Una pandèmia il.limitada : les armes lleugeres

Les pistoles, rifles i escopetes de particulars són les verdaderes armes de destrucció massiva

EUGENI Barquero

La proliferació de les armes lleugeres a tot el món representa una autèntica pandèmia d'abast global. La trentena de persones que van morir ahir en el tiroteig a la Universitat Politècnica de Virgínia evidencia la necessitat que la comunitat internacional faci front una vegada per totes als efectes de la proliferació i l'ús indegut de les armes de foc.
En primer lloc, hem d'analitzar el tema amb perspectiva i amb una certa distància. Els dramàtics fets que han tingut lloc als EUA no es poden descriure simplement com a exemple d'una societat que està malalta. Fets similars, encara que no amb el mateix nombre de morts, van passar el 1996 a Dunblane (Regne Unit) o el 2002 a Erfurt (Alemanya). Així mateix, aquestes situacions no només tenen lloc en escoles o campus universitaris. A la República de Sud- àfrica, per exemple, un policia se suïcidava poc després de disparar i matar tres dones, un nadó i quatre dels seus companys. També a Espanya un home matava la seva dona d'un tret d'escopeta. I, a Catalunya, en tenim també alguns exemples recents arran de diversos casos de robatori amb ús d'armes de foc.
Aquests són només alguns dels casos de violència armada que es poden donar a qualsevol lloc del planeta i que fan que cada dia més d'un miler de persones morin i tres mil més resultin ferides víctimes d'una arma de foc. D'aquests mil morts, una mitjana de 560 són homicidis criminals, 250 són morts directament causades per la guerra, 140 ho són per suïcidis i la resta són accidents deguts a causes no determinades.
En segon lloc, és necessari parlar de la magnitud del problema. Existeixen uns 640 milions d'armes lleugeres al món, una arma per cada deu habitants del planeta, i dues terceres parts es troben en mans de civils. Més de 1.200 empreses es dediquen a fabricar vuit milions d'armes noves cada any en més de 90 països. Si parlem de l'aliment de les armes, o sigui les bales, comprovem que entre 10.000 i 14.000 milions de munició nova es posa al mercat cada any. Una quantitat suficient per matar dues vegades cada ésser humà.
En tercer i últim lloc, s'ha de començar a pensar en les armes de foc com si fossin les veritables armes de destrucció massiva en l'actualitat, tal com les va definir l'exsecretari general de les Nacions Unides Kofi Annan. Si les morts que provoquen i les ferides i incapacitats físiques que resulten del seu ús fossin catalogades com a efectes d'una malaltia, avui tothom convindria que estem davant d'una autentica pandèmia. Per aquesta raó, també es podria convenir que aquesta nova malaltia té un tractament clar i eficaç: la regulació del comerç d'armes. I és que avui, aconseguir una arma en alguns països és tan senzill con comprar una bossa de patates fregides o un paquet de tabac.
En conseqüència, avui no es pot negar la realitat incontestable que les armes circulen pels carrers de Londres, Manila, Bagdad, Johannesburg, Rio o el campus de la Universitat Politècnica de Virgínia amb total impunitat. De manera que, la proliferació i l'ús il.lícit de les armes lleugeres posen en perill la seguretat personal, minven el bon govern, contribueixen a la violació dels drets humans i fan augmentar la pobresa.
Una part important de la societat civil catalana denuncia des de fa uns quants anys els efectes negatius d'aquest comerç d'armes que està fora de control. La campanya internacional Armes sota Control, que a Catalunya està impulsada per Intermón Oxfam, Amnistia Internacional i la xarxa Iansa, representada a Catalunya per la Fundació per la Pau, conjuntament amb més d'un milió de ciutadans i ciutadanes d'arreu del món, va aconseguir que l'Assemblea de l'ONU del desembre passat aprovés una resolució per tal de començar a elaborar els principis i paràmetres que ha de contenir un tractat internacional que reguli el comerç d'armes.
Cal insistir, doncs, que encara que les armes no siguin la causa original de la violència, aquestes sí que multipliquen la fatalitat de la situació. Davant la cultura de la violència que s'escampa per les nostres societats, podem i hem d'apostar per construir alternatives. Aquestes solucions passen, sense cap mena de dubte, per la instauració progressiva d'una cultura de la pau que sigui capaç de desactivar aquesta cultura de la violència.

