"Em van donar Prozac i em van enviar a l'Iraq"

NOELIA SASTRE
NOVA YORK

Una bala el va deixar paralitzat de pit cap avall en la seva primera missió, cinc dies després d'arribar a l'Iraq. Tres anys després, Tomas Young recorre els Estats Units demanant el retorn dels soldats i explica la seva història al documental Body of War (cos de guerra), que avui s'estrena al Festival de Cine de Toronto. "Bin Laden li donarà les gràcies a Bush per debilitar la seguretat nacional. Amb 160.000 soldats a l'Iraq, som un blanc més fàcil que mai", diu aquest veterà de guerra condemnat a viure en una cadira de rodes des dels 24 anys. El seu germà torna a l'Iraq d'aquí a dues setmanes.

--Es va allistar a l'Exèrcit dos dies després dels atacs de l'11-S. ¿Què va pensar en aquell moment?
--Vaig veure Bush fent el seu discurs sobre els enderrocs de les torres i em vaig creure aquella gran mentida d'anar a buscar els que ho havien fet i portar-los davant la justícia.

--Va caure ferit als cinc dies d'arribar a l'Iraq. ¿Com es digereix una cosa així?
--Al sentir la bala ja vaig saber que no tornaria a caminar més, per això no vaig vessar gaires llàgrimes quan el metge m'ho va confirmar. Al principi em vaig centrar a esbrinar com seria la resta de la meva vida.

--¿I com és aquesta nova vida?
--A vegades penso que hauria sigut millor tornar dins d'un taüt. Però com que estic viu, intento canviar les coses perquè la meva vida i la dels altres veterans millori. De salut estic malament. Els espasmes sempre hi són, per fer tremolar el meu cos. Jo creia que els invàlids no senten res, però ara sé que no poden sentir res de bo. El suport de la meva mare ha sigut increïble. El meu matrimoni no va funcionar, però ella era allà per recollir els trossos.

--La seva és una història molt commovedora. I molt valenta, perquè al documental parla fins i tot dels seus problemes sexuals. ¿Per què va decidir explicar-ho?
--Hi havia 19 terroristes als atemptats de l'11-S. Els pilots eren de Líbia, Egipte i el Pakistan. Els altres procedien del país preferit de Bush: Aràbia Saudita. Jo em vaig allistar per trobar els responsables, però vaig començar a tenir dubtes. És curiós, firmes un contracte que no pots trencar, però l'Exèrcit el pot allargar si ho considera necessari, així que no podia anar-hi i li vaig demanar al doctor que em receptés algun medicament per ajudar-me amb la depressió. Llavors em van fer anar a veure el capellà, que em va dir: "Et sentiràs millor quan comencis a matar iraquians". Així que em van donar Prozac i em van enviar a l'Iraq. Uns dies després de caure ferit, vaig veure per televisió com la Cambra de Representants discutia l'aprovació de 82.000 milions de dòlars més per a la guerra. Una demòcrata de Colorado va demanar que 2.000 milions anessin als hospitals dels veterans, on les condicions són deplorables, però tots els republicans excepte un van votar en contra. Això em va enfurismar. Em vaig unir als Veterans de l'Iraq contra la Guerra, vaig començar a manifestar-me i això em va ajudar més que cap altra cosa.

--¿Quin és el seu missatge a Body of War?
--Espero que els que vegin el documental aprenguin que els soldats s'allisten sabent que poden morir, però que ningú està preparat per tornar a casa i enfrontar-se a una vida plena de noves lluites.

--El seu germà tornarà a l'Iraq per segon cop d'aquí a dues setmanes.
--Sí. La primera vegada jo era a l'hospital i ell buscava una espècie de venjança. Però després del que ha vist, té els seus dubtes. Jo em sento orgullós d'ell perquè encara que no creu en el que fa, ha de complir amb la seva obligació i amb el contracte.


--¿Quan li sembla que tornaran les tropes?
--Segons els plans de Bush, el pròxim president seguirà tenint tropes allà. Haurà de passar molt de temps. A Bush no li importa el que pensen d'ell ara, sinó en el futur. Creu que el veuran com un dels nostres grans presidents. Però ell no ha anat a cap guerra.

