Marco, sense papers, busca la mare

JOSEP Pernau

Hi havia una vegada un noi italià que es deia Marco que va decidir travessar l'Atlàntic per anar a buscar la seva mare, que en moments de depressió econòmica havia decidit viatjar a l'Argentina per guanyar un salari i així poder mantenir la descendència. Va sortir dels Apenins i va arribar fins als Andes. Al trobar-la, Marco la va informar dels abusos d'un governant del seu país anomenat Berlusconi que converteix en delinqüents tots els estrangers que, apressats per la necessitat, de l'última cosa que es van recordar va ser de tramitar els papers. El fill va explicar a la mare que als que no tenen documentació els poden caure entre sis mesos i quatre anys de presó. I a l'escaleta de l'avió, de tornada a Itàlia, van coincidir a assenyalar que l'Argentina és un paradís, perquè els va acceptar sense haver de mostrar cap document. I conte contat, la història de Marco i la seva mare ja està explicat.
Si no ha faltat mai un plat de pasta en una taula italiana ha estat perquè la marina no ha parat en els seus viatges transatlàntics amb el carregament dels excedents de població d'Itàlia. A l'Argentina o a un altre lloc. Itàlia té ara 60 milions d'habitants. Doncs la mateixa quantitat és descendent d'italians de l'exterior, com Marco i la seva mare, abans de tornar. Seixanta milions a la terra pròpia i 60 milions més a l'ample món. Amèrica els acollia a tots i gràcies a les facilitats per quedar-se, els parents que continuaven a Itàlia podien menjar. L'exportació de la fam i la pobresa ha estat rendible. I una altra dada significativa: ara hi ha tres milions d'immigrats a Itàlia, mentre que els emigrants italians són 10 vegades més.
Marco i la seva mare van prometre que a l'arribar passarien aquestes xifres per la cara a Berlusconi. A veure si li queia de vergonya.

Marco, sin papeles, en busca de mamá

JOSEP Pernau

Érase una vez un chico italiano llamado Marco que decidió cruzar el Atlántico para ir en busca de su mamá, que en momentos de depresión económica había decidido viajar a Argentina para ganar un salario con el que mantener a la descendencia. Salió de los Apeninos y llegó hasta los Andes. Al encontrarla, Marco la informó de los abusos de un gobernante de su país llamado Berlusconi que convierte en delincuentes a todos los extranjeros que, apremiados por la necesidad, de lo último que se acordaron fue de tramitar los papeles. El hijo le contó a la madre que a los que carecen de documentación les pueden caer entre seis meses y cuatro años de cárcel. Y ya en la escalerilla del avión, de regreso a Italia, coincidieron en señalar que Argentina es un paraíso, porque les aceptó sin tener que mostrar documento alguno. Y colorín colorado, la historia de Marco y su mamá ha terminado.
Si nunca ha faltado un plato de pasta en una mesa italiana ha sido porque la marina no ha parado en sus viajes transatlánticos con el cargamento de los excedentes de población de Italia. A Argentina o a otro lugar. Italia tiene ahora 60 millones de habitantes. Pues la misma cantidad es descendiente de italianos del exterior, como Marco y su mamá, antes de volver. Sesenta millones en la tierra propia y 60 millones más en el ancho mundo. América los acogía a todos y gracias a las facilidades para quedarse, los parientes que seguían en Italia podían comer. La exportación del hambre y la pobreza ha sido rentable. Y otro dato significativo: ahora hay tres millones de inmigrados en Italia, mientras que los emigrantes italianos son 10 veces más.
Marco y su mamá prometieron que al llegar le pasarían estas cifras por la cara al tal Berlusconi. A ver si se le caía de vergüenza.

"Un país que no té fills ha de tenir immigrants"

Enfront del missatge catastrofista sobre la immigració, aquest catedràtic defensa que és necessària. També en temps de crisi.

Entrevista de Joan Tapia a Josep Oliver (Director d’Economia Aplicada de la UAB) :

--El primer trimestre del 2008, 250.000 aturats més. La taxa de desocupació dels espanyols està en el 8,6%, i la dels immigrants, en el 14%. ¿Continuarem així?
--No. El 2002-2007 la immigració va assumir la meitat dels nous llocs de treball que es van crear, que van ser molts.

--¡El 50%!
--A Catalunya, València, Madrid, el 70% de la nova ocupació va anar a immigrants. No hauríem crescut tant sense ells. Ara, amb la desacceleració, vindrà menys gent. L'atur immigrant pot créixer, però no a aquest ritme.