Una pandemia ilimitada : las armas ligeras

Las pistolas, rifles y escopetas de particulares son las verdaderas armas de destrucción masiva

EUGENI Barquero

La proliferación de armas ligeras en todo el mundo representa una auténtica pandemia de alcance global. La treintena de personas que murieron en el tiroteo en la Universidad Politécnica de Virginia evidencia la necesidad de que la comunidad internacional haga frente de una vez por todas a los efectos de la proliferación y el uso indebido de las armas de fuego.
En primer lugar, tenemos que analizar el tema con perspectiva y con algo de distancia. Los dramáticos sucesos ocurridos en Estados Unidos no pueden describirse simplemente como ejemplo de una sociedad que está enferma. Sucesos similares, aunque no con el mismo número de muertos, ocurrieron en 1996 en Dunblane (Reino Unido) o en el 2002 en Erfurt (Alemania). Estos hechos no solo tienen lugar en escuelas o campus universitarios. En Suráfrica, por ejemplo, un policía se suicidaba poco después de disparar y matar a tres mujeres, a un bebé y a cuatro de sus compañeros. También en España un hombre mataba a su mujer de un tiro de escopeta. Y, en Catalunya, tenemos también algunos ejemplos recientes a raíz de varios casos de robo con uso de armas de fuego.
Estos son solo algunos de los casos de violencia armada que pueden producirse en cualquier lugar del planeta y que son la causa de que cada día más de un millar de personas mueran y otras 3.000 resulten heridas víctimas de un arma de fuego. De estos mil muertos, una media de 560 son homicidios criminales, 250 son muertes directamente causadas por la guerra, 140 son por suicidios y el resto son accidentes debidos a causas no determinadas.
En segundo lugar, es necesario hablar de la magnitud del problema. Existen unos 640 millones de armas ligeras en el mundo, una por cada 10 habitantes del planeta, y dos terceras partes de ellas se encuentran en manos de civiles. Más de 1.200 empresas se dedican a fabricar ocho millones de armas nuevas cada año en más de 90 países. Si hablamos del alimento de las armas, o sea las balas, comprobamos que entre 10.000 y 14.000 millones de munición nueva se ponen en el mercado cada año. Una cantidad suficiente para matar dos veces a cada ser humano.
En tercer y último lugar, hay que empezar a pensar en las armas de fuego como si fuesen las verdaderas armas de destrucción masiva en la actualidad, tal como las definió el exsecretario general de la ONU Kofi Annan. Si las muertes que provocan, y las heridas e incapacitaciones físicas que resultan de su uso, fuesen catalogadas como efectos de una enfermedad, hoy todo el mundo convendría en que estamos ante una auténtica pandemia. Así, también se podría convenir en que esta nueva enfermedad tiene un tratamiento claro y eficaz: la regulación del comercio de armas. Y es que, hoy, conseguir un arma en algunos países es tan simple como comprar una bolsa de patatas fritas o un paquete de tabaco.
En consecuencia, hoy no puede negarse la realidad incontestable de que las armas circulan por las calles de Londres, Manila, Bagdad, Johanesburgo, Río o el campus de la Universidad Politécnica de Virginia con total impunidad. De modo que la proliferación y el uso ilícito de las armas ligeras ponen en peligro la seguridad personal, merman el buen gobierno, contribuyen a la violación de los derechos humanos e incrementan la pobreza.
Una parte importante de la sociedad civil catalana denuncia desde hace algunos años los efectos negativos de este comercio de armas que está fuera de control. La campaña internacional Armas bajo control, que en Catalunya está impulsada por Intermón Oxfam, Amnistía Internacional y la red Iansa, representada en Catalunya por la Fundació per la Pau, conjuntamente con más de un millón de ciudadanos y ciudadanas de todo el mundo, logró que la Asamblea de la ONU del pasado diciembre aprobara una resolución con tal de empezar a elaborar los principios y parámetros que debe contener un tratado internacional que regule el comercio de armas.
Hay que insistir, pues, en que a pesar de que las armas no sean la causa original de la violencia, estas sí multiplican la fatalidad de la situación. Ante la cultura de la violencia que se extiende por nuestras sociedades, podemos y debemos apostar por construir alternativas. Estas pasan, sin la menor duda, por la instauración progresiva de una cultura de la paz capaz de desactivar esta cultura de la violencia.

