El 'Rita', Bush i Kyoto

• Si Katrina i Rita consciencien Bush de la necessitat de firmar Kyoto, els danys que causin no hauran estat en va

Després del pas del Katrina, amb motiu del Rita, Bush i el seu Govern federal dirigeixen l'evacuació de les poblacions en lloc de deixar-la en mans de les autoritats locals. L'antecedent va ser un caos, entre altres raons perquè els governadors i alcaldes podien organitzar la sortida massiva d'un lloc, però no la posterior acollida de la gent en localitats fora de la seva jurisdicció. Tot el que s'està fent davant el Rita suposa un reconeixement i una rectificació de les imprevisions que hi va haver davant del Katrina.
Però la rectificació ha d'anar més lluny. Si fins ara l'imprudent Bush ignorava les advertències científiques que era necessari frenar el desequilibri ambiental del planeta, arriba el moment de veure si la seva altra personalitat, la del fonamentalista que porta a dins, sap interpretar aquests huracans com un senyal procedent del cel perquè els EUA, la víctima, se sumin als acords de Kyoto. Aquests ciclons, els més potents que han assolat les costes americanes, són una prova més del desordre climàtic que provoca el nostre model vital. Que els danys serveixin, almenys, perquè la primera potència mundial ho entengui i actuï en conseqüència.


Noticia publicada a la pàgina 6 de l'edició de 9/24/2005 de El Periódico - edició impresa

El 'Rita', Bush y Kioto

• Si Katrina y Rita conciencian a Bush de la necesidad de firmar Kioto, sus daños no habrán sido en vano

Tras el paso del Katrina, con motivo del Rita Bush y su Gobierno federal dirigen la evacuación de las poblaciones en vez de dejarla en manos de las autoridades locales. El antecedente fue un caos, entre otras razones porque los gobernadores y alcaldes podían organizar la salida masiva de un lugar, pero no la posterior acogida de la gente en localidades fuera de su jurisdicción. Todo lo que se está haciendo ante el Rita supone un reconocimiento y una rectificación de las imprevisiones que hubo ante el Katrina.
Pero la rectificación debe ir más lejos. Si hasta ahora el imprudente Bush desoía las advertencias científicas de que era necesario frenar el desequilibrio ambiental del planeta, llega el momento de ver si su otra personalidad, la del fundamentalista que lleva dentro, sabe interpretar estos huracanes como una señal procedente del cielo para que EEUU, la víctima, se sume a los acuerdos de Kioto. Estos ciclones, los más potentes que han asolado las costas americanas, son una prueba más del desorden climático que provoca nuestro modelo vital. Que los daños sirvan, por lo menos, para que la primera potencia mundial lo entienda y actúe en consecuencia.


Noticia publicada en la página 6 de la edición de 9/24/2005 de El Periódico - edición impresa

CIU, que poc agraïts !

JOSÉ LUIS Martínez
Periodista

Pot ser que a CiU li sembli només un malson, però va anar abraçada al PP dues legislatures. La primera, com un Pigmalió il.lusionat (els seus diputats eren vitals); després, a la manera de la Ventafocs sense carrossa, humiliada per la política absolutista d'un Aznar al qual mai va plantar cara. En aquell temps, els papers de Salamanca van acumular pols. El dèficit sanitari es va fer més profund. La plurinacionalitat ni s'esmentava, i una reforma estatutària no cabia en un cap convergent. Velles aspiracions com el domini .cat s'esvaïen als despatxos del PP. A Catalunya se li negava el pa, la sal, l'AVE, les inversions, els organismes, els projectes i el futur. I Pujol s'empassava tasses d'aquest caldo "per Catalunya".
Ara resulta que tenim el primer president espanyol que no surt loapista, el més gran defensor en el seu Govern (Montilla, al marge) de l'Espanya plural, que assumeix el concepte de nació per a Catalunya i és el millor impulsor a la cort del nou Estatut. Zapatero s'ha preocupat de la qüestió catalana més que tots els seus antecessors junts. Dóna diners per a la sanitat, avala la projecció catalana a internet, porta a Barcelona les telecomunicacions, es trenca la cara per l'arxiu, obre al català el Senat i la UE i no avorta operacions perifèriques com la de Gas Natural.
I ves per on que CiU ara fa com aquell que res respecte del seu passat i li paga amb exigències de concerts econòmics medievals, als antípodes del federalisme modern, democràtic, just i solidari que necessita, d'entrada, aquest país. ¡Quant desagraïment! ¡Quina angelical oposició!


