Sunday, March 13, 2005

Tertulians : No digueu que tot segueix com abans

• Després del Carmel, el tripartit fa pinya i CiU té davant seu la investigació sobre els diners de l'obra pública


ANTONIO Franco
Director d'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA

No em digueu, tertulians de les ràdios de Madrid, que al final no ha passat res a Catalunya. No em digueu que tot segueix com abans; que el suflé ha baixat a causa dels tripijocs fets per sota de la taula. No us cregueu l'acusació --perquè aquesta sí que és una acusació-- de Josep Piqué quan diu que els socialistes i els convergents han pactat amagar junts la corrupció.

No m'ho digueu. Mireu la realitat. En molt poques setmanes el que era un plàcid oasi s'ha convertit en un escenari frenètic.

Han començat a sortir a la llum empresaris testificant en veu alta sobre el que abans eren únicament murmuris sobre la corrupció en les obres públiques.

La fiscalia està investigant. I l'oferiment d'immunitat als que confessin, existeix, pesa i dóna resultats, encara que sigui veritat que aquesta mecànica jurídica no està prevista en les nostres lleis. Perquè sí que ho està la possibilitat d'atenuar tot el que es vulgui les penes dels qui fan espontàniament una confessió abans de ser acusats d'alguna cosa...

També hi ha constituïda una comissió d'investigació parlamentària que entrarà en el tema. ¿Per què dieu, punyeters tertulians, que aquí tot està igual que abans?

¿Sóc victimista? Tinc una teoria, però temo que em direu victimista per explicar-la. Crec, tertulians de Madrid, que teniu tantes ganes de seguir parlant que la pax catalana és bruta i hipòcrita, que quan --a la catalana, això sí-- hem sortit, més malament que bé, de l'embolic, us encegueu i no ho sabeu veure, o no ho voleu reconèixer. Això encaixa amb tota una línia de pensament i actuació.

Mireu. Això del 3% passa gairebé a tot arreu, però només escandalitza quan aflora a Catalunya. Llavors es diu que aquí regia un silenci mafiós. ¿Quina naturalesa té el silenci que hi ha sobre aquest mateix tema a la resta d'Espanya? ¿Com pot ser que, després que uns afers de la construcció provoquessin un canvi antidemocràtic de majoria en l'autonomia de Madrid, deixéssiu tan aviat de parlar-ne? ¿És que hi ha dos tipus de silencis, un de mafiós, si és català, i un altre de prudent o inevitable, quan es produeix als altres llocs?

¿Imprudència? En el moment en què a Catalunya s'insinua l'existència de la porqueria del 3%, es diu que Pasqual Maragall ha estat imprudent per al·ludir al tema sense proves. ¿No havíem quedat que era hipòcrita mantenir silenci?, ¿és pitjor ser imprudent que hipòcrita?, ¿no crèiem que el Parlament era el marc adequat perquè els polítics parlessin lliurement de tot el que pensen, el que temen i el que sospiten?

Estimats tertulians, quan comencen a arribar a l'opinió pública testimonis sobre les comissions en les obres públiques de la Generalitat, expliqueu que a Catalunya la situació empitjora. Quan Artur Mas, a la defensiva, ja que això afecta l'etapa en què governava Jordi Pujol, es querella contra Maragall per haver fet la insinuació, dieu que la crisi catalana és total, i hi doneu una connotació absolutament negativa. Quan Piqué presenta una moció de censura evidentment falsa i sense sentit, sentencieu de forma categòrica que l'estabilitat catalana se n'ha anat en orris.
Valdria la pena que comencéssiu a dir-los als que escolten les vostres tertúlies que a Catalunya hem passat dies molt tensos i carregats de discussions, però que tot plegat s'ha sobredimensionat bastant.

Sobredimensió. La qüestió del Carmel ha estat terrible. Dramàtica per als afectats directes, i molt feridora per als altres, per als que ens solidaritzem amb ells. Les administracions han comès algunes vacil·lacions i errors a l'encarar l'enfonsament. Però és simplement mentida el que s'ha dit que s'han desentès dels desallotjats. Per més que s'hagi repetit, no és cert. Ho podien haver fet, segur, millor, però en cap moment es van desentendre de les víctimes.

També és incert el que s'ha dit que els polítics no s'han ocupat del tema. Tots, els que governen i els de l'oposició, sense distinció de colors, se n'han ocupat, i preocupat, i han atès els veïns. Ho han fet a la seva manera però de veritat. Per això, gràcies a això, al complir-se un mes, en un temps rècord, ja estaven fixades les indemnitzacions per als afectats de primer nivell, ja s'havien elaborat els plans d'actuació a curt, mitjà i llarg termini, i ja es negociaven les compensacions per als altres perjudicats, amb els lògics estira i arronsa, ja que es tracta de xifres globals molt importants.