--Dels 100 senadors, 77 van votar a favor de la guerra. ¿Per què van repetir l'error del Vietnam?
--Per desgràcia, només 23 senadors van creure en el poder que els atorga la Constitució. La resta va permetre amb el seu vot que Bush declarés la guerra. Al principi, molts demò- crates van comparar l'Iraq amb el Vietnam, però els republicans van dir que era una bogeria. I ara Bush diu que el nostre fracàs al Vietnam va ser per no quedar-nos-hi més temps. ¿És que 12 anys i 58.000 soldats morts no van ser suficients? Ens ha enganyat i ara hem de seguir allà per honrar la memòria dels caiguts, però mentrestant les morts segueixen. Ja són més de 3.000 soldats americans i 644.000 iraquians.

--¿Tornaria a allistar-se si hi hagués un segon 11-S?
--M'esperaria. Si sabéssim qui ens ha atacat i el president enviés tropes per caçar els autèntics responsables, m'hi allistaria sense dubtar-ho. Però si ens envia a un país que no té res a veure amb l'atemptat, llavors m'uniria a la lluita en contra d'aquesta

"Me dieron Prozac y me mandaron a Irak"

NOELIA SASTRE
NUEVA YORK

Una bala lo dejó paralizado del pecho hacia abajo en su primera misión, a los cinco días de llegar a Irak. Tres años después, Tomas Young recorre Estados Unidos pidiendo el regreso de los soldados y cuenta su historia en el documental Body of War (cuerpo de guerra), que hoy se estrena en el Festival de Cine de Toronto. "Bin Laden le dará las gracias a Bush por debilitar la seguridad nacional. Con 160.000 soldados en Irak, somos un blanco más fácil que nunca", dice este veterano de guerra condenado a vivir en una silla de ruedas desde los 24 años. Su hermano vuelve a Irak en dos semanas.

--Se alistó en el Ejército dos días después de los ataques del 11-S. ¿Qué pensó en aquel momento?
--Vi a Bush dando su discurso sobre los escombros de las torres y me creí aquella gran mentira de ir a por quienes lo habían hecho y traerlos ante la justicia.

--Cayó herido a los cinco días de llegar a Irak. ¿Cómo se digiere una cosa así?
--En cuanto sentí la bala supe que no podría volver a caminar, así que no derramé muchas lágrimas cuando el médico me lo confirmó. Al principio me centré en averiguar cómo iba a ser el resto de mi vida.

--¿Y cómo es esta nueva vida?
--A veces siento que habría sido mejor volver en un ataúd. Pero como estoy vivo, intento cambiar las cosas para que mi vida y la de los demás veteranos mejore. De salud estoy mal. Los espasmos siempre están ahí, haciendo temblar mi cuerpo. Yo creía que los inválidos no sienten nada, pero ahora sé que no pueden sentir nada bueno. El apoyo de mi madre ha sido increíble. Mi matrimonio no funcionó, pero ella estaba ahí para recoger los pedazos.

--La suya es una historia muy conmovedora. Y muy valiente, porque en el documental habla hasta de sus problemas sexuales. ¿Por qué decidió contarla?
--Había 19 terroristas en los atentados del 11-S. Los pilotos eran de Libia, Egipto y Pakistán. Los demás procedían del país preferido de Bush: Arabia Saudí. Yo me alisté para encontrar a los responsables, pero empecé a tener dudas. Es curioso, firmas un contrato que no puedes romper, pero el Ejército puede extenderlo si lo considera necesario, así que no podía irme y le pedí al doctor que me recetara algún medicamento para ayudarme con la depresión. Para eso tuve que ver antes al capellán, que me dijo: "Te sentirás mejor cuando empieces a matar iraquís". Así que me dieron Prozac y me mandaron a Irak. Unos días después de caer herido, vi en la televisión cómo la Cámara de Representantes discutía la aprobación de 82.000 millones de dólares más para la guerra. Una demócrata de Colorado pidió que 2.000 millones fueran a los hospitales de los veteranos, donde las condiciones son deplorables, pero todos los republicanos excepto uno votaron en contra. Eso me enfureció. Me uní a los Veteranos de Irak contra la Guerra, empecé a manifestarme y eso me ayudó más que ninguna otra cosa.