Noticia publicada a la pàgina 9 de l'edició de 9/23/2005 de El Periódico - edició impresa

CIU, qué poco agradecidos !

JOSÉ LUIS Martínez
Periodista

Puede que a CiU le parezca sólo un mal sueño, pero anduvo abrazada al PP dos legislaturas. La primera, como un Pigmalión ilusionado (sus diputados eran vitales); después, a modo de Cenicienta sin carroza, humillada por la política absolutista de un Aznar al que nunca le plantó cara. En ese tiempo, los papeles de Salamanca acumularon polvo. El déficit sanitario se ahondó. La plurinacionalidad ni se mentaba, y una reforma estatutaria no cabía en cabeza convergente. Viejas aspiraciones como el dominio
.cat se desvanecían en los despachos del PP. A Catalunya se le negaba el pan, la sal, el AVE, las inversiones, los organismos, los proyectos y el futuro. Y Pujol tragaba tazas de ese caldo "por Catalunya".
Ahora resulta que tenemos el primer presidente español que no sale loapista, el mayor defensor en su Gobierno (Montilla, al margen) de la España plural, que asume el concepto de nación para Catalunya y es el mejor impulsor en la corte del nuevo Estatut. Zapatero se ha preocupado de lo catalán más que todos sus antecesores juntos. Da dinero para la sanidad, avala la proyección catalana en internet, trae a Barcelona las telecomunicaciones, se parte la cara por el archivo, abre al catalán el Senado y la UE y no aborta operaciones periféricas como la de Gas Natural.
Y hete aquí que CiU echa a la mar los pelillos de su pasado y le paga con exigencias de conciertos económicos medievales, en las antípodas del federalismo moderno, democrático, justo y solidario que necesita, de entrada, este país. ¡Cuánto desagradecimiento! ¡Qué angelical oposición!


Noticia publicada en la página 9 de la edición de 9/23/2005 de El Periódico - edición impresa

Zapatero proposa la "via de la llibertat" enfront del terrorisme

• Reclama "no tenir por" a plantejar "debats oberts" davant el fenomen
• Considera un error erigir la lluita contra el terror en "prioritat internacional única"


MARCO SCHWARTZ
NOVA YORK / ENVIAT ESPECIAL

José Luis Rodríguez Zapatero va oferir ahir a la comunitat internacional la seva recepta per combatre el terrorisme, per considerar que és aplicable i beneficiosa per a la convivència mundial. El president del Govern va dir que la "via de la llibertat" que aplica Espanya ha de prevaler sobre la "via de la por", i va demanar "no tenir por de plantejar debats oberts, discutint les qüestions més polèmiques" en la lluita contra el terror.
Zapatero va fer aquestes afirmacions en un discurs al Consell de Relacions Exteriors, un dels centres d'idees més influents dels EUA, que reuneix l'elit liberal de Nova York. El cap de l'Executiu va considerar un "error" convertir la lluita contra el terrorisme en la "prioritat internacional única", relegant la lluita "contra la fam i la misèria i la defensa del medi ambient".

TRANSPARÈNCIA
En una intervenció que xoca frontalment amb la política unilateralista de George Bush, Zapatero va argumentar que després dels atemptats de l'11-M, el seu Govern, en lloc de restringir drets i llibertats, els va ampliar a dones, homosexuals i joves. A més, va dir, es va aportar "més llibertat i transparència" als mitjans de comunicació i a la vida parlamentària.
Establint un clar paral.lelisme amb la reacció dels EUA davant l'11-S, el president va sentenciar que la via que es prengui en la lluita terrorista, la de la llibertat o la de la por, depèn de les respostes que es proporcionin a dues preguntes. La primera és si per defensar la democràcia i l'Estat de dret es pot "posar en qüestió els valors que es defensen i vulnerar les garanties que els inspiren". En la memòria de tots hi havia les violacions de drets a les presons de Guantánamo i Abu Graib.