La política. És veritat, tertulians, que en paral·lel a les qüestions anteriors va començar i va créixer fins a desbordar-se la guerra entre els partits sobre qui n'era el responsable. I que, en aquest combat es va utilitzar amb èxit la cançó que mentre els polítics cridaven i es barallaven entre si, ningú s'ocupava d'atendre els veïns. Era una acusació que formava part de la baralla.

Però el que passava era lògic a la vista de la situació catalana. Convergència i el PP de seguida es van adonar que el Carmel era una oportunitat per desacreditar Maragall i Joan Clos, desgastar el tripartit, incomodar Carod-Rovira, i intentar l'aparició d'una bretxa entre els socialistes i Esquerra Republicana. Com que la política és el que és, Artur Mas i Josep Piqué van actuar en conseqüència.

Però aquestes dues formacions van sobredimensionar les coses. En el ple del Parlament, el que havia de ser simplement molta pressió erosionadora i mil·limètricament calculada per part de CiU contra l'actual Govern, va acabar en acusacions d'irresponsabilitat i covardia personal. A partir d'aquí les explosions es van produir en cadena.

Davant d'aquestes acusacions, com que s'estava parlant de l'obra pública, el president de la Generalitat va sobredimensionar així mateix les coses llançant amb la màxima maldat el tema del 3% a la mateixa cara dels que l'interpel·laven. Artur Mas aleshores va cometre la imprudència de sobredimensionar també la seva resposta insinuant que faria un xantatge a l'elaboració de l'Estatut. I així, etcètera, etcètera, etcètera.

L'espiral buida va ser el que va seguir els mals càlculs. En plena fugida cap endavant, CiU va anunciar una querella absurda i inútil. En una desesperada recerca de protagonisme per al sempre arraconat PP de Catalunya, Josep Piqué va presentar una moció de censura il·lògica. Totes dues iniciatives, sense sentit, exagerades, han fet parlar moltíssim --que era del que es tractava, no en dubtin--, ja han descarrilat. Per efecte bumerang, després de la querella que no anava a prosperar i la moció que no podia censurar res, el que queda al capdavall és un tripartit una mica més cohesionat que abans, ja que ha hagut de fer pinya davant l'assalt rebut. També queda una CiU gastada i incòmoda, ja sense cap querella en què parapetar-se ara que s'investiguen les adjudicacions d'obres. També queda un Josep Piqué que, criticat per tots a causa de la moció mal mesurada i avortada, ha perdut part de l'excel·lent imatge personal que tenia i del respecte al qual s'havia fet creditor més enllà de la seva condició de líder del PP a Catalunya.

Crec que tots els protagonistes, amb l'excepció d'ERC i Iniciativa, han perdut crèdit popular. Però, en qualsevol cas, per favor, tertulians, no diguin que s'han pasterejat les coses amigablement, i que tot està com abans.

Tertulianos : No digáis que todo sigue como antes

• Después del Carmel, el tripartito estrecha filas y CiU tiene ante sí la investigación sobre el dinero de la obra pública


ANTONIO Franco
Director de EL PERIÓDICO DE CATALUNYA

No me digáis, tertulianos de las radios de Madrid, que al final no ha pasado nada en Catalunya. No me digáis que todo sigue como antes; que el suflé bajó a causa de las componendas hechas por debajo de la mesa. No os creáis la acusación --porque esa sí que es una acusación-- de Josep Piqué cuando dice que los socialistas y los convergentes han pactado esconder juntos la corrupción.
No me lo digáis. Mirad la realidad. En muy pocas semanas lo que era un plácido oasis se ha convertido en un escenario frenético.
Han empezado a salir a la luz empresarios testificando en voz alta sobre lo que antes eran únicamente susurros acerca de la podredumbre en las obras públicas.
La fiscalía está investigando. Y el ofrecimiento de inmunidad a los que confiesen, existe, pesa y da resultados, aunque sea verdad que esa mecánica jurídica no está prevista en nuestras leyes. Porque sí que lo está la posibilidad de atenuar todo lo que se quiera las penas de quienes hacen espontáneamente una confesión antes de ser acusados de algo...
También está constituida una comisión de investigación parlamentaria que entrará en el tema. ¿Por qué decís, puñeteros tertulianos, que aquí todo está igual que antes?

