El gallec que parlen els sioux

Josep Maria Espinàs

Tinc un amic gallec que viu a Vigo i que llegeix cada dia l'edició d'EL PERIÓDICO a internet. I m'ha fet saber que el Premi de Periodisme Fernández del Riego ha estat concedit a Eduardo Rolland, redactor del diari El Faro de Vigo.
L'article de Rolland ja porta un títol ben suggestiu: "O galego dos sioux". Hi explica que un amic seu, de Sòria, riu molt amb els indis que surten a les pel.lícules de la Televisió de Galícia perquè parlen en gallec. I pregunta si és que els indis no poden parlar "bé", com els apatxes de tota la vida, i dir "agua de fuego". ¿Per què diuen "auga de fogo"?
Un dia, el de Sòria va coincidir en una conversa amb un nord-americà, professor de Filologia Espanyola a Texas. El nord-americà no entenia que, en un territori petit com Europa, es parlessin tantes llengües. El periodista, que estava amb ells en aquell moment, li va dir que, malgrat que s'hi havien esforçat molt, "no vam poder exterminar tots els pobles del continent". I que als Estats Units també es parlen moltes llengües --encara que sigui a les reserves--, perquè els hopi, els navahos, els sioux o els arapahoes ja estaven en aquell territori des d'abans que hi arribessin els europeus i convertissin les seves llengües en unes llengües mortes.
"Si a alguns els fa riure que els indis de les pel.lícules parlin gallec, no riu menys un americà quan sent que Sitting Bull parla en castellà". S'imagina que els apatxes deien "firewater", que parlaven anglès...
Aquí, quan va néixer TV-3, també alguns van trobar absurd que els personatges de Dallas parlessin català. Afortunadament, es va descobrir que J. R. no era un senyor que de debò digués "zorra" a Sue Hellen. Només ho deia en la versió traduïda al castellà.
Amb la ironia dels periodistes gallecs que tant admiro, Rolland acaba el seu premiat article amb aquestes paraules: "Amb permís dels meus amics, penso que els indis poden parlar gallec quan vulguin, i també expressar-se en la seva pròpia llengua... si ho permet, és clar, el Setè de Michigan".

Article publicat a la pàgina 12 de l'edició de 25/3/2006 de El Periódico

El gallego que hablan los sioux

Josep Maria Espinàs

Tengo un amigo gallego que vive en Vigo y lee cada día la edición de EL PERIÓDICO en internet. Y me ha hecho saber que el Premio de Periodismo Fernández del Riego ha sido concedido a Eduardo Rolland, redactor del diario El Faro de Vigo.
El artículo de Rolland lleva un título sugerente: "O galego dos sioux". En él cuenta que un amigo suyo, de Soria, se ríe mucho con los indios que salen en las películas de la Televisión de Galicia porque hablan en gallego. Y pregunta si es que los indios no pueden hablar "bien", como los apaches de siempre, y decir "agua de fuego". ¿Por qué dicen "auga de fogo"?
Un día, el soriano coincidió en una conversación con un norteamericano, profesor de Filología Española en Texas. El norteamericano no entendía que, en un territorio pequeño como Europa, se hablaran tantas lenguas. El periodista, que se encontraba en aquel momento con ellos, le dijo que, pese a los muchos esfuerzos hechos, "no pudimos exterminar a todos los pueblos del continente". Y que en Estados Unidos también se hablan muchas lenguas --aunque sea en las reservas--, porque los hopi, los navajos, los sioux o los arapahoes ya estaban en ese territorio desde antes de que llegaran los europeos y convirtieran sus lenguas en lenguas muertas.
"Si a algunos les da risa que los indios de las películas hablen gallego, no ríe menos un americano cuando oye que Sitting Bull habla en español". Se imagina que los apaches decían "firewater", que hablaban inglés...
Aquí, cuando nació TV-3, a más de uno le pareció absurdo que los personajes de Dallas hablaran en catalán. Afortunadamente, se descubrió que J. R. no era un señor que en verdad llamara "zorra" a Sue Hellen. Sólo lo decía en la versión traducida al castellano. Con la ironía de los periodistas gallegos que tanto admiro, Rolland acaba su premiado artículo así: "Con permiso de mis amigos, creo que los indios pueden hablar gallego cuando quieran, y también expresarse en su propia lengua... si lo permite, claro está, el Séptimo de Michigan".