--¿Cuál es su mensaje en Body of War?
--Espero que quienes vean el documental aprendan que los soldados se alistan sabiendo que pueden morir, pero nadie está preparado para volver a casa y enfrentarse a una vida llena de nuevas luchas.

--Su hermano vuelve a Irak por segunda vez dentro de dos semanas.
--Así es. La primera vez yo estaba en el hospital y él buscaba una especie de venganza. Pero después de lo que ha visto, tiene dudas. Yo me siento orgulloso de él porque aunque no cree en lo que hace, debe cumplir con su obligación y con el contrato.

--¿Cuándo cree que regresarán las tropas?
--Según los planes de Bush, el próximo presidente seguirá teniendo tropas allí. Va a llevar mucho tiempo. A Bush no le importa lo que piensan de él ahora, sino en el futuro. Cree que lo verán como uno de nuestros grandes presidentes. Pero él no ha ido a ninguna guerra.

--De los 100 senadores, 77 votaron a favor de la guerra. ¿Por qué repitieron el error de Vietnam?
--Por desgracia, solo 23 senadores creyeron en el poder que les otorga la Constitución. El resto permitió con su voto que Bush declarara la guerra. Al principio, muchos demócratas compararon Irak con Vietnam, pero los republicanos dijeron que era una locura. Y ahora Bush dice que nuestro fracaso en Vietnam fue por no quedarnos más tiempo. ¿Es que 12 años y 58.000 soldados muertos no fueron suficientes? Nos ha engañado y ahora tenemos que seguir allí para honrar la memoria de los caídos, pero mientras tanto las muertes siguen. Ya van más de 3.000 soldados americanos y 644.000 iraquís.

--¿Volvería a alistarse si ocurriera un segundo 11-S?
--Esperaría. Si sabemos quién nos ha atacado y el presidente envía tropas detrás de los auténticos responsables, me alistaría sin dudarlo. Pero si nos manda a un país que no tiene nada que ver con el atentado, entonces me uniría a la lucha en contra de esa guerra.

Notes sobre hipoteques

JUAN-JOSÉ López Burniol (Notari)

No és cert que els espanyols no estalviïn. Els espanyols estalvien més que molt: moltíssim. Es passen gran part de la seva vida estalviant per pagar la vivenda i, si ho aconsegueixen en un termini no dissuasori, s'embarquen a vegades en l'adquisició d'una segona residència a la platja o en algun paratge que, amb imaginació, es pugui considerar turístic. També és freqüent que, aprofitant-se de la pujada dels preus dels pisos, optin per vendre la primera vivenda, per adquirir-ne una segona --més gran i més ben situada--, finançada en part amb el preu obtingut per la venda de la primera, més una segona i més alta hipoteca. I també es dóna el cas heroic de parelles inassequibles al desànim, que repeteixen la jugada mitjançant la venda de la segona vivenda, per accedir mitjançant el mateix procediment (venda més una nova hipoteca) a una tercera fase que suposa per a ells la glòria en forma de casa adossada. És a dir, que l'espanyol i l'espanyola corrents que accedeixen al món laboral i volen viure en parella s'han d'embarcar --si el papa i la mama no fan el gest, perquè no poden o perquè no volen-- en un dilatat i procel.lós viatge hipotecari, que els absorbeix bona part dels recursos que tenen. Les causes per les quals s'ha arribat a aquesta situació són diverses i estan estudiades: escassetat i carestia dels arrendaments, desconfiança en altres formes d'inversió, algun modest avantatge fiscal... En qualsevol cas, la veritat és que la parella espanyola mitjana està hipotecada fins al coll. Estalvia en pedres; més ben dit, en totxos.

Les parelles hipotecades s'assemblen als antics serfs de la gleva medievals, és a dir, a aquells pagesos que s'ocupaven de les terres del seu senyor i en rebien una vivenda a més a més de protecció, a canvi d'entregar-li en pagament part de la seva pròpia collita i satisfer-li altres gabelles. Així mateix, les parelles hipotecades estan amarrades de fet --gairebé per a tota la vida-- a la finca on viuen, satisfan mensualment el cànon d'uns interessos periòdicament revisats i paguen comissions per qualsevol modificació de la seva relació amb l'entitat financera (nova disposició, amortització anticipada i, fins i tot, cancel.lació d'hipoteca). Si es pensa bé, la posició de les entitats financeres s'assembla bastant --sense dret de cuixa-- a la dels antics senyors feudals. I, igual que aquests, estenen la seva influència --basada en la seva supremacia econòmica-- a tots els àmbits de negoci, de comunicació i polítics.