¿SOY VICTIMISTA? Tengo una teoría, pero temo que me llamaréis victimista por contarla. Creo, tertulianos de Madrid, que tenéis tantas ganas de seguir hablando de que la pax catalana es sucia e hipócrita, que cuando --a la catalana, eso sí-- hemos salido, más mal que bien, del enredo, os cegáis y no sabéis verlo, o no queréis reconocerlo. Eso encaja con toda una línea de pensamiento y actuación.
Mirad. Lo del 3% pasa en casi todas partes, pero sólo escandaliza cuando aflora en Catalunya. Entonces se dice que aquí regía un silencio mafioso. ¿Qué naturaleza tiene el silencio que hay sobre este mismo tema en el resto de España? ¿Cómo puede ser que, después de que unos affaires de la construcción provocasen un cambio antidemocrático de mayoría en la autonomía de Madrid dejaseis tan pronto de hablar de ello? ¿Es que hay dos tipos de silencios, uno mafioso, si es catalán, y otro prudente o inevitable, cuando se produce en los demás sitios?

¿IMPRUDENCIA? En el momento en que en Catalunya se insinúa la existencia de la basura del 3%, se dice que Pasqual Maragall ha sido imprudente por aludir el tema sin pruebas. ¿No habíamos quedado en que era hipócrita mantener silencio?, ¿es peor ser imprudente que hipócrita?, ¿no creíamos que el Parlament era el marco adecuado para que los políticos hablasen libremente de lo que piensan, lo que temen y lo que sospechan?
Queridos tertulianos, cuando empiezan a llegar a la opinión pública testimonios sobre las comisiones en las obras públicas de la Generalitat, explicáis que en Catalunya la situación empeora. Cuando Artur Mas, a la defensiva, ya que eso afecta a la etapa en que gobernaba Jordi Pujol, se querella contra Maragall por haber hecho la insinuación, decís que la crisis catalana es total, dándole una connotación absolutamente negativa. Cuando Piqué presenta una moción de censura evidentemente falsa y sin sentido, sentenciáis de forma categórica que la estabilidad catalana se ha ido al garete.
Valdría la pena que empezarais a decirles a quienes escuchan vuestras tertulias que en Catalunya hemos pasado días muy tensos y cargados de discusiones, pero que todo ello se ha sobredimensionado bastante.

SOBREDIMENSIÓN. Lo del Carmel ha sido terrible. Dramático para los afectados directos, y muy hiriente para los demás, para quienes nos solidarizamos con ellos. Las administraciones han cometido algunas vacilaciones y fallos al encarar el hundimiento. Pero es simplemente mentira lo que se ha dicho de que se han desentendido de los desalojados. Por mucho que se haya repetido, no es cierto. Lo podían haber hecho, seguro, mejor, pero en ningún momento se desentendieron de las víctimas.
También es incierto lo que se ha dicho de que los políticos no se han ocupado del tema. Todos, los que gobiernan y los de la oposición, sin distinción de colores, se han ocupado, y preocupado, y atendido, a los vecinos. Lo han hecho a su modo pero de verdad. Por eso, gracias a eso, al cumplirse un mes, en un tiempo récord, ya estaban fijadas las indemnizaciones para los afectados de primer nivel, ya se habían elaborado los planes de actuación a corto, medio y largo plazo, y ya se negociaban las compensaciones para los demás perjudicados, con los lógicos tiras y aflojas ya que se barajan cifras globales muy importantes.

LA POLÍTICA. Es verdad, tertulianos, que en paralelo a lo anterior empezó y creció hasta desbordarse la guerra entre los partidos sobre quiénes eran los responsables. Y que, en ese combate se utilizó con éxito la cantinela de que mientras los políticos gritaban y se peleaban entre sí, nadie se ocupaba de atender a los vecinos. Era una acusación que formaba parte de la pelea.
Pero lo que sucedía era lógico a la vista de la situación catalana. Convergència y el PP enseguida se dieron cuenta de que el Carmel era una oportunidad para desacreditar a Maragall y a Joan Clos, desgastar al tripartito, incomodar a Carod-Rovira, e intentar la aparición de una brecha entre los socialistas y Esquerra Republicana. Como la política es lo que es, Artur Mas y Josep Piqué actuaron en consecuencia.
Pero estas dos formaciones sobredimensionaron las cosas. En el pleno del Parlament, lo que tenía que ser simplemente mucha presión erosionadora y milimétricamente calculada por parte de CiU contra el actual Govern, acabó en acusaciones de irresponsabilidad y cobardía personal. A partir de ahí las explosiones se produjeron en cadena.
Ante esas acusaciones, como se estaba hablando de la obra pública, el presidente de la Generalitat sobredimensionó asimismo las cosas lanzando con la máxima maldad el tema del 3% a la misma cara de quienes le interpelaban. Artur Mas cometió entonces la imprudencia de sobredimensionar también su respuesta insinuando que haría un chantaje a la elaboración del Estatut. Y así, etcétera, etcétera, etcétera.