CLIMA POLÍTIC
La segona pregunta la va dirigir al cor de la guerra de l'Iraq: "¿És operatiu el recurs sistemàtic a la força militar per protegir els nostres ciutadans, o pot ser contraproduent a llarg termini per a l'eradicació del terrorisme, en la mesura que contribueixi a empitjorar el clima polític internacional?". "El futur ens jutjarà per la resposta que sapiguem donar a aquest doble dilema", va postil.lar.
En la seva recepta antiterrorista, Zapatero va apostar per un "consens polític i estratègic" i va subratllar que l'àmbit per aconseguir-lo ha de ser l'ONU. També va expressar el seu suport "sense embuts" a l'estratègia antiterrorista del secretari general de l'organització, Kofi Annan. Va al.legar que per derrotar completament els violents "no n'hi ha prou de guanyar algunes batalles", sinó que cal entendre "les condicions que generen l'extremisme i la seva transformació en estratègia del terror".

"PATOLOGIA"
En aquest sentit, va recomanar analitzar la "patologia" terrorista en totes les seves dimensions. Va situar en primer lloc la dimensió de la seguretat, però va afegir al mateix paquet la política, l'econòmica, la social i la cultural. Va demanar prestar atenció als "conflictes enquistats" i les "enormes fractures" existents en les societats que serveixen, va assenyalar, de "caldo de cultiu" i "fals pretext" a la violència terrorista.
També va advocar per incrementar les partides de cooperació internacional destinades a l'enfortiment institucional, de manera que els estats puguin no només combatre el terrorisme al seu propi territori, sinó també promoure la democràcia, els drets humans i el desenvolupament econòmic. Va reclamar, a més, més atenció a la inclusió de les dones al teixit productiu.


Noticia publicada a la pàgina 13 de l'edició de 9/16/2005 de El Periódico - edició impresa

Zapatero propone la "vía de la libertad" frente al terrorismo

• Reclama "no tener miedo" a plantear "debates abiertos" ante el fenómeno
• Considera un error erigir la lucha contra el terror en "prioridad internacional única"


MARCO SCHWARTZ
NUEVA YORK / ENVIADO ESPECIAL

José Luis Rodríguez Zapatero ofreció ayer a la comunidad internacional su receta para combatir el terrorismo, por considerar que es aplicable y beneficiosa para convivencia mundial. El presidente del Gobierno dijo que la "vía de la libertad" que aplica España debe prevalecer sobre la "vía del miedo", y pidió "no tener miedo a plantear debates abiertos, discutiendo las cuestiones más polémicas" en la lucha contra el terror.
Zapatero hizo estas afirmaciones en un discurso en el Consejo de Relaciones Exteriores, uno de los más influyentes centros de ideas de EEUU, que reúne a élite liberal de Nueva York. El jefe del Ejecutivo consideró un "error" convertir la lucha contra el terrorismo en la "prioridad internacional única", relegando la lucha "contra el hambre y la miseria y la defensa del medioambiente".

TRANSPARENCIA
En una intervención que choca de frente con la política unilateralista de George Bush, Zapatero argumentó que tras los atentados del 11-M, su Gobierno, en lugar de restringir derechos y libertades, lo amplió a mujeres, homosexuales y jóvenes. Además, dijo, se aportó "más libertad y transparencia" en los medios de comunicación y en la vida parlamentaria.
Estableciendo un claro paralelismo con la reacción de EEUU ante el 11-S, el presidente sentenció que la vía que se tome en la lucha terrorista, la de la libertad o la del miedo, depende de las respuestas que se proporcionen a dos preguntas. La primera es si para defender la democracia y el Estado de derecho se puede "poner en cuestión los valores que se defienden y vulnerar las garantías que los inspiran". En la memoria de todos estaban las violaciones de derechos en las prisiones de Guantánamo y Abú Graib.

CLIMA POLÍTICO
La segunda pregunta la dirigió al corazón de la guerra de Irak: "¿Es operativo el recurso sistemático a la fuerza militar para proteger a nuestros ciudadanos, o puede ser contraproducente a largo plazo para la erradicación del terrorismo, en la medida en que contribuya a empeorar el clima político internacional?". "El futuro nos juzgará por la respuesta que sepamos dar a este doble dilema", apostilló.
En su receta antiterrorista, Zapatero apostó por un "consenso político y estratégico" y subrayó que el ámbito para lograrlo debe ser la ONU. También expresó su apoyo "sin ambages" a la estrategia antiterrorista del secretario general de la organización, Kofi Annan. Alegó que para derrotar por completo a los violentos "no basta con ganar algunas batallas", sino que es preciso entender "las condiciones que generan el extremismo y su transformación en estrategia del terror".