Artículo publicado en la página 12 de la edición de 25/3/2006 de El Periódico -

Aznar i el terrorisme d'estat

• L'expresident del Govern espanyol avala el terror d'Estat al demanar que l'OTAN aculli Israel

CARLOS Taibo
Professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid

En aquests últims mesos, a José María Aznar li agrada repetir, incansable, que l'OTAN ha d'acollir l'Estat d'Israel. Se li ha de reconèixer que de conseqüència no n'hi falta, a l'expresident del Govern espanyol: si mesos enrere va afirmar que no era necesssari crear cap Aliança de Civilitzacions, perquè aquesta ja existia en la forma de la mateixa OTAN, ara afirma amb rotunditat que l'Aliança Atlàntica ha d'acollir al seu si --de conformitat amb una vella prèdica colonial-- un país que al cap i a la fi és una punta de llança d'Occident en l'atzaroós i convuls món àrab.
En profit de la tesi d'Aznar convé afegir-hi que, com tantes vegades s'ha dit, Israel configura l'única democràcia del Pròxim Orient. Així ho testimonien, sense anar més lluny, les recents declaracions del ministre de Defensa local en el sentit que, si Hamàs trenca la treva, l'Exèrcit del seu país no dubtarà a matar els màxims dirigents del moviment islamista. De tots és sabut que Israel aplica des de temps enrere una filantròpica política d'assassinats selectius que ha segat la vida d'un bon grapat de nes i adolescents. No es pot ser perfecte, és clar, en l'execució d'uns assassinats tan precisos... Com es pot apreciar, finalment, el ministre en qüestió i la pràctica corresponent revelen un primmirat respecte de les regles de l'Estat de dret, pel qual Aznar sent tanta devoció.
Estem parlant del mateix país --no ho oblidem-- que rep de la Unió Europea un tracte comercial de privilegi. Segons sembla, no és únicament Aznar qui considera que els hàbits als quals Israel ens té acostumats són mereixedors de recompenses morals i comercials. Parlem de la mateixa Unió, per cert, que no s'ha immutat a l'hora d'incloure Hamàs en una llista internacional d'organitzacions terroristes, però que, pel que sembla, segueix en la seva dèria de no incorporar-hi un grapat d'estats que exerceixen el terror de forma precisa i professional. L'altre dia, un periodista em preguntava, una mica irat, com podia ser que Israel negociés amb una organització terrorista.

NO EM VAIG poder estar de respondre-li que s'hauria de formular la mateixa pregunta, i amb la mateixa agressivitat, sobre Hamàs: ¿per què s'haurien d'asseure els seus dirigents en una mateixa taula amb els responsables d'un terror d'Estat que permet mantenir en vigor, enfront del que resa una infinitat de resolucions del Consell de Seguretat, l'ocupació militar de tot un país?
No he tingut l'oportunitat d'escoltar les opinions d'Aznar sobre la crisi iraniana d'aquestes hores. Dono per descomptat, això sí, que al nostre home no li ha passat pel cap preguntar-se per què les potències occidentals mostren tanta inquietud i mouen amb tal energia els seus peons en el cas del programa nuclear de l'Iran, un país signatari del Tractat de No-Proliferació Nuclear, i en canvi es manifesten tranquil.les i despreocupades pel que fa als programes desplegats, amb resultats palpables, per dos estats que no han firmat el tractat en qüestió: Israel i l'Índia. Dono per descomptat que Aznar deu haver reaccionat amb una ganyota davant les declaracions que fa uns dies va realitzar Hans Blix, l'inspector d'armes de l'ONU que va obtenir la celebritat just abans de l'agressió nord-americana a l'Iraq. Blix, després de preguntar-se per què l'Iran voldria dotar-se d'un programa nuclear militar, va respondre que el país se sentia innegablement i legítimament amenaçat: cal no oblidar que en el veí Iraq hi ha 130.000 soldats nord-americans, i que tampoc falten destacats contingents militars dels EUA a l'Afganistan i el Pakistan. A efectes de con- vèncer les autoritats iranianes de la conveniència de renunciar al seu programa militar, ¿no seria més saludable --es preguntava Blix-- fer alguns passos que generessin confiança del costat d'aquelles? ¿No és, en sentit contrari, extremadament desaconsellable seguir jugant la carta d'impresentables dobles vares de mesurar excessivament sospitoses de pertànyer als estratagemes manipulatoris que Washington va desplegar mesos abans de la guerra de l'Iraq, el març del 2003?