Virgínia paga la seva permissivitat amb les armes

A partir dels 12 anys qualsevol pot comprar fins i tot fusells d'assalt

JOAN CAÑETE BAYLE / ENVIAT ESPECIAL
BLACKSBURG

La massacre de la Universitat Politècnica de Virgínia (UPV) torna a obrir el debat sobre el control de les armes als EUA. A la magnitud de la tragèdia, s'hi uneix el fet que Virgínia, en paraules del professor de la UPV Gerard Toal, és un estat amb "una gran cultura d'armes".
Molt més que això, Virgínia és un dels estats més permissius dels EUA amb les armes de foc i, per això, és lloc de pelegrinatge de compradors d'altres llocs del país ja que, entre altres coses, no és necessari tenir una llicència per adquirir una arma ni són obligatoris els registres de propietat. És a dir, oficialment no se sap quantes armes hi ha a Virgínia ni on són.
Segons un estudi del Centre Brady per a la Prevenció de la Violència amb Armes de Foc, a Virgínia una mateixa persona pot comprar una arma cada mes i no hi ha restriccions per a la venda o possessió de fusells d'assalt semiautomàtics com el kalaixnikov i l'uzi, tan fàcils de comprar com els rifles de caça.
Tampoc hi ha prohibicions per a la venda o possessió d'armes que poden disparar fins a 100 bales sense recarregar. La policia investiga els antecedents dels que volen comprar armes als establiments autoritzats, però a les fires d'armes no es practiquen controls als compradors ni tampoc en els intercanvis privats.

MENORS DE 18
En aquest estat, es pot portar l'arma carregada en públic, no és obligatori incloure-hi un fiador que impedeixi que els nens les usin i no s'exigeix als proveïdors que entreguin informació sobre les bales a la policia, cosa que dificulta la investigació de crims.
Els menors de 18 anys no poden posseir pistoles i fusells d'assalt sense permís dels pares, però no hi ha restriccions perquè els menors tinguin rifles. A partir dels 12 anys, encara que no en puguin posseir, poden comprar armes que no siguin pistoles, de manera que aquests nens poden aconseguir fins i tot fusells d'assalt. Segons un rànquing de l'Institut Societat Oberta, sobre una escala de 100 de rigorositat amb les armes, l'estat de Virgínia marca un exigu 6.
Un exemple que els EUA, malgrat les tragèdies que les armes solen originar al país, té un greu problema amb aquesta qüestió. Des de 1996 no s'ha aprovat cap llei federal sobre control d'armes, i l'Associació Nacional del Rifle (ANR) és un dels lobbies conservadors més influents del país. Amb motiu de la tragèdia de Virgínia, l'ANR es va limitar a expressar el seu "condol" a les famílies de les víctimes.

ACROBÀCIA DIALÈCTICA
L'organització Propietaris d'Armes d'Amèrica va anar molt més lluny, i en un acrobàtic exercici va culpar de la massacre les prohibicions de portar armes. "És d'una irresponsabilitat perillosa dir-los als ciutadans que no poden portar armes a les escoles", va dir Larry Pratt, el director d'aquesta entitat, que va argumentar que si algú hagués tingut una arma al campus s'hauria pogut defensar de l'assassí.