"PATOLOGíA"
En ese sentido, recomendó analizar la "patología" terrorista en todas sus dimensiones. Situó en primer lugar la dimensión de la seguridad, pero añadió en el mismo paquete la política, la económica, la social y la cultural. Pidió prestar atención a los "conflictos enquistados" y las "enormes fracturas" existentes en las sociedades que sirven, dijo, de "caldo de cultivo" y "falso pretexto" a la violencia terrorista.
También abogó por incrementar las partidas de cooperación internacional destinadas al fortalecimiento institucional, de modo que los estados puedan no sólo combatir el terrorismo en su propio territorio, sino también promover la democracia, los derechos humanos y el desarrollo económico. Reclamó, además, más atención a la inclusión de las mujeres en el tejido productivo.


Noticia publicada en la página 13 de la edición de 9/16/2005 de El Periódico - edición impresa.

Desastre natural, caos oficial (New Orleans)

• La resposta del Govern de Bush al 'Katrina' hauria de despertar la fúria dels americans


JESSE Jackson
Pastor baptista i excandidat demòcrata a la presidència dels Estats Units

El Katrina va castigar com només ho sap fer la fúria de la natura. Però el patiment que ha seguit a la tempesta hauria de despertar la fúria americana. La natura va fer tan mal com va poder, però el cost humà ha estat magnificat de manera extraordinària per una falta de lideratge més greu del que seria acceptable.
Vaig ser a Nova Orleans el dijous 1 de setembre a la nit amb Cleo Fields, senador per l'estat de Louisiana. Fields havia organitzat un servei privat d'autobusos que anessin entrant a Nova Orleans per intentar a la desesperada rescatar el màxim nombre de gent. Vam portar els autobusos a Xavier University per recollir-hi uns 450 estudiants desplaçats. Quan hi vam arribar, un cercle humà de famílies desesperades els va envoltar. Durant tota la setmana havien esperat que arribés l'ajuda. Sense menjar ni aigua. Resaven perquè els autobusos fossin per a ells. En vam recollir tants com ens va ser possible. Però ens vam veure obligats a deixar-ne més dels que la consciència pot resistir.
El Katrina va ser un malson de tempesta, però va anar a castigar un país que pateix l'abandonament com un altre gran malson. Igual que quan les tempestes assolen Haití o Indonèsia, el Katrina va fer saltar pels aires la tapadora de la pobresa d'Amèrica. Es va advertir els residents que abandonessin Nova Orleans i les regions del litoral a mesura que el Katrina s'anava acostant. Però molts dels pobres --fonamentalment la població negra urbana de Nova Orleans, i la població blanca i negra rural de Mississipí i d'altres estats-- no tenien cotxe. Era final de mes, i els diners escassejaven. Molts no podien pagar ni la gasolina, ni trens i autobusos. Alguns estaven massa malalts per viatjar. A Nova Orleans, els rics tendien a instal.lar- se a les zones altes, i els pobres, a les baixes. Els rics es van poder escapar, i els pobres, els vells, els malalts, els vulnerables es van quedar enrere.
Molta gent va anar on els van dir: al Superdome o al Centre de Convencions. I allà es van trobar amb el caos més absolut. El menjar i l'aigua s'havien esgotat. L'atenció mèdica era inadequada. Els lavabos no funcionaven. I, encara pitjor, no hi havia ni Exèrcit ni policia que mantingués l'ordre. L'huracà Katrina va causar una debacle, però els líders van fallar en el rescat i en el desplegament de mitjans per poder salvar vides.
Mentre la tempesta assotava, el president Bush volava a una cita prèviament concertada --on va pronunciar un discurs sobre les receptes mèdiques i un altre en què va defensar la guerra de l'Iraq--. El secretari d'Estat va continuar amb el seu pla de vacances fins al dijous, disfrutant de l'Open dels Estats Units.