TORNEM, amb tot, al nostre amic Aznar, i fem-ho preguntant- nos per la seva condició d'aquestes hores. Amb una innegable conseqüència, novament, l'expresident es manté en la línia de la que va ser la seva política quan va encapçalar el Govern espanyol: si llavors va defensar sense rubor la pertinència de violentar la legalitat internacional, i no va dubtar a mentir pel que respecta a les capacitats i relacions de l'Iraq de Saddam, ara persevera en la tasca d'avalar, amb tot el pes del seu ingent prestigi internacional, el terror d'Estat. Pocs n'hi ha que saben més que Aznar, i parlo de coneixement intel.lectual, sobre el que a això es refereix: cal tenir present que algunes de les figures mundials privilegiades per l'amistat del nostre home --Bush fill, Putin, Sharon-- alguna cosa li deuen haver ensenyat al respecte.

Article publicat a la pàgina 12 de l'edició de 25/3/2006 de El Periódico

Aznar y el terrorismo de estado

• El expresidente del Gobierno español avala el terror de Estado al pedir que la OTAN acoja a Israel

CARLOS Taibo
Profesor de Ciencia Política de la Universidad Autònoma de Madrid

En los últimos meses, José María Aznar gusta de repetir, incansable, que la OTAN debe acoger al Estado de Israel. Habrá que reconocer que consecuencia no le falta al expresidente del Gobierno español: si meses atrás afirmó que no era menester crear ninguna Alianza de Civilizaciones, toda vez que ésta ya existía en la forma de la propia OTAN, ahora asevera con rotundidad que la Alianza Atlántica debe acoger en su seno --conforme a una vieja prédica colonial-- a un país que al fin y al cabo es una punta de lanza de Occidente en el azaroso y convulso mundo árabe.
En provecho de la tesis de Aznar conviene agregar que, como tantas veces se ha dicho, Israel configura la única democracia del Oriente Próximo. Así lo testimonian, sin ir más lejos, las recientes declaraciones del ministro de Defensa local en el sentido de que, de romper Hamás la tregua, el Ejército de su país no dudará en matar a los máximos dirigentes del movimiento islamista. Sabido es que Israel aplica desde tiempo atrás una filantrópica política de asesinatos selectivos que se ha cobrado la vida de un buen puñado de adolescentes y de niños. No se puede ser perfecto, claro, en la ejecución de tan precisos asesinatos... Como puede apreciarse, en fin, el ministro en cuestión y la práctica correspondiente revelan un puntilloso respeto de las reglas del Estado de derecho, al que tanto apego tiene Aznar.
Estamos hablando del mismo país --no se olvide-- que recibe de la Unión Europea un trato comercial de privilegio. Al parecer, no sólo es Aznar el que estima que los hábitos a los que Israel nos tiene acostumbrados son merecedores de recompensas morales y comerciales. Hablamos de la misma Unión, por cierto, que no ha pestañeado a la hora de incluir a Hamás en una lista internacional de organizaciones terroristas, pero que, por lo que parece, sigue en sus trece de no incorporar a tal lista a un puñado de estados que ejercen puntillosa y profesionalmente el terror. El otro día, un periodista me preguntaba, un punto airado, cómo podría ser que Israel negociase con una organización terrorista.