--¿Baixarà la xifra d'immigrants?
--Espanya en necessita per la seva realitat demogràfica.

--¿Quina realitat?
--Del 1980 al 1995, cada any complien 16 anys 700.000 espanyols (100.000 catalans). Ara...

--¿Què?
--El 2005 n'hi havia 400.000, d'aquests, 50.000 catalans. Quan un país decideix deixar de tenir fills opta per ser un país amb immigrants.

--Però la crisi...
--Mirem a mitjà termini. He fet una previsió de la necessitat d'immigrants entre el 2005 i el 2020, simulant una crisi forta, superior a la que preveig, el 2008-2012.

--¿I?
--El 2020 hi haurà un mínim de dos milions de nous immigrants. Anem a una economia de serveis que necessita mà d'obra.

--Llavors ¿què s'ha de fer?
--Primer, no tenir pànic per la taxa d'atur. Els immigrants legals són com natius perquè han pagat impostos i seguretat social. I la balança fiscal de la immigració ens ha beneficiat.

--¿Per què?
--Són joves, treballen, cotitzen i re- corren poc a l'Estat. No cobren pensions i no estan en la tercera edat que dispara la sanitat.

--¿Els sense papers?
--Som davant d'un problema de fons i no ens interessa que els 400.000 o 700.000 il.legals que estan una mica integrats marxin i després en vinguin d'altres. La rotació és dolenta.

--Si no treballen, crearan problemes...
--Molts il.legals treballen en el servei domèstic. O cuidant gent gran. És difícil que es quedin en atur.

--¿Se'ls ha de regularitzar?
--En el context europeu, és difícil. Potser no podem, però ens convé. Afavorim la formació professional.

--¿Què li aconsellaria a Corbacho?
--M'assossega que sigui ministre. Ha sigut molts anys alcalde de l'Hospitalet, que té un 20% d'immigrants. I ho ha fet bé. Sap que la integració és el gran tema.

--¿Que els immigrants puguin capitalitzar l'atur i tornar al seu país?
--També es poden pagar viatges de retorn, però el que és bàsic és que els necessitem i ens interessa integrar- los. No és bo dir que se n'han d'anar. S'han de cuidar els missatges.

--La classe mitjana es beneficia de l'immigrant, però els treballadors en paguen el cost (tensions de convivència, escoles, beques...).
--L'efecte ha sigut positiu per a l'economia: creixement, reducció del deute públic fins al 33% del PIB. Ha anat bé per a tothom.

--A Badalona protesten.
--La immigració està concentrada i pressiona sobre les escoles i l'assistència sanitària d'alguns barris. Per això és bàsic que ningú pagui costos en forma de menys dret a l'Estat de benestar.

--¿Com?
--Pasqual Maragall va llançar la llei de barris, substancial per evitar la guetització. Em preocupen els missatges simplistes i demagògics. No es podran portar a la pràctica, però deterioren la convivència.

--¿Desacceleració o crisi?
--Part de la desacceleració era inevitable, fins i tot convenient. Espanya no podia continuar construint més vivendes que França, Alemanya i Itàlia juntes. Es complica per la crisi bancària i pel catastrofisme.

--¿Catastrofisme?
--El PP ho pinta tot molt negre. L'economia exigeix confiança, i, si es trenquen les expectatives, la gent frena les decisions. I l'economia es pot parar.

--¿Què passarà?
--Ja som una economia més potent. I com que estem a la zona euro tenim més estabilitat de tipus d'interès. No preveig una crisi intensa.

--¿Quan tornarem a créixer al 3%?
--S'haurà d'aconseguir d'una altra manera. Fa 10 anys, el deute de les famílies era el 70% de la renda nacional. En aquests moments està en el 140%, com als Estats Units o a Anglaterra. L'endeutament familiar no continuarà sent el motor i Espanya no s'ha d'endeutar un 10% del PIB cada any.

"Un país que no tiene hijos debe tener inmigrantes"

Frente al mensaje catastrofista sobre la inmigración, este catedrático defiende su necesidad. También en tiempos de crisis.

Entrevista de Joan Tapia a Josep Oliver (Director de Economía Aplicada de la UAB) :

--En el primer trimestre del 2008, 250.000 parados más. La tasa de desempleo de los españoles está en el 8,6% y la de los inmigrantes, en el 14%. ¿Seguiremos así?
--No. En el 2002-2007 la inmigración asumió la mitad de los nuevos puestos de trabajo que se crearon, que fueron muchos.