A L'ÚLTIM minut, el Katrina es va desviar i no va tocar Nova Orleans de ple tal com es temia. Però, tot i així, els dics no van resistir i, com molts es temien, la ciutat es va inundar. La debilitat dels dics no era cap secret. Una de les tres màximes prioritats de l'Agència de Gestió d'Emergències era precisament un huracà abatent-se sobre Nova Orleans. Però els plans per reforçar els dics --reconstruir el delta natural i les barreres de corall que van protegir la ciutat durant dècades-- s'han retardat a causa d'uns pressupostos inadequats. La Casa Blanca ha continuat retallant en infraestructures. El Congrés republicà ha pressupostat més del que demanava Bush, però menys del que es necessitava.
¿On eren els diners? La primera prioritat de Bush ha estat rebaixar els impostos, i això beneficia els rics, no els pobres que van patir l'embat de la tempesta. La segona prioritat ha estat l'Iraq, la guerra que els homes del president van prometre que s'autofinançaria. De moment ha costat 200.000 milions de dòlars, però Bush no ha volgut arriscar i apujar els impostos per pagar la guerra. El que ha fet ha estat deixar de gastar en programes per als desatesos i en infraestructures bàsiques del país imaginant-se que ningú se n'adonaria.
Les tropes de la Guàrdia Nacional no van arribar fins al dijous. Mentrestant, l'anarquia s'instal.lava a Nova Orleans, on els desesperats s'havien d'enfrontar, a sobre, als violents. ¿Però on eren els soldats? Una tercera part de la Guàrdia Nacional de Louisiana i Mississipí es troba mobilitzada a l'Iraq. Són efectius que sovint surten de cossos de bombers i policia, esgotant la Guàrdia local i les forces d'emergència locals. Hi ha suficients membres de la Guàrdia en altres estats per compensar la diferència, però traslladar-los costa temps --i a més desconeixen el terreny--. Després del Katrina, el temps era essencial.

AQUESTA ÉS una catàstrofe natural que ens ha deixat exposats. Ha revelat heroismes, generositat, bandidatge, incompetència. El Katrina ha mostrat que Nova Orleans és una ciutat de poques brillantors i de gent pobra i abandonada. Ha deixat exposada una societat on els més vulnerables queden abandonats i es veuen obligats a buscar-se la vida. Ha deixat exposada una Administració que es gasta milers de milions en guerres de vanaglòria a l'estranger mentre que a casa és incapaç d'invertir en les infraestructures més bàsiques i en mesures d'emergència en la salut pública. I ha deixat exposat un president que demana al Congrés que retalli els impostos als estats més rics d'Amèrica mentre propicia que els milers de pobres que es veuen abandonats a Nova Orleans perdin la Seguretat Social.
La resposta al Katrina de l'Administració de Bush està àmpliament considerada com una cosa "vergonyosa". Però les prioritats del president són més que vergonyoses. Són sumptuoses i cada vegada més perilloses.

Tribune Media Services

Desastre natural, caos oficial (New Orleans)

• La respuesta del Gobierno de Bush al 'Katrina' debería despertar la furia de los americanos


JESSE Jackson
Pastor baptista y excandidato demócrata a la presidencia de Estados Unidos / Traducción de Toni Tobella

El Katrina golpeó como sólo la furia de la naturaleza sabe hacerlo. Pero el sufrimiento que ha seguido a la tormenta debería despertar la furia americana. La naturaleza lo hizo lo peor que pudo, pero el coste humano ha sido magnificado de forma extraordinaria por una falta de liderazgo mayor de lo que sería aceptable.
Estuve en Nueva Orleans la noche del jueves 1 de septiembre con Cleo Fields, senador por el estado de Luisiana. Fields había organizado un servicio privado de autobuses que fuera entrando en Nueva Orleans para intentar a la desesperada rescatar al mayor número de gente. Llevamos los autobuses a Xavier University para recoger a unos 450 estudiantes desplazados. Cuando llegamos allí, un círculo humano de familias desesperadas los rodeó. Llevaban toda la semana esperando que llegara la ayuda. Sin comida ni agua. Rezaban para que los autobuses fueran para ellos. Recogimos a tantos como nos fue posible. Pero nos vimos obligados a dejar a más de los que la conciencia puede resistir.
El Katrina fue una pesadilla de tormenta, pero fue a golpear a un país que sufre el abandono como otra gran pesadilla. Al igual que cuando las tormentas azotan Haití o Indonesia, el Katrina hizo saltar por los aires la tapadera de la pobreza de América. Se advirtió a los residentes que abandonaran Nueva Orleans y las regiones del litoral a medida que el Katrina se iba acercando. Pero muchos de los pobres --fundamentalmente la población negra urbana de Nueva Orleans, y la población blanca y negra rural de Misisipí y otros estados-- no tenían coche. Era final de mes, y el dinero escaseaba. Muchos no podían pagar ni la gasolina, ni trenes y autobuses. Algunos estaban demasiado enfermos para viajar. En Nueva Orleans, los ricos tendían a instalarse en las zonas altas, y los pobres, en las bajas. Los ricos pudieron escapar, y los pobres, los viejos, los enfermos, los vulnerables se quedaron atrás.
Muchos fueron donde les dijeron: al Superdome o al Centro de Convenciones. Y allí se encontraron con el caos más absoluto. La comida y el agua se habían agotado. La atención médica era inadecuada. Los baños no funcionaban. Y lo que es peor, no había ni Ejército ni policía que mantuviera el orden. El Katrina causó una debacle, pero los líderes fallaron en el rescate y en el despliegue de medios para salvar vidas.
Mientras la tormenta golpeaba, el presidente Bush volaba a una cita previamente concertada --donde pronunció un discurso sobre las recetas médicas y otro en el que defendió la guerra de Irak--. El secretario de Estado continuó con su plan de vacaciones hasta el jueves, disfrutando del Open de EEUU.