NO PUDE por menos que responderle que habría que formular la misma pregunta, y con la misma agresividad, sobre Hamás: ¿por qué habrían de sentarse sus dirigentes en una misma mesa con los responsables de un terror de Estado que permite mantener en vigor, frente a lo que reza un sinfín de resoluciones del Consejo de Seguridad, la ocupación militar de un país entero?
No he tenido la oportunidad de escuchar las opiniones de Aznar sobre la crisis iraní de estas horas. Doy por descontado, eso sí, que nuestro hombre no ha tenido a bien preguntarse por qué las potencias occidentales muestran tanta inquietud y mueven con tal energía sus peones en el caso del programa nuclear de Irán, un país signatario del Tratado de No Proliferación Nuclear, y en cambio se manifiestan lozanas y despreocupadas en lo que se refiere a los programas desplegados, con resultados palpables, por dos estados que no han firmado el tratado en cuestión: Israel y la India. Doy por descontado que Aznar habrá reaccionado con un mohín ante las declaraciones que hace unos días realizó Hans Blix, el inspector de armas de la ONU que alcanzó celebridad en vísperas de la agresión norteamericana en Irak. Blix, tras preguntarse por qué Irán desearía dotarse de un programa nuclear militar, respondió que el país se sentía innegable y legítimamente amenazado: no se olvide que en el vecino Irak hay 130.000 soldados norteamericanos, y que no faltan tampoco significados continentes militares de EEUU en Afganistán y Pakistán. A efectos de convencer a las autoridades iranís de la conveniencia de renunciar a su programa militar, ¿no sería más saludable --se preguntaba Blix-- dar algunos pasos que generasen confianza del lado de aquéllas? ¿No es, en sentido contrario, extremadamente desaconsejable seguir jugando la carta de impresentables dobles raseros que huelen en demasía a las estratagemas manipulatorias que Washington desplegó meses antes de la guerra de Irak, en marzo del 2003?

VOLVAMOS, con todo, a nuestro amigo Aznar, y hagámoslo preguntándonos por su condición de estas horas. Con innegable consecuencia, de nuevo, el expresidente se mantiene en la línea de la que fue su política cuando encabezó el Gobierno español: si entonces defendió sin rubor la pertinencia de violentar la legalidad internacional, y no dudó en mentir en lo que respecta a las capacidades y relaciones del Irak de Sadam, ahora persevera en la tarea de avalar, con todo el peso de su ingente prestigio internacional, el terror de Estado. Pocos saben más que Aznar, y hablo de conocimiento intelectual, en lo que a aquél se refiere: téngase presente que algunas de las figuras mundiales privilegiadas por la amistad de nuestro hombre --Bush hijo, Putin, Sharon-- algo han debido enseñarle al respecto.

Artículo publicado en la página 12 de la edición de 25/3/2006 de El Periódico -

Soldats dels EUA van matar a sang freda 15 civils a l'Iraq

• En la massacre, reconeguda per l'Exèrcit, van morir set dones i tres menors
• L'oposició insta Bush a participar en la formació del nou Govern de Bagdad

KIM AMOR / EL CAIRE
MERCEDES HERVÁS / NOVA YORK

Una matança de civils comesa per soldats nord-americans a l'Iraq amenaça d'esclatar a les mans del president dels Estats Units, George Bush, embrancat en una campanya mediàtica per contrarestar les crítiques a la seva aventura bèl.lica al país àrab. Un reportatge ben documentat que va aparèixer ahir al setmanari nord-americà Time assenyala un grup de marines com els autors de l'assassinat a sang freda de 15 civils iraquians, entre ells set dones i tres nens, el 19 de novembre al matí a la ciutat de Haditha, a l'oest de la capital, Bagdad.
Després d'una minuciosa investigació periodística, recolzada per diversos testimonis, la revista va aconseguir indicis de la implicació dels militars en la massacre, que va tenir lloc minuts després que una mina de carretera esclatés al costat d'un comboi militar, matés el marine Miguel Terrazas i en ferís dos més. Com a represàlia, els soldats van irrompre en una casa i van abatre a trets set membres d'una mateixa família. Els únics supervivents van ser la nena Eman Waleed, de 9 anys, i el seu germà, de 8.

RELAT ESBORRONADOR
La revista reprodueix l'esgarrifós relat de la menor, que explica com els soldats van matar el seu pare i els seus avis d'un tret al cap i al pit. Ella i el germà, que van resultar ferits, es van salvar perquè la resta d'integrants de la família els van protegir amb els seus propis cossos. Després, els militars van llançar una granada i van disparar contra una altra casa des de la qual presumptament algú es disposava a disparar-los. En aquesta vivenda van morir vuit civils més, entre ells un nen de dos anys.
El comunicat que va fer públic llavors l'Exèrcit dels EUA va atribuir la mort dels civils a l'explosió de la mina i registrar la mort de vuit rebels. La revista va denunciar els fets al gener al comandament nord-americà a Bagdad, que va obrir una investigació en què va recollir els testimonis de 28 persones, entre familiars de les víctimes, marines i metges de la zona. La investigació va confirmar que els civils van ser víctimes dels marines.