Virginia paga su permisividad con las armas

A partir de los 12 años cualquiera puede comprar hasta fusiles de asalto

JOAN CAÑETE BAYLE / ENVIADO ESPECIAL
BLACKSBURG

La masacre de la Universidad Politécnica de Virginia (UPV) abre de nuevo el debate sobre el control de las armas en EEUU. A la magnitud de la tragedia, se une el hecho de que Virginia, en palabras del profesor de la UPV Gerard Toal, es un estado con "una gran cultura de armas".
Mucho más que eso, Virginia es uno de los estados más permisivos de EEUU con las armas de fuego y, por eso, es lugar de peregrinación de compradores de otras partes del país ya que, entre otras cosas, no es necesario tener una licencia para adquirir un arma ni son obligatorios los registros de propiedad. Es decir, oficialmente no se sabe cuántas armas hay en Virginia ni dónde están.
Según un estudio del Centro Brady para la Prevención de la Violencia con Armas de Fuego, en Virginia una misma persona puede comprar un arma cada mes y no hay restricciones a la venta o posesión de fusiles de asalto semiautomáticos como el kalashnikov y el uzi, tan fáciles de comprar como rifles de caza.
Tampoco hay prohibiciones para la venta o posesión de armas que pueden disparar hasta 100 balas sin recargar. La policía investiga los antecedentes de los que quieren comprar armas en los establecimientos autorizados, pero en las ferias de armas no se practican controles a los compradores ni tampoco en los intercambios privados.

MENORES DE 18
En este estado, se puede llevar el arma cargada en público, no es obligatorio incluir un seguro que impida que los niños las usen y no se exige a los proveedores que entreguen información sobre las balas a la policía, lo que dificulta la investigación de crímenes.
Los menores de 18 años no pueden poseer pistolas y fusiles de asalto sin permiso de los padres, pero no hay restricciones para que los menores tengan rifles. A partir de los 12 años, aunque no las puedan poseer, pueden comprar armas que no sean pistolas, por lo que estos niños pueden hacerse incluso con fusiles de asalto. Según un ránking del Instituto Sociedad Abierta, sobre una escala de 100 de rigurosidad con las armas, Virginia marca un exiguo 6.
Un ejemplo de que EEUU, a pesar de las tragedias que las armas suelen originar en el país, tiene un grave problema con este asunto. Desde 1996 no se ha aprobado ninguna ley federal sobre control de armas, y la Asociación Nacional del Rifle (ANR) es uno de los lobis conservadores más influyentes del país. Con motivo de la tragedia de Virginia, la ANR se limitó a expresar sus "condolencias" a las familias de las víctimas.

ACROBACIA DIALÉCTICA
La organización Propietarios de Armas de América fue mucho más lejos, y en un acrobático ejercicio culpó de la masacre a las prohibiciones de llevar armas. "Es de una irresponsabilidad peligrosa decirle a los ciudadanos que no pueden llevar armas en las escuelas", dijo Larry Pratt, su director, que argumentó que si alguien hubiera tenido un arma en el campus habría podido defenderse del asesino.

Un sostre costa un ronyó

La fam i la pobresa empenyen els colombians a vendre's els òrgans
Els donants voluntaris no cobreixen la demanda i n'hi ha que arriben a demanar 15.000 euros

GLORIA HELENA REY
BOGOTÀ

Juana, que viu en una casa llogada en un barri humil de la ciutat de Montería, al nord de Colòmbia, està decidida a vendre un dels seus ronyons per donar un sostre als seus fills. Assegura que no té cap altra sortida, perquè no té diners. "Pels meus fills faig qualsevol cosa", afirma.
Més de 1.000 quilòmetres al sud, el doctor Harold Cortés, el coordinador de trasplantaments d'òrgans de la clínica Valle de Lili, a Cali, està preocupat per l'increment alarmant del nombre de persones que, com Juana, es volen vendre algun òrgan per resoldre problemes econòmics.
Segons explica Cortés, l'oferta telefònica d'òrgans humans amb finalitats econòmiques s'ha incrementat aquest any, i les trucades a les clíniques que realitzen trasplantaments s'han multiplicat. Admet que aquest fenomen pot ser nacional i que hi ha persones que arriben a demanar fins a 15.000 euros per un dels seus ronyons. "Ho fan, sobretot, per ignorància o per desesperació", assegura.
La venda d'òrgans humans, condemnada pel Consell d'Europa i també per l'Organització Mundial de la Salut, que la considera una violació de la Declaració Universal dels Drets Humans, està prohibida en gairebé totes les legislacions del món, i també a la colombiana. Tot i això, la pitjor crisi econòmica dels últims 70 anys, la creixent demanda d'òrgans, l'escassetat que hi ha de donants i el segon desplaçament intern més important del món --després del del Sudan-- estan detonant la bomba de la fam en diverses regions de Co- lòmbia i impulsant, al seu torn, l'oferta d'òrgans humans a canvi de diners, com admet el doctor Cortés.
Malgrat tot això, el doctor Alejandro Niño, de l'Associació Colombiana de Trasplantament no creu "que arribi a haver-hi tràfic d'òrgans, ja que perquè això passi es necessiten no només proves prèvies de compatibilitat entre el receptor i el donant, sinó també una estructura quirúrgica sofisticada".