EN EL último minuto, el Katrina se desvió y no golpeó a Nueva Orleans de lleno como se temía. Pero aun así, los diques no resistieron y, como muchos temían, la ciudad se inundó. La debilidad de los diques no era ningún secreto. Una de las tres máximas prioridades de la Agencia de Gestión de Emergencias era precisamente un huracán abatiéndose sobre Nueva Orleans. Pero los planes para reforzar los diques --reconstruyendo el delta natural y las barreras de coral que protegieron a la ciudad durante décadas-- se han retardado por unos presupuestos inadecuados. La Casa Blanca ha seguido recortando infraestructuras. El Congreso republicano ha presupuestado más de lo que pedía Bush, pero menos de lo que se necesitaba.
¿Dónde estaba el dinero? La primera prioridad de Bush ha sido rebajar los impuestos, lo cual beneficia a los ricos, no a los pobres que sufrieron el embate de la tormenta. La segunda prioridad ha sido Irak, la guerra que los hombres del presidente prometieron que se autofinanciaría. De momento ha costado 200.000 millones de dólares, pero Bush no ha querido arriesgar y subir los impuestos para pagar la guerra. Lo que ha hecho ha sido dejar de gastar en programas para los desasistidos y en infraestructuras básicas del país imaginándose que nadie se daría cuenta.
Las tropas de la Guardia Nacional no llegaron hasta el jueves. Mientras tanto, la anarquía se instalaba en Nueva Orleans, donde los desesperados tenían, encima, que enfrentarse a los violentos. ¿Pero dónde estaban los soldados? Una tercera parte de la Guardia Nacional de Luisiana y Misisipí se encuentra movilizada en Irak. Son efectivos que a menudo salen de cuerpos de bomberos y policía, agotando la Guardia local y las fuerzas de emergencia locales. Hay suficientes miembros de la Guardia en otros estados para compensar la diferencia, pero trasladarles lleva tiempo --y además desconocen el terreno--. Después del Katrina, el tiempo era esencial.

ESTA ES UNA catástrofe natural que nos ha dejado expuestos. Ha revelado heroismos, generosidad, bandidaje, incompetencia. El Katrina ha mostrado que Nueva Orleans es una ciudad de pocos brillos y de gente pobre y abandonada. Ha dejado expuesta a una sociedad en la que los más vulnerables quedan abandonados y se ven obligados a buscarse la vida. Ha dejado expuesta a una Administración que se gasta miles de millones en guerras de vanagloria en el extranjero mientras en casa es incapaz de invertir en las infraestructuras más básicas y en medidas de emergencia en la salud pública. Y ha dejado expuesto a un presidente que pide al Congreso que recorte los impuestos a los estados más ricos de América mientras propicia que los millares de pobres que se ven abandonados en Nueva Orleans pierdan su Seguridad Social.
La respuesta al Katrina de la Administración de Bush está ampliamente considerada como algo "vergonzoso". Pero las prioridades del presidente son más que vergonzosas. Son suntuosas y cada vez más peligrosas.

Tribune Media Services

4 de cada 10 persones malviuen amb menys de dos dòlars al dia

• L'ONU revela que 500 individus tenen més ingressos que 416 milions junts
• L''Informe sobre desenvolupament humà' situa l'Àfrica a la cua del món per la sida


ANTONIO M. YAGÜE
MADRID

Quatre de cada 10 persones malviuen al món amb menys de dos dòlars al dia. L'Informe sobre desenvolupament humà 2005 del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), fet públic ahir, revela que la pobresa extrema, que afecta 2.500 milions de persones, les desigualtats, la sida i l'analfabetisme frenen el progrés cap a tots els objectius fixats per l'ONU.