IMPLICACIÓ
En el tercer aniversari de la invasió, Bush va haver d'aguantar una altra escomesa de l'oposició demòcrata, que el va comminar a participar directament en la formació d'un Govern d'unitat nacional a l'Iraq que eviti una guerra civil. Segons el prestigiós senador demòcrata Joseph Biden, si el Govern no està format quan arribi l'estiu, l'explosiva situació del país ja no tindrà remei. Per Biden, una guerra civil oberta obligarà la Casa Blanca a retirar totes les tropes del país, amb l'excepció d'un contingent de 30.000 soldats, que tindrien la funció d'"evitar que el caos s'estengui més enllà de l'Iraq".
Però Bush es va fer el desentès i va seguir defensant la seva estratègia. En un discurs al City Club de Cleveland (Ohio), va admetre que "la situació continua sent tensa", però va exhibir l'èxit en l'ofensiva per arrabassar la ciutat de Tal Afar als insurgents, l'any passat, com a prova que la política dels Estats Units està funcionant.


Noticia publicada a la pàgina 17 de l'edició de 21/3/2006 de El Periódico

Soldados de EEUU mataron a sangre fría a 15 civiles en Irak

• En la masacre, reconocida por el Ejército, murieron 7 mujeres y 3 menores
• La oposición insta a Bush a participar en la formación del nuevo Gobierno de Bagdad

KIM AMOR / EL CAIRO
MERCEDES HERVÁS / NUEVA YORK

Una matanza de civiles cometida por soldados estadounidenses en Irak amenaza con estallar en las manos del presidente de EEUU, George Bush, enfrascado en una campaña mediática para contrarrestar las críticas a su aventura bélica en el país árabe. Un reportaje bien documentado aparecido ayer en el semanario estadounidense Time señala a un grupo de marines como autores del asesinato a sangre fría de 15 civiles iraquís, entre ellos 7 mujeres y 3 niños, la mañana del pasado 19 de noviembre en la ciudad de Haditha, al oeste de la capital, Bagdad.
Tras una minuciosa investigación periodística, respaldada por los testimonios de varios testigos, la revista obtuvo indicios de la implicación de los militares en la masacre, que tuvo lugar minutos después de que una mina de carretera estallara junto a un convoy militar, matara al marine Miguel Terrazas e hiriera a otros dos. Como represalia, los soldados irrumpieron en una casa y abatieron a tiros a siete miembros de una misma familia. Los únicos supervivientes fueron la niña Eman Waleed, de 9 años, y su hermano, de 8.

RELATO ESCALOFRIANTE
La revista reproduce el escalofriante relato de la pequeña, que explica cómo los soldados mataron a su padre y a sus abuelos de un tiro en la cabeza y en el pecho. Ella y su hermano, que resultaron heridos, se salvaron porque el resto de integrantes de la familia los protegieron con sus cuerpos. Después, los militares lanzaron una granada y dispararon contra otra casa desde la que presuntamente alguien se disponía a dispararles. En esa vivienda murieron 8 civiles más, entre ellos un niño de sólo 2 años de edad.
El comunicado que hizo público entonces el Ejército de EEUU atribu-
yó la muerte de los civiles a la explosión de la mina y dio cuenta del fallecimiento de ocho rebeldes. La revista denunció los hechos en enero al mando estadounidense en Bagdad, que abrió una investigación en la que recogió los testimonios de 28 personas, entre familiares de las víctimas, marines y médicos de la zona. La investigación confirmó que los civiles fueron víctimas de los marines.