LA ESPIRAL HUECA fue lo que siguió a los malos cálculos. En plena huida hacia adelante, CiU anunció una querella absurda e inútil. En desesperada búsqueda de protagonismo para el siempre arrinconado PP de Catalunya, Josep Piqué presentó una moción de censura ilógica. Ambas iniciativas, sin sentido, exageradas, han dado muchísimo que hablar --que era de lo que se trataba, no lo duden-- ya han descarrilado.Por efecto bumerán, tras la querella que no iba a prosperar y la moción que no podía censurar nada, lo que queda después de todo es un tripartito algo mas cohesionado que antes, ya que ha tenido que cerrar filas ante el asalto recibido. También queda una CiU gastada e incómoda, ya sin ninguna querella en la que parapetarse ahora que se investigan las adjudicaciones de obras. También queda un Josep Piqué que, criticado por todos a causa de la moción mal medida y abortada, ha perdido parte de la excelente imagen personal que tenía y del respeto a que se había hecho acreedor más allá de su condición de líder del PP en Catalunya.
Creo que todos los protagonistas, salvo ERC e Iniciativa, han perdido crédito popular. Pero, en cualquier caso, por favor, tertulianos, no digan que se han pasteleado las cosas amigablemente, y que todo está como antes.

Friday, March 11, 2005

EUA ensenya a les tropes a no disparar als aliats

EL PERIÓDICO
LONDRES

El Pentàgon està decidit a reduir els episodis de foc amic a l'Iraq i ha començat a entrenar els soldats nord-americans perquè aprenguin a reconèixer els militars aliats. El primer objectiu, segons va publicar ahir el diari londinenc The Times, és ensenyar-los a distingir els símbols de les tropes britàniques, amb les quals l'últim any s'han enfrontat en 32 ocasions.
Segons sembla, molts soldats nord-americans ni tan sols coneixen la bandera del Regne Unit. Els comandaments militars dels EUA han demanat als seus col.legues britànics que els proporcionin material per als improvisats cursets, i aquests els han facilitat diversos Land Rover blindats --el vehicle que més utilitzen per patrullar--, a més de posar a la seva disposició responsables militars per instruir els soldats.

DE DIA
Mentre els cursos no donin resultats, els britànics han rebut instruccions de no aproximar-se als combois dels EUA per evitar el risc de ser tirotejats. Si no hi ha més remei, se'ls aconsella reduir dràsticament la velocitat, exhibir la bandera britànica i cridar la seva nacionalitat. Però un oficial britànic a Bàssora afirma que això no ha impedit que els nord-americans obrin foc, fins i tot a plena llum del dia: "Si disparen, clavem una bona frenada i sortim disparats en sentit contrari".


Noticia publicada a la pàgina 12 de l'edició de 3/10/2005 de El Periódico

EEUU instruye a sus tropas para que no disparen a los aliados

EL PERIÓDICO
LONDRES

El Pentágono está decidido a reducir los episodios de fuego amigo en Irak y ha empezado a entrenar a los soldados estadounidenses para que aprendan a reconocer a los militares aliados. El primer objetivo, según publicó ayer el diario londinense The Times, es enseñarles a distinguir los símbolos de las tropas británicas, con las que en el último año se han enfrentado en 32 ocasiones.
Al parecer, muchos soldados estadounidenses ni siquiera conocen la bandera del Reino Unido. Los mandos militares de EEUU han pedido a sus colegas británicos que les proporcionen material para los improvisados cursillos, y éstos les han facilitado varios Land Rover blindados --el vehículo que más utilizan para patrullar--, además de poner a su disposición a responsables militares para instruir a los soldados.

DE DÍA
Mientras los cursos arrojan resultados, los británicos han recibido instrucciones de no aproximarse a los convoyes de EEUU para evitar el riesgo de ser tiroteados. Si no hay más remedio, se les aconseja reducir drásticamente la velocidad, exhibir la bandera británica y gritar su nacionalidad. Pero un oficial britá-
nico en Basora afirma que eso no ha impedido que los estadounidenses abran fuego, incluso a plena luz del día: "Si disparan, pegamos un frenazo y salimos disparados en sentido opuesto".


