drets humans. Amb un pervers joc de paraules, diferencia entre arguments legalment injustificables i arguments institucionalment injustificables, per acabar admetent que es tracta d'una qüestió que planteja un debat moral i ètic. Ara bé, no per això s'ha de rebutjar una decisió autoritzant l'assassinat malgrat que sigui a costa de causar danys a civils que no prenen part en les hostilitats.
En un exercici de malabarisme que no superaria Pilat, els jutges recorden que no són experts en assumptes militars, per la qual cosa l'exercici ponderat per avaluar els danys i efectes de l'elecció d'un objectiu al qual destinar els míssils correspon als militars. Amb una espectacular finta dialèctica, els allibera d'angoixants decisions i estableix, salomònicament, que aquests assassinats no estan permesos sempre, però que tampoc estan sempre prohibits.
Vet aquí un cas en què la lliure i fins i tot arbitrària decisió està oberta a qualsevol opinió, si bé sempre sota el prisma de la proporcionalitat.
Assumeixen que la pesada càrrega d'establir la proporcionalitat recau sobre els jutges, que han de decidir el que és legal o il.legal, permès o prohibit. No hi ha espai per al tot o res.

EN
UNAbrillant metàfora admeten la dificultat que suposa catalogar els membres d'una organització terrorista com civils o combatents il.legals, mancats de llei que els protegeixi (unlawful). S'argumenta que una persona no es pot presentar portant simultà- niament dos caps: el de civil i el de soldat.
Endinsant-se en un relativisme certament degradant, estableix que el principi de proporcionalitat prohibeix causar excessius
danys a innocents civils. En cada cas caldrà avaluar si els excessos previsibles poden detenir o no l'assassinat selectiu. L'existència de consideracions humanitàries sovint xoca o s'enfronta a l'exis- tència de necessitats militars. Per això la decisió d'atacar aquests objectius no sempre és il.legal.
La doctrina, que pretén ser innovadora, ens retrotreu a la institució medieval de la pèrdua de la pau. L'afectat era susceptible de ser assassinat sense cap responsabilitat. Per arribar a aquesta conclusió era millor no haver involucrat els jutges i les lleis internacionals en aquesta forassenyada i retrògrada decisió.

*Magistrat emèrit del Tribunal Suprem.

Selectos asesinos

1. • El Tribunal Supremo de Israel ha consagrado como digno, justo y saludable el asesinato selectivo

JOSÉ ANTONIO Martín Pallín*

El Tribunal Supremo de Israel, en sentencia del 13 de diciembre del 2006, acaba de consagrar como dignos, justos y saludables los asesinatos selectivos de personas, en prevención de que sus mentes decidan optar por el ataque criminal contra los ciudadanos y los intereses del Estado de Israel.
Los que ingenuamente pensábamos que solo era posible justificar la legítima defensa en los casos de agresión inminente, grave, con respuestas proporcionadas y en ausencia de provocación por parte del que utiliza de forma razonable sus instrumentos de defensa, nos encontramos, sin demasiada sorpresa, esta sentencia que da cobertura jurídica a los asesinatos selectivos, con ligeras matizaciones.
Utilizando una aséptica técnica jurídica, el Tribunal Supremo de Israel no tiene mayores dificultades para llegar a esta conclusión. Se trata simplemente de un mecanismo de respuesta legítima para prevenir crímenes que todavía no se han cometido pero que han sido "certeramente diagnosticados" como seguros o probables por los servicios de información.

CIERTAMENTE, en nuestro Fuero Viejo e incluso en las pragmáticas de Felipe IV de 1663 estaba autorizado e incluso premiado el homicidio de aquellas personas que previamente había sido declaradas fuera de la ley. Más adelante un soplo de racionalidad se impuso lentamente y se consiguió establecer, como regla, que incluso la muerte del criminal más depravado constituye homicidio.
Llegar a este nivel de racionalidad ha costado mucho esfuerzo y muchas vidas. Pero parece que ha sido en vano. Estas tesis se consideran profundamente equivocadas, blandas e insoportables para las exigencias y responsabilidades de un Estado fuerte y sin complejos.
A lo largo de cincuenta apretadas páginas, el Tribunal Supremo de Israel no ahorra citas doctrinales y jurisprudenciales, ni renuncia a exponer sus dudas. De una forma sistemática, progresiva y técnicamente impecable va llegando a una conclusión, no sin antes desarrollar un discurso, que podemos calificar de atormentado.
Incorpora a su acervo legal la teoría de los combatientes ilegales construida en las jaulas de Guan-
tánamo. Sostiene que, con arreglo al Primer Protocolo de las Convenciones de Ginebra, aplicable sólo en tiempos de guerra, cualquier civil que toma parte directa en las hostilidades y comete actos de combate pierde el estatuto de ciudadano civil y pasa a ser un combatiente.

DE FORMA llamativa para cualquier jurista, advierte que no desconoce el Tribunal que Israel no es parte ni ha firmado el Primer Protocolo, pero lo incorpora por la vía del derecho internacional consuetudinario.
A partir de aquí, todo el razonamiento esta destinado a justificar de qué manera se puede concluir, irrefutablemente, que una o varias personas toman parte en las hostilidades y pueden ser neutralizadas o asesinadas preventivamente. La explicación es desoladora y desmonta más de 200 años de lucha por los derechos humanos. Con un perverso juego de palabras, diferencia entre argumentos legalmente injustificables y argumentos institucionalmente injustificables, para terminar admitiendo que se trata de una cuestión que plantea un debate moral y ético. Ahora bien, no por ello se debe rechazar una decisión autorizando el asesinato aunque sea a costa de causar daños a civiles que no toman parte en las hostilidades.
En un ejercicio de malabarismo que no superaría Pilatos, los jueces recuerdan que no son expertos en asuntos militares, por lo que el ejercicio ponderado para evaluar los daños y efectos de la elección de un objetivo al que destinar los misiles corresponde a los militares. Con una espectacular finta dialéctica, les libera de angustiosas decisiones estableciendo, salomónicamente, que estos asesinatos no están permitidos siempre, pero tampoco están siempre prohibidos.
He aquí un caso en el que la libre e incluso arbitraria decisión está abierta a cualquier opinión, si bien siempre bajo el prisma de la proporcionalidad.
Asumen que la pesada carga de establecer la proporcionalidad recae sobre los jueces, que deben decidir lo que es legal o ilegal, permitido o prohibido. No hay espacio para el todo o nada.

EN UNA brillante metáfora admiten la dificultad de catalogar a los miembros de una organización terrorista como civiles o combatientes ilegales, carentes de ley que les proteja (unlawful). Se argumenta que una persona no puede presentarse llevando simultáneamente dos cabezas: la de civil y la de soldado.
Adentrándose en un relativismo ciertamente degradante, establece que el principio de proporcionalidad prohíbe causar excesivos daños a inocentes civiles. En cada caso habrá que evaluar si los excesos previsibles pueden o no detener el asesinato selectivo. La existencia de consideraciones humanitarias a menudo choca o se enfrenta a la existencia de necesidades militares. Por ello la decisión de atacar estos objetivos no es siempre ilegal.
La doctrina, que pretende ser novedosa, nos retrotrae a la institución medieval de la pérdida de la paz. El afectado era susceptible de ser asesinado sin responsabilidad alguna. Para llegar a esta conclusión era mejor no haber involucrado a los jueces y a las leyes internacionales en tan disparatada y retrógrada decisión.

*Magistrado emérito del Tribunal Supremo