IMPLICACIÓN
En el tercer aniversario de la invasión, Bush tuvo que aguantar una nueva arremetida de la oposición demócrata, que le conminó a participar directamente en la formación de un Gobierno de unidad nacional en Irak que evite una guerra civil. Según el prestigioso senador demócrata Joseph Biden, si el Gobierno no está formado cuando llegue el verano, la explosiva situación del país ya no tendrá arreglo. Para Biden, una guerra civil abierta obligará a la Casa Blanca a retirar a todas las tropas del país, a excepción de un contingente de 30.000 soldados cuya función sería "evitar que el caos se extienda más allá de Irak".
Pero Bush hizo oídos sordos y siguió defendiendo su estrategia. En un discurso pronunciado en el City Club de Cleveland (Ohio), admitió que "la situación sigue siendo tensa", pero exhibió el éxito en la ofensiva para arrebatar la ciudad de Tal Afar a los insurgentes, el año pasado, como prueba de que la política de EEUU está funcionando.


Noticia publicada en la página 17 de la edición de 21/3/2006 de El Periódico -

Estatut : jo acuso

• El PP fa populisme amb la consideració nacional de Catalunya que ha avalat moltes vegades

MANUELA De Madre
Vicepresidenta del PSC

El Partit Popular pot continuar per la via de la mentida i la manipulació, però que no s'esperi que tindrà el silenci com a resposta. Jo acuso el Partit Popular de mentir igual que ho va fer l'11 de març del 2004. Jo acuso el Partit Popular d'enfrontar els pobles d'Espanya. Jo acuso el Partit Popular de ser un perill per a la convivència cívica i en pau dels espanyols. Jo acuso el Partit Popular de buscar la crispació i el conflicte entre territoris per un pur interès electoral.
Dijous passat, es va iniciar el debat a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats sobre el projecte de nou Estatut de Catalunya. Tots sabíem que assistiríem a una jornada complicada, en la qual el debat polític, sempre intens al voltant d'aquest projecte, pujaria de to quan el Partit Popular prengués la paraula. I així va ser. Quan Mariano Rajoy va encendre el micròfon, va decidir escriure una pàgina més de la seva absurda novel.la de manipulació, mentida, falsedat i calúmnia. Per cert, aquesta novel.la, sens dubte protagonitzada per personatges d'una ambició sense límits, unida a una maldat desbocada, serà escrita pel senyor Rajoy des de l'oposició al llarg de molts anys, sota la mirada vigilant d'Aznar.
El Partit Popular, amb Mariano Rajoy al capdavant, convenientment flanquejat per la parella Acebes-Zaplana i Trillo --aquesta imatge, per significativa, no podia deixar de comentar-la--, ha vist que de l'Estatut de Catalunya se'n pot fer populisme i electoralisme barat, encara que això suposi enfrontar els pobles d'Espanya i, per tant, no pensa deixar escapar ni una sola oportunitat, i així és com va passar el dia 9 de març. El conjunt d'acusacions i acudits és ben variat, m'atreviria a dir que és heterogeni, però es fonamenta en una primera mentida que no pot deixar de ser contestada, i és la relacionada amb el terme nació al preàmbul de l'Estatut i el tractament que d'aquest tema en fa el Títol Preliminar del text. Mariano argumentava que tot l'Estatut es construeix sobre un fonament inconstitucional, que fa tremolar les parets de l'edifici comú que és Espanya, i aquest fonament és la consideració de Catalunya com a nació.