Noticia publicada en la página 12 de la edición de 3/10/2005 de El Periódico

Wednesday, March 09, 2005

Soldats d' EEUU disparen a una periodista italiana

Tot Itàlia exigeix explicacions als EUA pel tiroteig contra l'ostatge

• La reportera alliberada afirma que el seu vehicle anava lent i que ja havia superat tots els controls
• Un blindat nord-americà va disparar entre 300 i 400 trets contra el cotxe a prop de l'aeroport

ROSSEND DOMÈNECH
ROMA

Tot el poble italià sencer, des del president de la República fins als partits de l'oposició progressista, passant pel Govern conservador, va manifestar ahir de diverses maneres la seva indignació i va exigir explicacions a Washington pel tiroteig de divendres a Bagdad, que va matar un agent del contraespionatge italià i va deixar ferida la periodista Giuliana Sgrena, que acabava de ser alliberada, i dos agents més, un dels quals està en gravíssim estat.
"Com tots els italians, esperem ara que aquest assumpte, dolorós i tràgic, sigui aclarit pels EUA", va dir amb to sever el cap de l'Estat, Carlo Azeglio Ciampi, fent-se ressò del sentiment de la població. Pier Scolari, company de la informadora, que havia viatjat a Bagdad per acompanyar Sgrena en el retorn, va dir que "es va tractar d'una emboscada, perquè Giuliana tenia informació" que els EUA no volien que es difongués.
Scolari es referia a la reconstrucció del sagnant assalt nord-americà a la ciutat Fal.luja, que l'enviada del diari comunista Il Manifesto estava investigant quan va ser segrestada fa un mes. El ministre de Justícia, Roberto Castelli, va enviar ahir una rogatòria a les autoritats dels EUA per conèixer la identitat dels militars que van disparar.

INTERROGATORI
El fiscal de Roma, Franco Ionta, va interrogar ahir mateix la periodista, que havia estat ingressada en un hospital militar després d'arribar a la base de Ciampino. Sgrena, que apareixia bastant serena, va ser baixada de l'avió per uns infermers. Tenia la cara tumefacta i una mà embenada. A Bagdad va ser operada, immediatament després del tiroteig, per extreure-li metralla d'un dels pulmons, i a Roma serà sotmesa a una altra operació de la clavícula, que està fracturada.
En la seva declaració, la reportera va assegurar que els trets d'un blindat nord-americà van ser totalment injustificats, perquè el vehicle anava lentament --a uns 40 quilòmetres per hora-- i ja havia superat tots els controls de seguretat nord-americans. La versió inicial dels EUA és que el cotxe es va aproximar a tota velocitat a un control.
El tiroteig es va produir a només 700 metres de l'aeroport de Bagdad i "els nord-americans havien estat avisats del pas de l'automòbil", segons va relatar Scolari sobre les declaracions de Sgrena. En aquells minuts, el director d'Il Manifesto i el mateix Scolari eren al palau de Presidència, on el subsecretari del Govern parlava per telèfon amb Nicola Calipari, cap de la missió, que viatjava amb Sgrena, dos agents i el xòfer.
Al sortir de l'últim revolt, uns llums van enfocar el vehicle i tot seguit nombrosos trets van impactar al cotxe. "Mentre jo estava parlant amb Nicola, va arribar una pluja de foc, ell es va plegar damunt meu per defensar-me i va caure", va dir.

TIROTEIG EN DIRECTE
Els telèfons seguien comunicats amb Roma. Per això, el mateix primer ministre, Silvio Berlusconi, va tenir l'oportunitat de seguir el tiroteig en directe. "Va ser terrible, perquè estava convençuda que el perill s'havia acabat --va dir Sgrena--. Els trets van continuar, sense que el xòfer pogués explicar que érem italians".
Gabriele Polo, director d'Il Manifesto, després de parlar amb la seva redactora a l'hospital, va declarar: "No crec que fos un error de comunicació, sinó un verdader assassinat. ¿Com es pot entendre, si no, que aquests bojos seguissin disparant contra persones indefenses?". Els soldats dels Estats Units van disparar uns 300 o 400 trets. Nicola Calipari, que va salvar la periodista amb la seva vida, ha rebut la medalla al valor a títol pòstum. El seu cadàver va arribar a la mitjanit a Roma i va ser rebut a l'aeroport per Ciampi i Berlusconi
Enzo Bianco, president del comitè parlamentari sobre serveis secrets, va advertir ahir que "el que ha passat ha de ser absolutament aclarit, perquè les explicacions dels EUA semblen poc creïbles".
Berlusconi explicarà els fets dimecres al Senat, igual que ho farà dimarts al Congrés el ministre d'Exteriors, Gianfranco Fini.