Notas sobre hipotecas

JUAN-JOSÉ López Burniol (Notario)

No es cierto que los españoles no ahorren. Los españoles ahorran más que mucho: muchísimo. Se pasan buena parte de su vida ahorrando para pagar su vivienda y, si lo logran en un plazo no disuasorio, se embarcan a veces en la adquisición de una segunda residencia en la playa o en algún paraje que, con imaginación, pueda considerarse turístico. También es frecuente que, aprovechándose de la subida de los precios de los pisos, opten por vender su primera vivienda, para adquirir una segunda --más grande y mejor situada--, financiada en parte con el precio obtenido por la venta de aquella, más una segunda y mayor hipoteca. Y también se da el caso heroico de parejas inasequibles al desaliento, que repiten la suerte mediante la venta de su segunda vivienda, para acceder mediante el mismo procedimiento (venta más nueva hipoteca) a una tercera fase que supone para ellos la gloria en forma de casa adosada. Total, que el españolito y la españolita que acceden al mundo laboral y quieren vivir en pareja se tienen que embarcar --si papá y mamá no se estiran, porque no pueden o porque no quieren-- en un dilatado y proceloso viaje hipotecario, que les absorbe buena parte de sus recursos. Las causas por las que se ha llegado a esta situación son varias y están estudiadas: escasez y carestía de los arrendamientos, desconfianza en otras formas de inversión, alguna modesta ventaja fiscal... En cualquier caso, lo cierto es que la pareja española media está hipotecada hasta las cachas. Ahorra en piedras; mejor dicho, en tochos.

Las parejas hipotecadas se asemejan a los antiguos siervos de la gleba medievales, es decir, a aquellos labradores que se ocupaban de las tierras de su señor y recibían de este una vivienda y protección, a cambio de entregarle en pago parte de su propia cosecha y satisfacerle otras gabelas. Asimismo, las parejas hipotecadas están amarradas de hecho --poco menos que de por vida-- a la finca donde viven, satisfacen mensualmente el canon de unos intereses periódicamente revisados y pagan comisiones por cualquier modificación de su relación con la entidad financiera (nueva disposición, amortización anticipada e, incluso, cancelación de hipoteca). Si bien se piensa, la posición de las entidades financieras se asemeja bastante --sin derecho de pernada-- a la de los antiguos señores feudales. Y, al igual que estos, extienden su influencia --basada en su supremacía económica-- a todos los ámbitos de negocio, de comunicación y políticos.

Els Franco i l'escàndol de Meirás

PILAR Rahola

De la mà de Jordi González i Glòria Serra, he tornat a activar el cabreig. A la seva Noria de Tele 5, van desgranar algunes de les propietats que la família Franco va acumular en la dictadura, i, sense ser un estudi exhaustiu, el reportatge va ser espectacular. La qüestió torna a la palestra gràcies a la reclamació pública que la Xunta fa del pazo de Meirás, i a la bigarrada negativa de Carmen Franco a obrir les portes. Però Meirás només és la punta de l'iceberg d'una fortuna incalculable que va arribar a les seves mans per les múltiples vies de l'extorsió d'una dictadura, des de regals milionaris per favors, passant per palaus comprats i subhastats pel Govern, per acabar en mans de Carmen Polo, fins a les famoses recepcions dels dimarts al Pardo, on ningú arribava sense el regalet al dictador.
Especialment vergonyant és el Canto del Pico, a Torrelodones, residència de l'Exèrcit republicà, lloc on va morir Maura, i negoci milionari dels Franco, en la seva venda als anys vuitanta. I tot això sense oblidar la fuga de documents oficials del Pardo, que va passar a mans de la Fundación Franco, i que suporta acusacions de venda a antiquaris. El global de la fortuna dels Franco no és conegut, ja que els comptes mai han estat auditats, però se'n sap alguna cosa. Que Carmen Polo va disfrutar d'un sou de més de 12 milions de pessetes fins a la seva mort, el 1988, que 50 societats mouen la seva fortuna, i que a la finca de Valdelasfuentes, amb 10 milions de metres quadrats, adquirida pels Franco als 60, s'hi han projectat 4.000 vivendes. És a dir, sent pèssims gestors, alguns de vida alegre i cap dotat per als negocis, els descendents del dictador es permeten una vida de luxe i malbaratament gràcies a la fortuna acumulada.
La vergonya no només afecta la dictadura. Fins als 90 van gaudir d'estranys privilegis, Hisenda va mirar cap a un altre costat i fins i tot tenien passaport diplomàtic. És a dir, amb la dictadura es van fer multimilionaris. Amb la democràcia, van legitimar el sinistre origen de la seva fortuna. ¿Per què? La pregunta més inquietant és una altra: ¿fins quan?