--¡El 50%!
--En Catalunya, Levante, Madrid, el 70% del nuevo empleo fue a inmigrantes. No hubiéramos crecido tanto sin ellos. Ahora, con la desaceleración, vendrá menos gente. El paro inmigrante puede crecer, pero no a este ritmo.

--¿Bajará la cifra de inmigrantes?
--España los necesita por su realidad demográfica.

--¿Qué realidad?
--De 1980 a 1995, cada año cumplían 16 años 700.000 españoles (100.000 catalanes). Ahora...

--¿Qué?
--En el 2005 había 400.000, de ellos 50.000 catalanes. Cuando un país decide dejar de tener hijos opta por ser un país con inmigrantes.

--Pero la crisis...
--Miremos a medio plazo. He hecho una previsión de la necesidad de inmigrantes entre el 2005 y el 2020, simulando una crisis fuerte, superior a la que preveo, en el 2008-2012.

--¿Y?
--En el 2020 habrá un mínimo de dos millones de nuevos inmigrantes. Vamos a una economía de servicios que necesita mano de obra.

--Entonces ¿qué hay que hacer?
--Primero, no tener pánico por la tasa de paro. Los inmigrantes legales son como nativos porque han pagado impuestos y seguridad social. Y la balanza fiscal de la inmigración nos ha beneficiado.

--¿Por qué?
--Son jóvenes, trabajan, cotizan y recurren poco al Estado. No cobran pensiones y no están en la tercera edad que dispara la sanidad.

--¿Los sin papeles?
--Estamos ante un problema de fondo y no nos interesa que los 400.000 o 700.000 ilegales que están algo integrados se marchen y luego vengan otros. La rotación es mala.

--Si no trabajan, darán problemas...
--Muchos ilegales están en el servicio doméstico. O cuidando ancianos. Es difícil que se queden en paro.

--¿Hay que regularizarlos?
--En la coyuntura europea, es difícil. Quizá no podemos, pero nos conviene. Favorezcamos la formación profesional.

--¿Qué le aconsejaría a Corbacho?
--Me sosiega que sea ministro. Ha sido muchos años alcalde de L'Hospitalet, que tiene un 20% de inmigrantes. Y lo ha hecho bien. Sabe que la integración es el gran tema.

--¿Que los inmigrantes puedan capitalizar el paro y volver a su país?
--También se pueden pagar viajes de retorno, pero lo básico es que los necesitamos y nos interesa integrarlos. No es bueno decir que se tienen que ir. Hay que cuidar los mensajes.

--La clase media se beneficia del inmigrante, pero los trabajadores pagan el coste (tensiones de convivencia, escuelas, becas...).
--El efecto ha sido positivo para la economía: crecimiento, reducción de la deuda pública hasta el 33% del PIB. Ha ido bien para todos.

--En Badalona protestan.
--La inmigración está concentrada y presiona sobre las escuelas y la asistencia sanitaria de algunos barrios. Por eso es básico que nadie pague costes en forma de menos derecho al Estado del bienestar.

--¿Cómo?
--Pasqual Maragall lanzó la ley de barrios, sustancial para evitar la guetización. Me preocupan los mensajes simplistas y demagógicos. No se podrán llevar a la práctica, pero deterioran la convivencia.

--¿Desaceleración o crisis?
--Parte de la desaceleración era inevitable, incluso conveniente. España no podía seguir construyendo más viviendas que Francia, Alemania e Italia juntas. Se complica por la crisis bancaria y por el catastrofismo.

--¿Catastrofismo?
--El PP lo pinta todo negro. La economía exige confianza, y, si se rompen las expectativas, la gente frena las decisiones. Y la economía se puede parar.

--¿Qué pasará?
--Somos ya una economía más potente. Y al estar en la zona euro tenemos mas estabilidad de tipos de interés. No preveo una crisis intensa.

--¿Cuándo volveremos a crecer al 3%?
--Habrá que lograrlo de otra forma. Hace 10 años, la deuda de las familias era el 70% de la renta nacional. Ahora está en el 140%, como en Estados Unidos o Inglaterra. El endeudamiento familiar no seguirá siendo el motor y España no debe endeudarse un 10% del PIB cada año.