Noticia publicada a la pàgina 16 de l'edició de 3/6/2005 de El Periódico

Soldatos de EEUU tirotean a periodista italiana

Toda Italia exige explicaciones a EEUU por el tiroteo contra la rehén


• La reportera liberada afirma que su vehículo iba lento y ya había superado todos los controles
• Un blindado estadounidense disparó entre 300 y 400 tiros contra su coche cerca del aeropuerto

ROSSEND DOMÈNECH
ROMA

Todo el pueblo italiano, desde el presidente de la República hasta los partidos de la oposición progresista, pasando por el Gobierno conservador, manifestó ayer de diversas maneras su indignación y exigió explicaciones a Washington por el tiroteo del viernes en Bagdad, que dio muerte a un agente del contraespionaje italiano y dejó herida a la recién liberada periodista Giuliana Sgrena y a otros dos agentes, uno de los cuales está en gravísimo estado.
"Al igual que todos los italianos, esperamos ahora que este asunto, doloroso y trágico, sea esclarecido por EEUU", dijo, con tono severo el jefe del Estado, Carlo Azeglio Ciampi, recogiendo el sentir de toda la población. Pier Scolari, compañero de la informadora, que había viajado a Bagdad para acompañar a Sgrena en su regreso, aseguró que "se trató de una emboscada, porque Giuliana tenía informaciones" que EEUU no quería que se difundiesen.
Scolari se refería a la reconstrucción del sangriento asalto norteamericano a la ciudad Faluja, que la enviada del diario comunista Il Manifesto estaba investigando cuando fue secuestrada hace un mes. El ministro de Justicia, Roberto Castelli, envió ayer una rogatoria a las autoridades de EEUU para conocer la identidad de los militares que dispararon.

INTERROGATORIO
El fiscal de Roma, Franco Ionta, interrogó ayer mismo a la periodista, quien había sido ingresada en un hospital militar tras llegar a la base de Ciampino. Sgrena, que aparecía bastante serena, fue bajada del avión por unos enfermeros. Tenía la cara tumefacta y una mano fajada con vendas. En Bagdad fue operada, inmediatamente después del tiroteo, para extraerle metralla de uno de sus pulmones, y en Roma será sometida a otra operación de la clavícula, que está fracturada.
En su declaración, la reportera aseguró que los tiros de un blindado estadounidense fueron totalmente injustificados, porque el vehículo en el que iba lentamente --a unos 40 kilómetros por hora-- y ya había superado todos los controles de seguridad norteamericanos. La versión inicial de EEUU es que el coche se aproximó a toda velocidad a un control.
El tiroteo se produjo a sólo 700 metros del aeropuerto de Bagdad y "los norteamericanos habían sido avisados sobre el paso del auto-
móvil", según relató Scolari sobre las declaraciones de Sgrena. En aquellos minutos, el director de Il Manifesto y el mismo Scolari estaban en el palacio de Presidencia, donde el subsecretario del Gobierno hablaba por teléfono con Nicola Calipari, el jefe de la misión, que viajaba con Sgrena, dos agentes y el chófer.
Al salir de la última curva, unas luces enfocaron el vehículo y acto seguido numerosos disparos impactaron en el coche. "Mientras yo estaba hablando con Nicola, llegó una lluvia de fuego, él se plegó sobre mí para defenderme y se desplomó", dijo.

TIROTEO EN DIRECTO
Los teléfonos seguían comunicados con Roma, por lo que el propio primer ministro, Silvio Berlusconi, siguió el tiroteo en directo. "Fue terrible, porque estaba convencida de que el peligro había terminado --dijo Sgrena--. Los disparos siguieron, sin que el chófer lograse explicar que éramos italianos".
Gabriele Polo, director de Il Manifesto, tras hablar con su redactora en el hospital, dijo: "No creo que fuera un error de comunicación, sino un asesinato. ¿Cómo entender, si no, que esos locos siguiesen disparando contra personas indefensas?" Los soldados de EEUU dispararon 300 o 400 tiros. Nicola Calipari, que salvó la vida de la periodista, ha recibido la medalla al valor a título póstumo. Su cadáver llegó esta medianoche a Roma y fue recibido en el aeropuerto por Ciampi y Berlusconi.
Enzo Bianco, presidente del comité parlamentario sobre servicios secretos, advirtió ayer de que "lo que ha sucedido debe ser absolutamente esclarecido, porque las explicaciones de EEUU parecen poco creíbles".
Berlusconi explicará los hechos el miércoles ante el Senado, igual que hará el martes ante el Congreso el ministro de Exteriores, Gianfranco Fini.