Los Franco y el escándalo de Meirás

PILAR Rahola

De la mano de Jordi González y Gloria Serra, he vuelto a activar el cabreo. En su Noria de Tele 5, desgranaron algunas de las propiedades que la familia Franco acumuló en la dictadura, y, sin ser un estudio exhaustivo, el reportaje fue espectacular. La cuestión vuelve a la palestra gracias a la reclamación pública que la Xunta hace del Pazo de Meirás, y a la abigarrada negativa de Carmen Franco a abrir las puertas. Pero Meirás solo es la punta del iceberg de una fortuna incalculable que llegó a sus manos por las múltiples vías de la extorsión de una dictadura, desde regalos millonarios por favores, pasando por palacios comprados y subastados por el Gobierno, para acabar en manos de Carmen Polo, hasta las famosas recepciones de los martes en el Pardo, donde nadie arribaba sin el regalito al dictador.
Especialmente vergonzante es el Canto del Pico, en Torrelodones, residencia del Ejército republicano, lugar donde murió Maura, y negocio millonario de los Franco, en su venta en los 80. Y todo ello sin olvidar la fuga de documentos oficiales del Pardo, que pasó a manos de la Fundación Franco, y que soporta acusaciones de venta a anticuarios. El global de la fortuna de los Franco no es conocido, ya que las cuentas nunca han sido auditadas, pero algo se sabe. Que Carmen Polo gozó de un suelo de más de 12 millones de pesetas hasta su muerte, en 1988, que 50 sociedades mueven su fortuna, y que en la finca de Valdelasfuentes, con 10 millones de metros cuadrados, adquirida por los Franco en los 60, se han proyectado 4.000 viviendas. Es decir, siendo pésimos gestores, algunos de vida alegre y ninguno dotado para los negocios, los descendientes del dictador se permiten una vida de lujo y despilfarro gracias a la fortuna acumulada.
La vergüenza no solo atañe a la dictadura. Hasta los 90 gozaron de extraños privilegios, Hacienda miró a otro lado y hasta tenían pasaporte diplomático. Es decir, con la dictadura se hicieron multimillonarios. Con la democracia, legitimaron el siniestro origen de su fortuna. ¿Por qué? La pregunta más inquietante es otra: ¿hasta cuando?

Què hi ha del "no mataràs"?