ENCARA QUE pot semblar increïble aquesta bel.ligerant posició entre les files populars, alguns exemples demostren que no sempre ha estat així. El 1993, Aleix Vidal-Quadras, dirigent poc sospitós de vel.leïtats nacionalistes, defensava i votava favorablement la consideració d'Els Segadors com a himne nacional de Catalunya, i no es va sentir en aquell moment ningú que digués que això trencaria Espanya, o que l'himne de Catalunya no es podia qualificar de nacional. El 2001, quan el líder del Partit Popular a Catalunya era Alberto Fernández Díaz, en l'aprovació de la llei d'arxius i documents votava favorablement termes com Arxiu Nacional de Catalunya, i la reivindicació de la "memòria de la nació". Sens dubte, els dirigents populars no es van equivocar en aquell moment, el que establien aquelles lleis era tan evident com el que pretén establir en aquests moments el nou Estatut, i no és res més que realitzar un reconeixement explícit de la singularitat nacional catalana.
Que el desvergonyiment que mostren alguns no té límits és un fet, i que el debat sobre el terme nació és artificial i té com a únic objectiu desgastar el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, també ho és. Així ho demostra una trajectòria política del Partit Popular català avalant reiterades vegades la consideració nacional de Catalunya i, no obstant això, fent ara d'aquesta qüestió un tema d'Estat, i amenaçant amb el fantasma de la ruptura d'Espanya per la seva inconstitucionalitat.
Si el Partit Popular ha desplegat durant la tramitació tota una estratègia al voltant del tema de la nació, no podem oblidar que el segon dels seus eixos de manipulació ha estat el suposat conflicte lingüístic existent a Catalunya. Dit sigui de passada, en aquest viatge ha anat ben acompanyat de la brunete mediàtica que el segueix des del 14 de març del 2004. En primer lloc, és imprescindible negar la principal: no hi ha cap conflicte lingüístic a Catalunya, aquest és un fet incontrovertible, i per comprovar-ho només s'ha de fer un tomb per qualsevol lloc de Barcelona, anar al cinema, veure la televisió o escoltar la ràdio. Un cop dit això, el que sí que hi ha a Catalunya és una llengua, el català, que requereix més protecció que una altra, l'espanyola, que és predominant als mitjans de comunicació, al cinema, al teatre i la lectura, i que, almenys fins al moment, és la primera llengua que adopten els immigrants.

LA REGULACIÓ que fa sobre l'Estatut no suposa cap canvi respecte de la llei de normalització lingüística aprovada l'any 1998. ¿Com es pot tenir la barra de dir ara, com va fer Mariano Rajoy a la Comissió Constitucional, que a Catalunya es limiten les llibertats en el sistema educatiu? ¿Com pot dir una cosa així qui va ser ministre d'Educació sense estremir-se? Si així ho cregués, ¿on era, doncs, la responsabilitat del llavors ministre d'Educació, Mariano Rajoy? ¿Com és que no va recórrer el sistema que, segons ell, limita la llibertat dels ciutadans de Catalunya en Educació davant del Tribunal Constitucional? La resposta és ben senzilla i per això és més que lamentable: la seva denúncia és falsa pel fet que és inventada, irreal, electoralista i maniquea.
Jo acuso el Partit Popular de boicotejar la vida democràtica per pur interès electoral.
Jo adverteixo el Partit Popular que, si continua d'aquesta manera, serà el màxim perill per a la unitat de la nació espanyola a la qual pertanyem.


Noticia publicada a la pàgina 7 de l'edició de 15/3/2006 de El Periódico -

Estatut: yo acuso

• El PP hace populismo con la consideración nacional de Catalunya que ha avalado en muchas ocasiones

MANUELA De Madre
Vicepresidenta del PSC

El Partido Popular puede continuar por el sendero de la mentira y la manipulación, pero que no espere que tendrá el silencio como respuesta. Yo acuso al Partido Popular de mentir igual que lo hizo el 11 de marzo del 2004. Yo acuso al Partido Popular de enfrentar a los pueblos de España. Yo acuso al Partido Popular de ser un peligro para la convivencia cívica y en paz de los españoles. Yo acuso al Partido Popular de buscar la crispación y el conflicto entre territorios por un puro interés electoral.
El pasado jueves, se inició el debate en la Comisión Constitucional del Congreso de los Diputados sobre el proyecto de nuevo Estatut de Catalunya. Todos sabíamos que asistiríamos a una jornada complicada, en la que el debate político, siempre intenso en torno a este proyecto, subiría de tono cuando el Partido Popular tomase la palabra. Así fue. Cuando don Mariano Rajoy encendió el micrófono, decidió escribir una página más de su disparatada novela de manipulación, mentira, falsedad y calumnia. Por cierto, dicha novela, sin duda protagonizada por personajes de una ambición sin límites, unida a una maldad desbocada, será escrita por el señor Rajoy desde la oposición a lo largo de muchos años, bajo la vigilante mirada de Aznar.
El Partido Popular, con Mariano Rajoy a la cabeza, convenientemente flanqueado por la pareja Acebes-Zaplana y Trillo --esa imagen, por lo significativa, no podía dejar de comentarla--, ha visto que del Estatut de Catalunya se puede hacer populismo y electoralismo barato, aunque ello suponga enfrentar a los pueblos de España, y por tanto, no piensa dejar escapar ni una oportunidad, y así ocurrió el pasado día 9. El ramillete de acusaciones y chascarrillos es variado, me atrevería a decir variopinto, pero se fundamenta en una primera mentira que no puede dejar de ser contestada, y es la relacionada con el término nación en el preámbulo del Estatut y el tratamiento que de este tema realiza el Título Preliminar del texto. Argumentaba don Mariano que todo el Estatut se construye sobre un cimiento inconstitucional, que hace temblar las paredes del edificio común que es España, y ese cimiento es la consideración de Catalunya como nación.