Noticia publicada en la página 16 de la edición de 3/6/2005 de El Periódico

Tuesday, March 08, 2005

Carod-Rovira ja va denunciar les comissions l'any 1998

JOSEP TORDERA
BARCELONA

El president d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, va recriminar a Jordi Pujol, el 1998, l'existència de "la tradició de percebre comissions del 5% en obra pública d'algunes administracions". Carod va fer aquesta afirmació en el diàleg que va mantenir amb el llavors president en el debat de política general del 29 de setembre.
Carod va al.ludir també al "finançament irregular de partits" i, sense esmentar directament Lluís Prenafeta ni Macià Alavedra, va recordar que el primer, després de sortir de la secretaria general de la Presidència, va passar a presidir la societat del Túnel del Cadí, mentre que l'exconseller d'Economia i Finances es va convertir en president de l'autopista del Garraf i d'ACESA.
El conseller de Comerç, Josep Huguet, va recordar ahir que al final d'aquell debat un alt càrrec de CiU va admetre l'existència de les comissions i que el percentatge d'aquestes superava el 3%.


Noticia publicada a la pàgina 17 de l'edició de 3/8/2005 de El Periódico

Carod-Rovira ya denunció las comisiones en 1998

JOSEP TORDERA
BARCELONA

El presidente de ERC, Josep Lluís Carod-Rovira, recriminó a Jordi Pujol, en 1998, la existencia de "la tradición de percibir comisiones del 5% en obra pública de algunas administraciones". Carod hizo esta afirmación en el diálogo que mantuvo con el entonces president en el debate de política general del 29 de septiembre.
Carod aludió también a la "financiación irregular de partidos" y, sin citar directamente a Lluís Prenafeta y a Macià Alavedra, recordó que el primero, tras su salida de la secretaría general de la Presidència, pasó a presidir la sociedad del túnel del Cadí, mientras que el exconseller de Economia i Finances se convirtió en presidente de la autopista del Garraf y de Acesa.
El conseller de Comerç, Josep Huguet, recordó ayer que al final de aquel debate un alto cargo de CiU reconoció la existencia de las comisiones y que el porcentaje de éstas superaba el 3%.


Noticia publicada en la página 17 de la edición de 3/8/2005 de El Periódico -

Friday, March 04, 2005

El secreto a voces del 3%

Todos interpretan la enigmática frase de Maragall -“ustedes tienen un problema que se llama 3%”- como denuncia del porcentaje sobre el presupuesto de obras públicas que las empresas adjudicatarias abonaban a CiU cuando gobernaba Cataluña. Pero esa es práctica común en todas las CC.AA. y grandes ayuntamientos, como vía oculta de financiación de los partidos. Mientras, la nueva ley de financiación de los partidos políticos lleva esperando una década.

Semejantes mordidas o comisiones, entre el 2 y 4% según territorios, gestionadas por intermediarios sin perfil público, se materializan en metálico, en especie (locales o medios materiales), en financiación de gastos vía sociedades interpuestas o en patrocinios.

Fernando Gª Romanillos

Thursday, March 03, 2005

Un constructor va pagar comissions a CiU

• Salguero, propietari de Demastir, diu que va donar diners a un parent llunyà de Felip Puig


JORDI CORACHÁN
BARCELONA

El petit constructor Juan Antonio Salguero Sánchez, propietari de l'empresa Demastir SL, va explicar ahir a aquest diari suposats pagaments del 20% de comissió per la quinzena d'obres --que van arribar els 600.000 euros-- que va efectuar en els dos últims anys per a Adigsa, l'empresa pública de la Generalitat encarregada de rehabilitar vivendes. Salguero va assegurar que va fer els pagaments "en negre" a José María Penin, parent llunyà del llavors conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Felip Puig. "Estic desitjant que em cridi la Fiscalia Anticorrupció", va dir Salguero, que és el primer empresari a admetre pagaments.
Fonts de CiU van indicar que Puig no tenia cap relació amb Penin, i van precisar que només és un cosí molt llunyà. Segons la seva versió, una dirigent de la federació es va entrevistar amb Salguero, que els va amenaçar d'anar a la premsa si Adigsa no li pagava uns 300.000 euros que li devia per la rehabilitació d'un edifici a Artesa de Segre. Les mateixes fonts van afegir que Penin era un col.laborador extern de l'empresa pública, a qui facilitava immobles per rehabilitar.