POBRESA CREIXENT
2.500 milions formen una "subclasse global"

L'informe denuncia que 2.500 milions de persones afronten la seva supervivència diària amb menys de dos dòlars (1,6 euros). Dit d'una altra manera per l'assessora principal en polítiques del PNUD, Cecilia Ugaz, més del 40% de la població mundial forma una "subclasse global".
Els pobres de solemnitat han crescut especialment a l'Àfrica subsahariana, on avui se'n compten 100 milions més que l'any 1990. Des d'aleshores, a Europa central i als països de l'antiga Unió Soviètica el nombre de pobres que viuen amb menys de dos dòlars al dia ha passat de 23 a 93 milions. Juntament amb la crisi econòmica, l'esperança de vida ha experimentat en aquests països un descens dramàtic: el 1980 per a un home rus era de 70 anys, actualment s'ha estancat en els 59 anys.
A més, els països pobres tenen un futur negre. L'informe denuncia que les "injustes" polítiques comercials n'impedeixen el creixement. Les barreres comercials a les quals s'enfronten per exportar els seus productes són tres vegades més elevades que les que afecten l'intercanvi entre estats desenvolupats.

MÉS DESIGUALTATS
El 10% acapara la meitat de la riquesa al Brasil

Els 500 individus més rics del món tenen més ingressos que els 416 milions de persones més pobres del planeta. L'informe reflecteix amb aquest exemple les "desigualtats profundes" en la distribució de la riquesa. Segons la directora de l'oficina per a Europa del PNUD, Marta Ruedas, la reducció de la pobresa extrema va disminuir de ritme els anys 90. Tot i així, les desigualtats es mantenen molt altes, fins i tot dins dels països més desenvolupats i en zones com l'Àsia oriental, malgrat que s'hi ha produït un extraordinari èxit econòmic.
Les desigualtats són especialment sagnants a l'Amèrica Llatina i el Carib. El Brasil n'és un exemple molt il.lustratiu: el 10% dels ciutadans més pobres accedeix al 0,7% dels ingressos nacionals, mentre que el 10% dels més rics n'acaparen gairebé la meitat (47%).

L'IMPACTE DE LA SIDA
Tantes morts com a la primera guerra mundial

L'esperança de vida ha augmentat en la majoria dels països del món, amb un increment esperançador a l'Amèrica Llatina i el Carib. Però la sida l'ha reduït brutalment als països subsaharians, fins al punt que dels 32 de països menys desenvolupats que consten a la llista del PNUD, 30 són africans. "L'impacte demogràfic negatiu del VIH per les morts supera la primera guerra mundial (1914-1918)", va resumir Marta Ruedas.
El rècord el té Swazilàndia, que, amb el 38,8% de la població infectada, té una esperança de vida de 32,5 anys. Un altre cas tràgic és Botswana, el segon país del món amb més índex de sida entre la població (37,35%), on es calcula que l'esperança de vida el 2008 caurà dràsticament fins als 34 anys, en compració amb els 65 de l'any 1980.
L'informe clama que, malgrat lleugers avanços, se segueixen produint anualment 10 milions de morts infantils evitables.

L'EDUCACIÓ
115 milions de nens encara no van a l'escola

L'educació, indicador que juntament amb els ingressos econòmics i la salut reflecteixen el benestar humà, està molt lluny, segons l'informe, de l'objectiu del mil.lenni en aquesta matèria: aconseguir l'educació primària universal abans del 2015. És a dir, que aquell any tots els nens del món hagin acabat un curs complet de primària. Els països de l'Àfrica subsahariana i de l'Amèrica Llatina ocupen la cua en nens sense escolaritzar i les previsions apunten a un augment en els pròxims anys.
Tot i que des del 1990 hi ha 30 milions més de nens a l'escola, encara en resten 115 milions que no han trepitjat mai una aula. A aquest ritme, segons els autors de l'estudi, l'analfabetisme no serà vençut abans del 2035. Andrés Montes, assessor estadístic de l'informe, va advertir que Cuba es manté en el lloc 52è per l'alta taxa d'alfabetització, així com per l'elevada esperança de vida. "El seu gran problema és el de renda", va comentar.