Però en èpoques de fam no hi ha pa dur, com deien les àvies, i tot és possible. La Fundació Esperanza va registrar fa poc la denúncia d'un universitari que va explicar que havia estat sedat a l'autobús que el conduïa cap a la universitat i que va aparèixer uns dies després en un parc del sud de Bogotà sense un dels seus ronyons. Encara que el doctor Niño diu que està disposat a atendre'l gratis "per comprovar científicament si el robatori realment va existir".
La fam està matant a Colòmbia. El sacerdot Alberto Parra, director de la pastoral social al selvàtic departament del Choco, a la frontera amb Panamà, va denunciar a finals de març que els últims 12 mesos han mort, només en aquella regió, 78 nens indígenes i afrocolombians per desnutrició.
També hi ha fam a les regions de la costa atlàntica de Colòmbia. "El 25% dels pacients que van a les institucions pediàtriques pateixen algun grau de desnutrició", diu Gustavo Romero, exdirector de l'hospital pediàtric de Barranquilla.
Encara que, d'acord amb el Programa Mundial d'Aliments de l'ONU, 52 milions de persones s'enfronten a aquest flagell a l'Amèrica Llatina, el conflicte armat intern agreuja més la situació colombiana. Actualment, 19 dels 45 milions de colombians sobreviuen en la pobresa o en la pobresa extrema, segons un estudi del Departament Nacional de Planeamiento.

Tot això, sumat al fet que la taxa de supervivència després d'un trasplantament de ronyó oscil.la entre el 89% i el 92% (tant per al donant com per al receptor), alimenta la venda i no la donació. Colòmbia, que va començar a fer trasplantaments de ronyó fa gairebé 20 anys i de fetge i cor fa una dècada, és reconeguda regionalment per la qualitat del treball que realitza en aquests camps. El 8% dels trasplantaments efectuats al país el 2006 van ser a estrangers.
El Govern d'Álvaro Uribe va reglamentar fa gairebé tres anys tots els aspectes relacionats amb els trasplantaments o els implants d'òrgans i va aprovar la creació d'una xarxa nacional de trasplantaments. L'Associació Colombiana de Trasplantament promou les donacions, però els donants voluntaris són molt pocs i s'estan incrementant les morts dels aspirants a receptors. Més de 3.000 persones esperen un trasplantament a Colòmbia.
Per tot això, Cortés va decidir donar el senyal d'alarma, "perquè les persones s'informin sobre les donacions d'òrgans i sàpiguen que la llei en prohibeix la venda, perquè no es deixin enganyar i busquin altres sortides a les seves dificultats econòmiques".