LES DIVERGÈNCIES
Les obres a Artesa són l'origen de les desavinences de Salguero amb Penin. Segons el seu testimoni, Adigsa es va negar a avançar-li diners per la important inversió --uns 50 milions de les antigues pessetes-- i va haver de tancar la seva empresa. "No sóc Fomento i no ho vaig poder aguantar. A sobre no estic disposat a callar", va dir. Salguero treballa avui amb les firmes Tarrae, Destirson i Reluxex, també d'obres de rehabilitació de vivendes.
El modest constructor va assegurar que va conèixer Penin en un bar de Tarragona i li va proposar treballar per a Adigsa. Després d'uns treballs a la zona de Riu Clar, li va dir que pagarien la seva factura al comptat. A canvi, va exigir que la incrementés en un 20%. Després de percebre el xec de l'empresa pública de la Generalitat, Salguero va entregar l'import de la comissió a Penin.

OBRES A MIG CATALUNYA
El propietari de Demastir va afirmar que Penin li va assegurar que era familiar del llavors conseller Puig, i per això va accedir a satisfer les comissions, ja que necessitava encàrrecs. Salguero va admetre igualment que Penin li va facilitar obres a Òdena, Igualada, la Floresta, Reus, Sant Salvador i Lleida.
Luis Romero Pedret, soci de Salguero en diverses petites companyies, havia dit unes hores abans a aquest diari que Demastir tenia una "caixa B" per satisfer les comissions d'Adigsa.


Noticia publicada a la pàgina 19 de l'edició de 3/3/2005 de El Periódico

Un constructor pagó comisiones a CiU

• Salguero, dueño de Demastir, dice que dio dinero a un familiar lejano de Felip Puig


JORDI CORACHÁN
BARCELONA

El pequeño constructor Juan Antonio Salguero Sánchez, dueño de la empresa Demastir, SL explicó ayer a este diario supuestos pagos del 20% de comisión por la quincena de obras --que alcanzaron los 600.000 euros-- que efectuó en los dos últimos años para Adigsa, la empresa pública de la Generalitat encargada de la rehabilitación de viviendas. Salguero aseguró que hizo los pagos "en negro" a José María Penin, pariente lejano del entonces conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Felip Puig. "Estoy deseando que me llame la Fiscalía Anticorrupción", declaró Salguero, que es el primer empresario en admitir pagos.
Fuentes de CiU dijeron que Puig no tenía ninguna relación con Penin, y precisaron que sólo es un primo muy lejano. Según su versión, una dirigente de la federación se entrevistó con Salguero, quien les amenazó con acudir a la prensa si Adigsa no le pagaba unos 300.000 euros que le adeudaba por la rehabilitación de un edificio en Artesa de Segre. Las mismas fuentes agregaron que Penin era un colaborador externo de la empresa pública, a quien facilitaba inmuebles para rehabilitar.

LAS DIVERGENCIAS
Las obras en Artesa son el origen de las desavenencias de Salguero con Penin. Según su testimonio, Adigsa se negó a adelantarle dinero por la importante inversión --unos 50 millones de las antiguas pesetas-- y tuvo que cerrar su empresa. "No soy Fomento y no pude aguantar. Encima no estoy dispuesto a callarme", dijo. Salguero trabaja hoy con las firmas Tarrae, Destirson y Reluxex, también de obras de rehabilitación de viviendas.
El modesto constructor aseguró que conoció a Penin en un bar de Tarragona y le propuso trabajar para Adigsa. Tras unos trabajos en la zona de Riu Clar, le dijo que le iban a pagar al contado su factura. A cambio, exigió que la incrementara en un 20%. Tras percibir el cheque de la empresa pública de la Generalitat, Salguero entregó el importe de la comisión a Penin.

OBRAS EN MEDIA CATALUNYA
El propietario de Demastir afirmó que Penin le aseguró que era familiar del entonces conseller Puig, por lo que accedió a satisfacer esas comisiones, ya que necesitaba encargos. Salguero admitió que Penin le facilitó obras en Òdena, Igualada, La Floresta, Reus, Sant Salvador y Lleida.
Luis Romero Pedret, socio de Salguero en varias pequeñas compañías, había dicho horas antes a este diario que Demastir tenía "una caja B" para satisfacer las comisiones de Adigsa.