Noticia publicada a la pàgina 38 de l'edició de 9/8/2005 de El Periódico - edició impresa

4 de cada 10 personas malviven con menos de dos dólares al día

• La ONU revela que 500 individuos poseen mayores ingresos que 416 millones juntos
• El 'Informe sobre desarrollo humano' sitúa a África a la cola mundial por el sida


ANTONIO M. YAGÜE
MADRID

Cuatro de cada 10 personas malviven en el mundo con menos de dos dólares al día. El Informe sobre desarrollo humano 2005 del Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo (PNUD), hecho público ayer, revela que la pobreza extrema, que afecta a 2.500 millones de personas, las desigualdades, el sida y el analfabetismo frenan el progreso hacia todos los objetivos fijados por la ONU.

POBREZA CRECIENTE
2.500 millones conforman una "subclase global"

El informe denuncia que 2.500 millones de personas afrontan su supervivencia diaria con menos de dos dólares (1,6 euros). Dicho de otra manera por la asesora principal en políticas del PNUD, Cecilia Ugaz, más del 40% de la población mundial forma una "subclase global".
Los pobres de solemnidad han crecido especialmente en África subsahariana, donde hoy se cuentan 100 millones más que en 1990. Desde entonces, en Europa central y en los países de la antigua Unión Soviética el número de pobres que viven con menos de dos dólares al día ha pasado de 23 a 93 millones. Junto a la crisis económica, la esperanza de vida ha experimentado en estos países un descenso dramático: en 1980 para un hombre ruso era de 70 años, actualmente se ha estancado en los 59 años.
Además, los países pobres tienen un negro futuro. El informe denuncia que las "injustas" políticas comerciales impiden su crecimiento. Las barreras comerciales a las que se enfrentan para exportar sus productos son tres veces más elevadas que las que afectan al intercambio entre estados desarrollados.

MÁS DESIGUALDADES
El 10% acapara la mitad de la riqueza en Brasil

Los 500 individuos más ricos del mundo tienen mayores ingresos que los 416 millones de personas más pobres del planeta. El informe refleja con este ejemplo las "desigualdades profundas" en la distribución de la riqueza. Según la directora de la oficina para europa del PNUD, Marta Ruedas, la reducción de la pobreza extrema disminuyó su ritmo en los 90. Aun así, las desigualdades se mantienen muy altas, incluso dentro de los países más desarrollados y en zonas como Asia oriental, a pesar de que se ha producido un extraordinario éxito económico.
Las desigualdades son especialmente sangrantes en América Latina y el Caribe. Brasil es un ejemplo muy ilustrativo: el 10% de los ciudadanos más pobres accede al 0,7% de los ingresos nacionales mientras el 10% de los más ricos acaparan casi la mitad (47%).

EL IMPACTO DEL SIDA
Tantas muertes como en la primera guerra mundial

La esperanza de vida ha aumentado en la mayoría de los países del mundo, con un incremento esperanzador en América Latina y el Caribe. Pero el sida la ha reducido brutalmente en los países subsaharianos, hasta el punto de que de los 32 de países con menor desarrollo listados por el PNUD, 30 son africanos. "El impacto demográfico negativo del VIH por las muertes supera a la primera guerra mundial (1914-1918)", resumió Marta Ruedas.
El récord se lo lleva Suazilandia, que, con el 38,8% de su población infectada, tiene una esperanza de vida de 32,5 años. Otro caso trágico es Botsuana, el segundo país del mundo con mayor índice de sida entre la población (37,35%), donde se calcula que la esperanza de vida en el 2008 caerá drásticamente hasta los 34 años frente a los 65 de 1980.
El informe clama que, a pesar de ligeros avances, se siguen produciendo anualmente 10 millones de muertes infantiles evitables.

LA EDUCACIÓN
115 millones de niños siguen sin ir a la escuela

La educación, indicador que junto a los ingresos económicos y la salud reflejan el bienestar humano, está muy lejos, según el informe, del objetivo del milenio en esta materia: lograr la educación primaria universal antes del 2015. Es decir, que en ese año todos los niños del mundo hayan terminado un curso completo de primaria. Los países del África subsahariana y de América Latina ocupan la cola en niños sin escolarizar y las previsiones apuntan a un aumento en los próximos años.
Aunque desde 1990 hay 30 millones más de niños en la escuela todavía restan 115 millones que no han pisado un aula. A este ritmo, según los autores del estudio, el analfabetismo no será vencido antes del 2035. Andrés Montes, asesor estadístico del informe, advirtió de que Cuba se mantiene en el puesto 52° por la alta tasa de alfabetización, así como su elevada esperanza de vida. "Su gran problema es el de renta", comentó.


Noticia publicada en la página 38 de la edición de 9/8/2005 de El Periódico - edición impresa.