Un techo cuesta un riñón

El hambre y la pobreza empujan a los colombianos a la venta de sus órganos
Los donantes voluntarios no cubren la demanda y hay quien llega a pedir 15.000 euros

GLORIA HELENA REY
BOGOTÁ

Juana, que vive en una casa alquilada en un barrio humilde de la ciudad de Montería, en el norte de Colombia, está decidida a vender uno de sus riñones para darles un techo a sus hijos. Asegura que no tiene otra salida, pues no tiene dinero. "Por mis hijos hago cualquier cosa", afirma.
Más de 1.000 kilómetros al sur, el doctor Harold Cortés, coordinador de trasplantes de órganos de la clínica Valle de Lili, en Cali, está preocupado por el incremento alarmante del número de personas que, como Juana, buscan venderse algún órgano para resolver problemas económicos.
Según Cortés, la oferta telefónica de órganos humanos con fines económicos se ha incrementado este año, y las llamadas a las clínicas que realizan trasplantes se han multiplicado. Admite que el fenómeno puede ser nacional y que hay quien llega a pedir hasta 15.000 euros por uno de sus riñones. "Lo hacen, sobre todo, por ignorancia o por desesperación", afirma.
La venta de órganos humanos, condenada por el Consejo de Europa y por la Organización Mundial de la Salud, que la considera una violación de la Declaración Universal de los Derechos Humanos, está prohibida en casi todas las legislaciones del mundo, también en la colombiana. Pero la peor crisis económica de los últimos 70 años, la creciente demanda de órganos, la escasez de donantes y el segundo mayor desplazamiento interno del mundo --después del de Sudán-- están detonando la bomba del hambre en varias regiones de Colombia e impulsando, a su vez, la oferta de órganos humanos por dinero, admite el doctor Cortés.
Sin embargo, el doctor Alejandro Niño, de la Asociación Colombiana de Trasplante, no cree "que llegue a haber un tráfico de órganos, pues para que eso ocurra, se necesitan no solo pruebas previas de compatibilidad entre el receptor y el donante, sino una estructura quirúrgica sofisticada".

Pero en épocas de desesperación el hambre tiene cara de hereje, como decían las abuelas, y todo es posible. La Fundación Esperanza registró hace poco la denuncia de un universitario que dijo haber sido sedado en el autobús que lo conducía a la universidad y que apareció días después en un parque del sur de Bogotá sin uno de sus riñones. Aunque el doctor Niño dice que está dispuesto a atenderle gratis "para comprobar científicamente si el robo realmente existió".
El hambre está matando en Colombia. El sacerdote Alberto Parra, director de la pastoral social en el selvático departamento del Choco, en la frontera con Panamá, denunció a finales de marzo que en los últimos 12 meses murieron, solo en esa región, 78 niños indígenas y afrocolombianos por desnutrición.
También hay hambre en las regiones de la costa atlántica de Colombia. "El 25% de los pacientes que acuden a las instituciones pediátricas padecen algún grado de desnutrición", asegura Gustavo Romero, exdirector del hospital pediátrico de Barranquilla.
Aunque, de acuerdo con el Programa Mundial de Alimentos de la ONU, 52 millones de personas se enfrentan a ese flagelo en América Latina, el conflicto armado interno agrava más la situación colombiana. Actualmente, 19 de los 45 millones de colombianos sobreviven en la pobreza o en la pobreza extrema, según un estudio del Departamento Nacional de Planeación.

Todo esto, sumado a que la tasa de supervivencia tras un trasplante de riñón oscila entre el 89% y el 92% (tanto para el donante como para el receptor), alimenta la venta y no la donación. Colombia, que comenzó a hacer trasplantes de riñón hace casi 20 años y de hígado y corazón hace una década, es reconocida regionalmente por la calidad del trabajo que realiza en esos campos. El 8% de los trasplantes efectuados en el país en el 2006 fueron a extranjeros.
El Gobierno de Álvaro Uribe reglamentó hace casi tres años todo lo relacionado con los trasplantes o implantes de órganos y aprobó la creación de una red nacional de trasplantes. La Asociación Colombiana de Trasplante promueve las donaciones, pero los donantes voluntarios son muy pocos y se están incrementando las muertes de los aspirantes a receptores. Más de 3.000 personas esperan un trasplante en Colombia.
Por todo eso, Cortés decidió dar la señal de alarma "para que las personas se informen sobre las donaciones de órganos y se enteren de que la ley prohíbe su venta, para que no se dejen engañar y busquen otras salidas a sus dificultades económicas".