ROSA Regàs

Segons Amnistia Internacional, el 2006 hi havia entre 19.000 i 25.000 persones condemnades a mort arreu del món, i d'elles un mínim de 1.595 van ser executades en 25 països. El 90%, als Estats Units, la Xina, l'Iran, l'Iraq, Sudan i el Pakistan. Segons unes altres fonts, aquestes xifres augmenten considerablement, ja que en molts casos empara la notícia un secretisme que els governs volen mantenir tant sí com no. La manera com les diferents constitucions contemplen la pena de mort demostra la imaginació dels seus països: injecció letal, penjament, lapidació, etcètera.
La pena de mort té un denominador comú: es dóna igual en països que es diuen cristians que en els musulmans o d'altres religions. I en els països en què no és legal s'ha aconseguit eradicar no precisament per la protesta i lluita dels estaments religiosos.
"No mataràs", ens van ensenyar quan estudiàvem els Manaments de la llei de Déu, i, que jo sàpiga, no hi havia excepcions. No es deia, per exemple, "es matarà només en cas que el delicte del condemnat sigui moral, o econòmic, o de traïció a l'Estat. O, com a la Xina, per malversació de fons, frau fiscal i delictes relacionats amb la droga". Potser m'equivoco, però al llarg de la meva vida mai he vist els grans de l'Església, de cap Església, manifestar-se institucionalment contra la pena de mort acceptada i practicada en tants països. Ni tan sols quan el delinqüent era un menor o una persona amb greus malalties mentals. I molt menys encara al demostrar-se que les persones condemnades eren innocents, com ho són tantíssimes persones empresonades durant anys esperant l'execució, perquè la justícia acabi reconeixent que les proves presentades eren falses.
I, no obstant, la pena de mort, prohibida pel cinquè manament, és la forma més extrema de pena cruel, inhumana i degradant, constitueix una violació del dret a la vida i, a més a més, és irreversible. I per si amb tot això no n'hi hagués prou, ¿s'aconsegueix eradicar els delictes? No sembla que sigui així, a la vista de la cada vegada més nombrosa població empresonada dels Estats Units.

D’altra banda, L'Osservatore Romano, el diari del Vaticà, en la seva edició del 28.08.07, diu el següent : "Cap home té el dret de suprimir una altra vida. Cap home té el dret de substituir Déu. Per cap motivació", sosté el rotatiu, referint-se als avortaments terapèutics.
I dic jo, aquesta afirmació també valdrà per a la pena de mort, oi?
I per a la guerra d’Irak ?

¿Qué hay del "no matarás"?

ROSA Regàs

Según Amnistía Internacional, en el 2006 había entre 19.000 y 25.000 personas condenadas a muerte en el mundo, y de ellas un mínimo de 1.595 fueron ejecutadas en 25 países. El 90%, en EEUU, China, Irán, Irak, Sudán y Pakistán. Según otras fuentes, estas cifras aumentan considerablemente, ya que en muchos casos ampara a la noticia un secretismo que los gobiernos quieren mantener a toda costa. El modo como las distintas constituciones contemplan la pena de muerte da cuenta de la imaginación de sus países: inyección letal, ahorcamiento, lapidación, etcétera.
La pena de muerte tiene un denominador común: igual se da en los países que se llaman cristianos que en los musulmanes o de otras religiones. Y en los países en que no es legal se ha logrado erradicar no precisamente por la protesta y lucha de los estamentos religiosos.
"No matarás", nos enseñaron cuando estudiábamos los Mandamientos de la ley de Dios, y, que yo sepa, no había excepciones. No se decía, por ejemplo, "se matará solo en caso de que el delito del condenado sea moral, o económico, o de traición al Estado. O, como en China, por malversación de fondos, fraude fiscal y delitos relacionados con la droga". Tal vez me equivoco, pero a lo largo de mi vida nunca he visto a los grandes de la Iglesia, de ninguna Iglesia, manifestarse institucionalmente contra la pena de muerte aceptada y practicada en tantos países. Ni siquiera cuando el delincuente era un menor o una persona con graves enfermedades mentales. Ni mucho menos al demostrarse que las personas condenadas eran inocentes, como lo son tantísimas personas encarceladas durante años esperando la ejecución, para que la justicia acabe reconociendo que las pruebas presentadas eran falsas.
Y, sin embargo, la pena de muerte, prohibida por el quinto mandamiento, es la forma más extrema de pena cruel, inhumana y degradante, constituye una violación del derecho a la vida y, ade- más, es irreversible. Por si esto fuera poco, ¿acaso logra erradicar los delitos? No parece que así sea, a la vista de la cada vez más numerosa población carcelaria de EEUU.

Por otra parte, L'Osservatore Romano, el diario del Vaticano, en su edición del 28.08.07, dice lo siguiente: "Ningún hombre tiene el derecho de suprimir otra vida. Ningún hombre tiene el derecho de sustituir a Dios. Por ninguna motivación", sostiene el periódico, refiriéndose a los abortos terapéuticos.
Y digo yo, ¿esa afirmación también valdrá para la pena de muerte, no?
¿Y para la guerra d’Irak ?