AUNQUE puede parecer increíble esta beligerante posición entre las filas populares, algunos ejemplos demuestran que no siempre ha sido así. En 1993, Aleix Vidal-Quadras, dirigente poco sospechoso de veleidades nacionalistas, defendía y votaba favorablemente la consideración de Els segadors como himno nacional de Catalunya, y no se oyó en aquel momento a nadie decir que ello rompería España, o que el himno de Catalunya no podía calificarse de nacional. En 2001, siendo el líder del Partido Popular en Catalunya Alberto Fernández Díaz, en la aprobación de la ley de archivos y documentos votaba favorablemente términos como Archivo Nacional de Catalunya, y la reivindicación de la "memoria de la nación". Sin ninguna duda, los dirigentes populares no se equivocaron en aquel momento, lo que establecían esas leyes era tan evidente como lo que pretende establecer hoy el nuevo Estatut, y no es otra cosa que realizar un reconocimiento explícito de la singularidad nacional catalana.
Que la desfachatez de algunos no tiene límites es un hecho, y que el debate sobre el término nación es artificial y tiene como único objetivo desgastar al Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero, también. Así lo demuestra una trayectoria política del Partido Popular catalán avalando en reiteradas ocasiones la consideración nacional de Catalunya y, sin embargo, haciendo ahora de esta cuestión un tema de Estado, amenazando con el fantasma de la ruptura de España por la inconstitucionalidad del Estatut.
Si el Partido Popular ha desplegado durante la tramitación toda una estrategia en torno al tema de la nación, no podemos olvidar que el segundo de sus ejes de manipulación ha sido el supuesto conflicto lingüístico existente en Catalunya. Dicho sea de paso, en este viaje ha ido bien acompañado de la brunete mediática que le sigue desde el 14 de marzo del 2004. En primer lugar es imprescindible negar la mayor: no hay conflicto lingüístico, y ése es un hecho incontrovertible cuya comprobación sólo requiere dar un paseo por cualquier lugar de Barcelona, ir al cine, ver la televisión o escuchar la radio. Dicho esto, lo que sí que existe en Catalunya es una lengua, el catalán, que requiere de más protección que otra, la española, que es predominante en los medios de comunicación, el cine, el teatro y la lectura, y al menos hasta el momento, es la primera lengua que adoptan los inmigrantes.

LA REGULACIÓN que hace sobre el Estatut no supone ningún cambio respecto a la ley de normalización lingüística aprobada en 1998. ¿Cómo se puede tener la desfachatez de decir ahora, como hizo don Mariano Rajoy en la Comisión Constitucional, que en Catalunya se limitan las libertades en el sistema educativo? ¿Cómo puede decir eso quien fue ministro de Educación sin estremecerse? Si así lo creyera, ¿dónde estaba la responsabilidad del entonces ministro de Educación, don Mariano Rajoy? ¿Cómo es que no recurrió el sistema que, según él, limita la libertad de los ciudadanos de Catalunya en Educación ante el Tribunal Constitucional? La respuesta es sencilla y por ello más que lamentable: su denuncia es falsa por inventada, irreal, electoralista y maniquea.
Yo acuso al Partido Popular de boicotear la vida democrática por puro interés electoral.
Yo advierto al Partido Popular de que, de seguir de esta manera, va a ser el mayor peligro para la unidad de la nación española a la que pertenecemos.

Noticia publicada en la página 7 de la edición de 15/3/2006 de El Periódico -